La teoria que defensava «una gran convergència» d’unes economies i altres gràcies al capitalisme i el lliure comerç (teoria de Steven Pinker a Enlightenment Now, de 2018) s’ha demostrat errònia. En paraules de Dylan Sullivan, doctorand de la UAB i la Universitat de Macquarie (Austràlia), «la narrativa convencional assenyala que els països pobres simplement van endarrerits i que, amb el temps, atraparan els països rics seguint el mateix camí. La nostra recerca demostra que aquesta idea és fonamentalment errònia. La divisió entre el centre i la perifèria no és una bretxa de desenvolupament, sinó una característica estructural de l’economia mundial capitalista».
Una característica estructural que separa rics de pobres cada vegada més i només permet alguna excepció, com és la Xina. L’estudi la identifica com «l’única regió perifèrica que ha millorat significativament la seva posició relativa». Tot i així, «el seu PIB per capita encara està entre el 22% i el 38% del nivell dels països del centre, una posició similar a la que van assolir l’Amèrica Llatina, l’Àsia occidental, el nord d’Àfrica i l’Europa de l’Est durant les dècades de 1960 i 1970, abans del procés de liberalització dels mercats».
L’època que més es van «intensificar» les desigualtats entre nord i sud, segons Hickel i Sullivan, va ser la de «les dècades de 1980 i 1990 —l’era de liberalització dels mercats i dels programes d’ajust estructural imposats pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial». En aquesta etapa, «quatre de les set regions perifèriques van patir recessions econòmiques intenses i prolongades».
A l’Àfrica subsahariana, «els ingressos van caure un 23% i van trigar 36 anys a tornar als nivells anteriors».
Perquè s’entengui el daltabaix que suposa una crisi d’aquestes dimensions, Hickel i Sullivan la comparen amb l’última gran crisi patida per les economies avançades: «A tall de comparació, la crisi financera global que tingué lloc entre 2007 i 2009 va provocar al centre una caiguda dels ingressos de només el 4%, i la regió va recuperar el seu nivell previ a la crisi en sis anys».
Tot i que pot semblar que el centre econòmic ha crescut, perquè, des de 1980, «l’FMI ha reclassificat 18 estats relativament com a “economies avançades” —incloent-hi Corea del Sud, Taiwan, Grècia, Portugal i diversos països de l’Europa de l’Est», l’estudi els assenyala com casos no generalitzables perquè «estan concentrats gairebé exclusivament al sud d’Europa, l’Àsia oriental i la frontera oriental de la Unió Europea, formant un cordó sanitari al voltant de l’antic bloc socialista». Hickel i Sullivan consideren que «la seva integració al centre va respondre a l’estratègia geopolítica dels Estats Units durant la Guerra Freda i en el període posterior».
L’estudi també explica la recuperació de països com Corea del Sud: «Entre 1953 i 1961, Corea del Sud va rebre més ajuda estatunidenca que la quantitat total prestada pel Banc Mundial a tots els països independents del Tercer Món en aquell mateix període».
L’estudi para molta atenció a estudiar l’evolució dels ingressos al centre i la perifèria amb diversos sistemes de càlcul pel PIB per capita i per la comparació de monedes, com són la PPA (paritat de poder adquisitiu), els tipus de canvi de mercat constants (TCM constant o dòlar constant) i tipus de canvi de mercat variables (TCM variable). Per això les dades finals sobre la bretxa fluctuen en una forquilla de 170% o 270%.
Segons Dylan Sullivan, «si volem un desenvolupament real del sud global, hem de ser honestos sobre les limitacions estructurals». Aquest investigador australià afirma que «el progrés real requerirà que els governs del sud es desvinculin del centre imperial, construeixin una capacitat industrial sobirana, enforteixin el comerç sud-sud i redueixin la seva dependència de les monedes del centre. Les proves mostren que la convergència no es produirà en el marc de les regles actuals de joc».
Ho diu l’investigador d’aquest estudi sobre l’evolució d’aquestes economies en els últims 63 anys (1960-2023).