La influència que Antoni Gaudí i les seues obres han pogut tindre en l’arquitectura contemporània és tan extensa com difícil d’acotar. Josep Lluís Sert donava especial importància a «les últimes experiències de Gaudí», pensava que «serien més apreciades» i «aleshores serà reconegut el seu important paper com a capdavanter i precursor».
El primer grup d’arquitectes que reberen influències d’Antoni Gaudí va ser el de gent que va treballar al seu costat i tenia una edat semblant —tots nascuts abans del 1880 i que, per tant, es portaven entre 15 i 25 anys de diferència amb Gaudí: Francesc Berenguer i Mestres (1866-1914), Joan Rubió i Bellver (1871-1952), Josep M. Jujol (1879- 1949), Domènec Sugrañes i Gras (1878-1938) i el més oblidat, Josep Canaleta i Cuadras (1875-1950).
Aquests van ser deixebles de Gaudí i van rebre una influència directa, però també n’hi va haver d’altres, com ha escrit la historiadora de l’art Mireia Freixa, que seguirien «el “model” Gaudí pel prestigi assolit» i l’estil era reinterpretat per ells «de la mateixa manera que ho eren els grans arquitectes europeus que es difonien a través de revistes especialitzades i repertoris internacionals. Situaríem en aquest grup Lluís Muncunill (1868-1931), Salvador Valeri (1873-1954) o Manuel Sayrach (1886-1937)».
Entre els deixebles avantatjats, diversos experts reivindiquen des dels temps de Gaudí, Josep M. Jujol (Tarragona, 1879 - Barcelona, 1949). Un arquitecte posterior, també deixeble de Gaudí, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, ho descrivia així: «No direm, precisament que Jujol completés Gaudí, puix que aquest n’era tant de complet com un arquitecte pugui ésser-ne; sí que va continuar-lo admirablement, sense perjudici de la personalitat pròpia».
Jujol va treballar amb Gaudí al Park Güell, la Casa Milà i la Casa Batlló. Té molta obra construïda —i mantinguda— a Sant Joan Despí, on es poden veure les originals Torre de la Creu (passeig de les Canalies) o Can Negre (Plaça Catalunya), a més de la Torre Rovira o Casa Gamisans. Jujol sembla el més gaudinista, i, per això mateix el més lliure —i el més capaç— per fer obres molt personals amb els elements que més l’interessaven de l’arquitectura del mestre de Reus. La seva obra més gaudiniana és el santuari de Montserrat a Montferri (Alt Camp), que ell va haver d’abandonar el 1936 i posteriorment va acabar Joan Bassegoda i Nonell. A la mateixa comarca, Jujol hi va aixecar també l’ermita del Sagrat Cor de Jesús a Vistabella (la Secuita).
Molts autors es demanen encara per què no va ser Jujol qui va continuar la Sagrada Família. El cas és que Gaudí va triar Domènec Sugrañes (1878-1938) —col·laborador seu a la mateixa Sagrada Família— com a executor del seu testament i continuador del temple expiatori. Durant deu anys, aquest reusenc va aconseguir continuar l’obra, però el 1936 va arribar la Guerra Civil, la cripta de l’església va ser atacada i cremada, amb bona part dels plànols a dintre. Sugrañes va morir al cap de dos estius. D’obres de Sugrañes, se’n poden veure a Salou (Apartaments Sol i Mar, Casa Bonet i Torre Loperena) i a Barcelona (Casa Balbina Mas de Miquel, a l’avinguda Diagonal amb el carrer de Tuset).
Un tercer reusenc, Francesc Berenguer i Mestres, va ser amic íntim de Gaudí i deixeble seu, tot i que va haver de deixar els estudis d’arquitectura després de set anys sense sortir-se’n. Quan va deixar la Facultat d’Arquitectura, va passar a Belles Arts, on es va trobar com peix a l’aigua. Està documentada la seua participació en el Palau Güell i la Colònia Güell i alguns ninotaires crítics amb Gaudí consideraven Berenguer «l’artífex ornamental de Gaudí».
El millor barri de Barcelona per admirar obres de Berenguer és Gràcia: cal tenir en compte que no era arquitecte i, per tant, no signa cap obra, però sí que és responsable del Centre Moral de Gràcia; els forjats de la façana de la Casa de la Vila; les ornamentacions amb ferro del Mercat de la Llibertat i dues cases del carrer Gran de Gràcia (números 15 i 77: la casa Cama i Escurra i la casa Francesc Cama, respectivament).
