La història dels mobles, llums i elements de tota mena dissenyats per Gaudí per atorgar harmonia i coherència a les obres arquitectòniques, té un capítol revelador en el cas dels bancs litúrgics de la cripta de la Colònia Güell. En aquesta petita església -primera part d’un projecte d’església més ambiciós per a la colònia tèxtil d’Eusebi Güell que mai es va arribar a construir-, l’arquitecte va voler controlar fins a l’últim detall dels que ocuparien l’església: des de l’entrada de la llum pels vitralls, des de la sortida a la posta del sol, fins als bancs litúrgics que va dissenyar ell mateix.
Gràcies a les factures que es conservaven a la Colònia Güell podem saber que els bancs de missa es van encarregar al fuster de la Colònia, Tomàs Bernat, que va cobrar 22 pessetes per cadascun. Segons escrivia la periodista Gemma Aguilera en un reportatge a EL TEMPS el 2013, el preu que es va pagar per un d’aquests bancs en una subhasta recent havia estat de gairebé 400.000 euros.
El disseny de Gaudí era perfecte perquè sempre pensava en la funcionalitat del banc: eren còmodes, havien sortit econòmics i, segons el periodista i historiador de l’art Martí Casas, complien un altre objectiu. Perquè el banc és molt sobri i només té un detall aparentment decoratiu: «El perfil gravat d’una petxina, símbol cristià molt antic que segurament vol fer referència a l’apòstol sant Jaume i al pelegrinatge». Però, «tot i ser un element aparentment ornamental, Gaudí no va fer gravar la petxina aquí per decorar el seient, sinó per fer-la servir de topall. Amb aquest element, que divideix el tauló en dues parts, l’arquitecte assenyalava que els bancs estaven concebuts perquè s’hi asseguessin només dues persones ben separades l’una de l’altra, una distància de respecte i decòrum que l’arquitecte considerava necessària» en una església.
Aquesta combinació ideal d’estètica innovadora condicionada a la funcionalitat de l’objecte és la base del disseny en general i lliga molt bé amb la concepció global de les obres de Gaudí, que observava des de l’evolució de la llum solar en els vitralls, la difusió del so en una església o la llum que projecta un fanal.
Quan Gaudí trenca les formes rectes a l’hora de fer mobles està adaptant-los a les parets corbes de la Pedrera i la Casa Batlló o està fent una cadira ergonòmica, més semblant a la forma humana que no un respatller quadrat?
El MNAC conserva diversos mobles de Gaudí, entre els quals molts cedits «en comodat per la Fundació de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família». Dues cadires per la Casa Batlló encarregades al Taller Casas i Bardés; una paperera de fusta de roure de la Casa Calvet, feta al mateix taller, i un gran moble del distribuïdor del pis principal de la Casa Milà formen part d’aquesta interessant col·lecció.
Els dissenys per a fanals d’Antoni Gaudí eren visitables a Barcelona i Vic, però a la capital d’Osona van ser desmuntats el 1924. Una sort estranya ha permès que els que el reusenc va dissenyar per a la plaça Reial i el pla de Palau encara il·luminin les anades i vingudes per la plaça porxada de la Rambla i la sempre canviant estructura del pla de Palau.
De bon principi, tots havien d’anar a la plaça Reial. Gaudí encara no devia tenir el títol d’arquitecte (havia acabat al gener) que ja li encarregaven (al febrer) uns fanals per aquest indret, un disseny «heretat» de l’arquitecte Jaume Serra i Gibert, que va morir abans de desenvolupar-lo.
Gaudí va fer dos dissenys semblants: un amb sis braços i un altre amb tres. A la Plaça Reial s’hi van instal·lar -i encara veuen passar turistes- dos de sis braços, mentre que al Pla de Palau, davant de la Duana, s’hi van instal·lar dos de tres braços. Era l’any 1878.
Trenta-dos anys després, Gaudí va anar a Vic a commemorar el centenari del naixement de Jaume Balmes i els vigatans van aprofitar per encarregar-li a Gaudí un monument en honor al teòleg i ell va preferir fer uns fanals a manera de monument. Més útils i lluminosos.