L’exposició es titula «Col·lecció Forvm. Sacsejar la història, transformar la fotografia» i ja comença amb una sala on la Medusa de Joan Fontcuberta és més que una fotografia del mosaic de la Medusa que es conserva al Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona (a uns pocs metres del MAMT); és un googlegrama, elaborat amb «10.000 imatges disponibles a internet aplicant com a criteri de cerca els valors mítics de la Medusa». És un mosaic però no és el del MNAT. És una Medusa però no està composta per tessel·les sinó per microfotografies.
És una bona manera per començar una exposició que reflexiona sobre els canvis en la concepció de la fotografia. La comissària de l’exposició, Marta Dahó Masdemont, explica també que la col·lecció mateixa és també filla dels canvis: «la Col·lecció Forvm, creada per David Balsells i Chantal Grande l’any 1981, sorgeix en un moment de redefinició radical de la fotografia com a pràctica artística». I a Catalunya, «com a la resta de l’Estat», la fotografia «no era presa en consideració com a fet cultural». Per això «van ser els autors mateixos els qui van impulsar la legitimació davant la manca d’infraestructures» i van nàixer «espais expositius, com la Galeria Forvm a Tarragona». Aquesta creació de galeries «va donar suport a una generació de fotògrafs que començaven a treballar amb una nova llibertat creativa».
Al costat de Fontcuberta hi ha les propostes contemporànies d'Eulàlia Valldosera—Charco IV (El grito)—, amb una realitat que es dilueix en reflectir-se al toll, o els fotomuntatges d’América Sánchez.
La segona sala de l’exposició vol reflectir com «les fotografies han configurat la nostra manera d’entendre els esdeveniments històrics»: hi ha retrats sobre el feixisme d’Henri Cartier-Bresson; fotos immortals de la Guerra Civil d’Agustí Centelles; manifestacions rebentades, a les imatges inesborrables de Manel Armengol o Humberto Rivas.
La grisor imposada per la dictadura connecta amb la tercera sala, que inclou fotografies encarregades per la Farm Security Administration (FSA) per documentar unes condicions de vida duríssimes en les zones agrícoles, un projecte on treballen Walker Evans i Dorothea Lange, i els enfronta al Raval de Joan Colom i l’Empordà d’Oriol Maspons. I Colita i Gabriel Cualladó entre d’altres. «Les seves escenificacions tracten, amb força i alhora tendres, temes com la masculinitat, la vulnerabilitat de les relacions familiars i la recerca de l’amor incondicional».
Els retrats que s’apleguen a la Col·lecció Forvm són molt diferents entre ells, tant conceptualment com tècnicament, i això permet una extraordinària petita mostra del que hi ha, des dels retrats gairebé desenfocats de Tosani als trencadors de Thomas Ruff, i d’aquí a la sèrie pixies —personatges moguts— de Pere Formiguera, ja en una altra sala. Els retrats de Formiguera dialoguen molt bé amb les escultures de Tom Carr, com els de Tosani ho fan amb les de Julio Antonio (Móra d’Ebre, 1889 - Madrid, 1919).
A la sala següent, hi ha un intent dels fotògrafs per ubicar-nos —o desubicar-nos—: la francesa Sophie Ristelhueber vol retratar un element tan abstracte com la línia de l’equador; Xavier Ribas, a la sèrie Diumenges retrata la Barcelona oculta del 1992 i Jorge Ribalta, amb Petit Grand Tour, respon a la demanda de la propietària de la galeria Forvm, Chantal Grande, per immortalitzar Tarraco: mirada actual, el 2007. Aquesta era la força de Forvm: impulsar fins i tot noves accions artístiques.
La fotografia social torna a la sala següent perquè hi trobem obres de Larry Clark sobre les drogues i la sèrie Boxing de Larry Fink.
Els anys setanta portaven aquesta càrrega implícita però també una certa revolució conceptual. «El qüestionament dels codis representacionals i la desarticulació dels models canònics transformes les pràctiques fotogràfiques i els discursos que les travessen». Aquí conflueixen la madrilenya Ouka Leele, Cindy Sherman, Jordi Guillumet o Alberto García Alix.
A la sala següent ens esperen, emmarcats per la porta de la penúltima cambra del Museu, els dos berlinesos que Céline van Balen va retratar a Berlín. Els joves —en aquest cas tarragonins— són també el tema de Beat Streuli i els seus retrats, també inquietantment sincers. Els acompanyen obres de Toni Amengual i Ricardo Cases sobre la solitud a les ciutats.
Les ciutats sembla el nexe d’unió de l’última sala de la mostra: les ciutats i les noves tècniques i recursos artístiques per parlar d’elles. Martí Llorens treballa amb una càmera estenopeica per deixar testimoni de l’enderroc de cases i fàbriques en el front litoral barceloní; un edifici del Paral·lel adquireix noves vides gràcies a la intervenció del fotògraf —no sabem com—; «la versió gairebé onírica que Bernard Plossu ofereix de l’aqüeducte tarragoní —escriu la comissària— convida a un viatge en el temps».
Un recorregut fantàstic per una de les col·leccions de fotografia més diverses i valuoses del país. El públic en demanarà més.