El quart reusenc deixeble de Gaudí va ser Joan Rubió i Bellver, que el va acompanyar en moltes de les seues obres: va entrar al taller de Gaudí quan es treballava en el col·legi de les Teresianes del carrer de Ganduxer (Barcelona) i en el Palau Episcopal d’Astorga. Va continuar a la cripta de la Colònia Güell, la Torre de Bellesguard i el Park Güell. Fins i tot va participar en la intervenció de Gaudí a la catedral de Mallorca. Potser per això després se li encarregà la restauració de la catedral de Menorca.
A Barcelona es poden veure les emblemàtiques cases Golferichs (Gran Via, 491) i diverses torres del Tibidabo: les cases Alemany (General Vives, 29), Roviralta, Casacuberta i Fornells. També és obra seua el pont neogòtic que uneix el Palau de la Generalitat i la Casa dels Canonges (carrer del Bisbe). A Igualada té el molt gaudinià Asil del Sant Crist.
Dels deixebles directes de Gaudí, el menys conegut és possiblement Josep Canaleta i Cuadras (Vic, 1875 - Barcelona, 1950), que va treballar a la Sagrada Família, a la Casa Milà, a la cripta de la Colònia Güell i en uns fanals que Gaudí —i ell— van fer per a la plaça Major de Vic en commemoració del centenari de Jaume Balmes. Són obres seves el Teatre de la Cooperativa de Roda de Ter i l’Escorxador Municipal de Viladecans.
Aquesta seria una primera generació d’arquitectes influïts directament. En la segona, hi serien l’esmentat Josep-Francesc Ràfols (1889-1965), Francesc de Paula Quintana (1892-1966), Cèsar Martinell (1888-1973), Joan Bergós (1894-1974), Isidre Puig Boada (1890-1987) i, finalment, Lluís Bonet i Garí (1883-1993) (pare de qui també va ser arquitecte de la Sagrada Família del 1985 al 2012, Jordi Bonet Armengol).
Cèsar Martinell és possiblement el més conegut d’aquesta generació, perquè va trobar una solució constructiva gaudiniana (els arcs catenaris) per a cellers vinícoles i agrícoles del país, de manera que va aplicar l’arquitectura gaudiniana en cooperatives agrícoles (amb solucions que permetien molt espai i bona ventilació, com la Nau Gaudí de Mataró). Els cooperativistes de la Terra Alta van veure el celler cooperatiu del Pinell de Brai i tot van ser comandes i encàrrecs: Gandesa (Terra alta), Falset i Cornudella de Montsant (Priorat), Arbeca (Garrigues), Cervera (Segarra), etc. Després de la guerra, Martinell va aixecar la fàbrica Calisay i el Col·legi de les Germanes de la Presentació, tots dos a Arenys de Mar (Maresme).
Josep-Francesc Ràfols va treballar molt temps a la Sagrada Família i va ser el primer a ocupar la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), però té poca obra personalment dissenyada per ell: a Vilanova i la Geltrú es poden veure Can Castanys i Casa Galceran. Francesc de Paula Quintana, Isidre Puig i Lluís Bonet i Garí es van encarregar de fer la façana de la Passió de la Sagrada Família, amb molt de compte de ser tan fidels com fos possible a les idees de Gaudí.
Més enllà dels arquitectes que van ser deixebles directes o continuadors de l’obra de Gaudí —i sobre els quals hi ha una influència òbvia—, la influència de Gaudí en l’arquitectura contemporània és difícil de mesurar. Les seves solucions amb hiperboloides, paraboloides i arcs catenaris són formidables. El mateix Le Corbusier ho plantejava en aquests termes: «Gaudí fa el que li plau amb la pedra, amb un control formidable de les estructures. Entre els homes de la seva generació, té la força arquitectònica més gran».
L’arquitecte japonès Arata Isozaki (Oita, 1931 - Tòquio, 2022) reconeixia també el seu valor: «La maqueta funicular i el resultat de l’anàlisi estructural de l’església de la Colònia Güell són els més originals en la història de l’arquitectura». I el britànic Norman Foster assegura que «Gaudí va ser capaç d’establir un nou llenguatge espacial i líric basat en l’estructura. Els seus mètodes, un segle després, continuen sent revolucionaris».