La família d’Anna Ferrer s’havia dedicat durant anys a l’ofici de forners. Ella va optar per la música, com a mitjà de vida i expressió. I la resta de membres de la seua generació, germana i cosins, tampoc sembla que seguiran amb la tradició. Es trenca una cadena, que simbolitza la fi d’un món, un traspàs que en la versió performativa es traduïa en la presència del pare de l’artista en l’escenari. Aquest és l’origen de Pa, nou àlbum de la menorquina que, com el precedent Parenòstic (2025), agafa melodies i lletres de diferents tradicions i les combina amb composicions pròpies.
El canvi evolutiu del nou àlbum és la corfa musical, treballada amb Ález Juárez (Maestro Espada), per a aconseguir una sèrie de textures que, tot i partir d’influències diverses, singularitzen la proposta. Cançons en què es dona pes a la part vocal, a la progressió d’Anna Ferrer com a cantant, tot afegint a cada peça els elements que necessita, amb vocació essencial i, alhora, complexa. Aquella síntesi tan difícil d’aconseguir.
«Ses porgueres», tema inicial, és un avís, peça breu eminentment vocal, amb lleugeres manipulacions, però és amb «Aigo» —un dels ingredients del pa—, que comencem a prendre la mida de la proposta. Una guitarra persistent, una interpretació atàvica, sentida, acompanyada de cors entre espectrals i magrebitzants i pertorbadors detalls sonors que vehiculen un lament: «Aigo vos demanam, aigo. / I vós, senyor, mos dau vent. / I mos girau ses espatlles. / I feis com qui no mos sent». «Nos ven más de cien ojos» canvia l’eix cap a unes altres tradicions, però preserva la capacitat de generar estranyament.
«Iaia», mentrestant, és un dels regals del disc, una interpretació deutora de Sílvia Pérez Cruz —amb qui Ferrer ha coincidit— que és un preciós tribut familiar, una cançó que de l’inici amb veu i guitarra escala a un lloc molt alt, una melodia deliciosa que fa justícia a l’emotivitat de la lletra: «Quan seim a sa taula / deis ‘hi som tots’ / i mi em fa falta». Una gravació de l’àvia tanca el cercle.
L’agitació de «Son tus manos las primeras», amb un tractament musical de guitarra aspre, que remet al principi als primers discos de Maria Arnal amb Marcel Bagès, fa de contrapunt. Els cors i unes percussions de flaires ètniques, o ves a saber què, doten el tall de vida pròpia. Els teclats i arpegis de «Todas las masas» suposen un punt d’inflexió, una cançó amb moltes capes, que aconsegueix produir un efecte sobrecollidor, màgic, un xoc sobre l'oient que no aconsegueix la lletania de «Los panes los hijos».
«Yo quiero ser una vaca», que posa en joc una mateixa estratègia reiterativa, té més gràcia, amb Anna Ferrer desfermada, explorant les possibilitats de la seua veu, dansant amb suficiència sobre les encertades i boniques línies de piano.
Amb «Sacrament» s’ha perdut l’efecte sorpresa, tot i que funciona perquè veu i música es posen en efecte expansiu, però el disc torna a agafar embranzida amb «Yeri Yeri», sobre una peça popular armènia que es canta amb l’elaboració del lavash elaborat amb blat. Tot i no estar molt lluny de les exploracions d’Arnau Obiols, el tema aconsegueix la sensació de portar-nos a un lloc on no havíem estat.
La captivadora «Nana de forner» i la rematada lírica i despullada de «Son» porten de nou aquest Pa a un terreny més íntim i evocador. Arrodonint la sensació, a hores d’ara bastant compartida, d’estar al davant d’un treball important, que supera amb escreix allò que es proposa.
Aliment musical tan vital i necessari com aquell que vol reivindicar.
ANNA FERRER
La Castanya, 2026
Folk d'autor