—Per què es va dedicar a ser corretger?
—Jo sempre he sigut molt ràpid. Quan volia una cosa, pretenia tindre-la al moment. En aquella època, quan anava a casa d’un corretger perquè se m’havia trencat alguna cosa, em deia: «Torna d'ací a quinze dies». Al cap d'uns dies hi tornava i la resposta era: «Encara no he pogut fer-ho». Sempre estàvem igual. Aleshores vaig decidir apanyar-me jo. A més, m’agradava. Sempre he tingut cavalls. Comprí una cabeçada a un home de Meliana i la portí a casa. La vaig descosir i em vaig fer els motles. Em comprí la pell, el fil i tota la resta. Vaig tallar la pell i em vaig fer la primera cabeçada.
—Què recorda d’aquella època d’aprenent?
—No vaig tindre temps d'aprendre. Quan em feia una cabeçada, era només per a mi, no per a dedicar-me a treballar de corretger. Jo treballava en una fàbrica de mobles. Quan anava a les competicions de tir i arrossegament, em deien: «On t’han fet això?». I, quan els deia que me l'havia feta jo, volien que els la venguera. Jo els deia: «No vos la puc vendre perquè me l'he feta per a mi, no per a treballar». Al final, acabava venent-la i tornava sempre amb el cavall nuet.
«Hi havia nits que sopàvem i una altra vegada a treballar, perquè havíem d’acabar coses. Era treballar dia i nit»
—I per què va decidir dedicar-se professionalment?
—D’un dia a l’altre m’entrà al·lèrgia en la fàbrica, pels líquids que s’utilitzaven per fer escuma. Vaig haver de deixar aquella faena. Aleshores em posí a treballar en una altra fàbrica de mobles, però continuava ofegant-me. No podia respirar per culpa del poliment. Vinguí a casa i li vaig dir a la meua dona: «Com estan comprant-me tot el que faig i no puc treballar en el moble, em dedicaré a açò». Em vaig muntar el taller a casa. La veritat és que em vaig endur tota la clientela de la zona. El meu fill estava en l’institut i no volia estudiar, així que treballàvem junts.
—Com era un dia de treball?
—Mai s’acabava la feina. Hi havia nits que sopàvem i una altra vegada a treballar, perquè havíem d’acabar coses. Era treballar dia i nit. La cosa bona és que et distreies: cada dia feies una cosa diferent. No és el mateix fer una cabeçada que fer unes arritranques o un selló. Com ho feia a gust, no em cansava. Eren moltes hores. Al final em vaig comprar una màquina de cosir que dugueren des d'Itàlia i valgué uns 8.000 euros. Així podia avançar perquè cosia amb el fil encerat i tot.
—Parlant de la màquina, vostè ha utilitzat sempre les eines tradicionals?
—La màquina facilitava la faena i et feia guanyar alguna hora. Ho feia igual que jo, idèntic. Allò que a mi em costava una hora, la màquina ho feia en dos minuts. Però igualment sempre he gastat les eines tradicionals.
—Quines eren les peces que més feies?
—Feia totes les peces del cavall. La cabeçada, les mosqueres, la reata, la llomera, els sellons… Les que eren de fusta, després s’havien de forrar amb pell. També feia mantes i tapacolls per a damunt del colleró. Cada dia feies una cosa. Venia un client i em deia: «Són les festes i volem portar una manta totes iguals». Em portaven la foto i els feia l’escut de València o el de la comissió de festes d’aquell poble, per exemple. Tot anava al detall, cosit i calat. Els dibuixos que feies te’ls havies d'inventar tu.
—Hi ha alguna peça de la qual estiga molt orgullós?
—N'he fet moltes en aquests quaranta anys. Una vegada vaig fer un selló, que és format per dues peces de fusta amb la corretja del carro per dins, i em va agradar molt. Em va costar vendre’l perquè estava molt orgullós, però finalment me’l compraren.
—Què era el que més li agradava del seu treball com a corretger?
—Feia el que em donava la gana. No anava ningú darrere de mi. Si hui tenia ganes de fer una manta, no parava fins que no l'acabava. Hi dedicava moltes hores. La començava hui al matí i a la nit encara hi seguia. Quan ho veies acabat, gaudies molt.
—I allò pitjor?
—Va haver-hi un moment en què tot es va trencar. Jo anava a València a comprar la pell. Va arribar un moment en què es va posar molt cara. L’home de la tenda volia guanyar molts diners. La feina de corretger consisteix a passar moltes hores cosint amb les dues mans. Entre el que valien els materials i les hores que hi dedicava, no compensava. A part, hi havia molta gent que quan venia em deia: «Ja t’ho pagaré». Per exemple, em pagaven la meitat i em fiaven la resta. Vaig pensar que això no era ser corretger, sinó que em prenien el pèl. Després els veia pel carrer i s’amagaven per a no pagar-me. Perdia els amics i els diners, i encara així vaig estar quasi quaranta anys de corretger. Hi va haver una època en què estava tan cansat que em feia les peces per a mi, i si a algú li agradava les venia. No volia fer-me ric, però sempre pensava en l’esforç que havies fet i que el que la gent volia pagar-te no era suficient.
—Recorda alguna mala experiència concreta?
—Ací vingueren al meu taller i em furtaren peces per a no pagar-les. Jo més o menys sabia qui havia sigut, però com no els havia vist tampoc podia dir-los: «M’has furtat un colleró de casa meua». Els meus fills ho van deixar perquè tenen un altre caràcter i de seguida haurien quedat malament amb la gent que feia aquestes coses.
—On comprava vostè els materials?
—Les pells en una tenda on les portaven d’A Corunya. Hi havia dos carrers a València on anàvem els corretgers. Un es deia el carrer Pifarré, que estava al costat de la plaça de l'Ajuntament de València. Al carrer de Sant Vicent, al costat de l’estació Joaquín Sorolla, hi havia una caseta on també en comprava. Tot el ferratge el comprava a Burjassot. Les lletres, els caragols, les anelles… Per exemple, per a una cabeçada pagava pel material 300 euros. Aleshores havia de tallar la pell, cosir-la i fer-ho tot. Quan l’acabava demanava 350 euros i els semblava car. Era una lluita per veure qui guanyava més. Al final, jo era les mans, era l’artesà que ho feia, i era el que menys guanyava.
—Ara que parla d’aquest tema, els oficis dels artesans estan prou valorats?
—És clar que no, cap d’ells. Per a les hores i l’esforç que comporten aquests oficis, no. Ni el de fer barrets o sabates, ni cap altre. No es paga correctament el treball fet a mà.
—Com ha canviat la demanda?
—Abans hi havia molts corretgers. Un a Meliana, un altre a Catarroja, també a Albalat de la Ribera, a Sueca o a Xeraco… Més o menys hi havia un corretger a cada poble. Hui no en conec cap. Almenys, de la meua època, cap. Abans, per a treballar al camp totes les cases tenien cavall i carro. Hui, dins del meu poble, Silla, ja no n'hi ha ni un.
«Al final, era com un artista: feia les coses al meu gust i podien eixir peces precioses»
—És important recordar aquest ofici que està quasi desaparegut?
—Aquest ofici és molt bonic. Al final, era com un artista: feia les coses al meu gust i podien eixir peces precioses. Però és normal que desaparega. Avui, la gent no valora tant les coses fetes a mà. Tot és més ràpid. Ara hi ha moltes màquines. Per a fer una cosa que abans em costava deu hores, hui es fa en dues. Ja no es valora el que es fa a mà. També hi ha oficis que poden durar més que altres. Els corretgers, si no hi ha cavalls, no valem per a res.
—Li agradava participar en fires d’animals per veure les seues peces?
—Sí, molt. Encara hui dia les veig. Per exemple, quan és Sant Antoni, per Internet les mire i encara hi veig peces que vaig fer jo. I això que fa uns vint anys que les vaig fer. Eren peces de qualitat.
—Els seus fills volien seguir?
—Sí, però quan veren que era molt complicat, ho deixaren. Ara treballen en fàbriques i saben que, passe el que passe, cobraran a final de mes. A una persona jove, si volguera dedicar-s’hi, li recomanaria que treballe a la fàbrica per a tindre el seu sou. Aleshores, quan acabe d’eixe treball, en lloc d’anar al bar, que es pose a fer coses d’artesania. Però sense la pressió d’haver de guanyar diners. Com una afició que faça per passió. Poder viure d’açò hui en dia està molt malament.
—Després de quasi tota la vida dedicant-se a la corretgeria, amb què es queda?
—Em quede amb el fet d’haver viscut a la meua manera. Jo treballava el temps que volia, que era molt. Però, si volia anar-me’n a tocar la guitarra, ho feia i les hores les recuperava quan jo volia. No he tingut cap encarregat que em diguera què fer. Estava a casa meua i era com si no treballara. M’agradava molt i això és molt bonic.