Magda Añon Espert; ‘Ai, Mília’ i el camp de les vençudes

Una autora gairebé desconeguda, Magda Añon Espert (Alginet, Ribera Alta, 1961); un títol no massa engrescador, que convida a pensar en un cert tipus de to molt suat en la nostra narrativa; i una temàtica al voltant de la postguerra que els darrers temps està proporcionant magnífiques novel·les com les últimes de Martí Domínguez, Núria Cadenes, Carles Fenollosa o Andreu Sevilla, però que provoca resistències en no pocs lectors, bombardejats durant anys amb un bon grapat històries clòniques, sense singularitat ni força.

Per sort per a Ai, Mília i la seua autora, l’aval del Premi Lletraferit, que no fa tant, l’any 2022, va proporcionar també en mode ex aequo dues valuoses obres, l’esmentada de Sevilla, la colpidora Els inútils, i la reeixida Mireia de Purificación Mascarell, conviden a superar certes resistències mentals. Llegit el magnífic primer capítol amb què arranca l’obra d’Añon, feta la presentació del personatge pertorbador de Mília, cauen totes les barreres i prevencions. De seguida veiem amb claredat que l’autora juga amb els fils del costumisme per teixir una altra cosa. I ho fa a més amb una prosa elaborada, lírica i contundent, directa.

Després de presentar-nos Mília, comença el relat de les vicissituds de la família Fenoll vehiculada pel personatge de Silvina, que dona nom al primer bloc de capítols. Una família d’un entorn rural valencià, el fictici Almàssera Vella, que pateix les estretors de la postguerra. Añon condueix el relat amb intel·ligència, enllaçant el present amb els records dels temps feliços de la família, com ara la festa d’encetar un nou meló, gaudir de «l’olor ensucrada, la llavor que el pare retirava amb delicadesa i deixa sobre un plat»; «Lena fent el primer mos, suc i bava xorrant-li pel braç»; «rosegar les carnositats amb els queixals, notar la boca plena de suc i tragar, llepar, tragar, llepar». De seguida, generant el contrast que està buscant, escriu: «Ara, a finals del 39, ni meló ni cop ni girs ni sucs ni llepar (...) el poc menjar que entrava en aquella casa anava directament a la cassola. Molt de verd, poca costella. Molt de saciar, poc de nodrir».

«Ja no hi havia guerra, però tot feia pensar que el conflicte continuava perquè a tota hora hi havia detinguts, empresonats o ajusticiats»

La novel·la, per contra, sacia i nodreix. Ens fa patir amb els problemes de la família, amb Modest, el marit, fugit i retornat al poble, per solitud i desig carnal, corrent un perill enorme. «Ja no hi havia guerra, però tot feia pensar que el conflicte continuava perquè a tota hora hi havia detinguts, empresonats o ajusticiats», explica la narradora omniscient, que s’alterna amb la veu dels personatges encertadament integrada en la narració, tot evitant diàlegs ortopèdics, vacus, tan habituals en moltes novel·les. Un encert que seria complet si s’evitara una innecessària cursiva —trobe que producte del llibre d'estil de l'editorial— que vol guiar el lector, però, en realitat, entrebanca la lectura, perquè se’ns priva de l’elegant lletra redona de la col·lecció.

Manies a banda, la història flueix, en part per l’expressivitat de la prosa, per la riquesa i cura amb els detalls: «Punt de repunt. Ben premut. Als punys, el punt no s’ha de vore. A les cosidores, les picades de les mosques les unflen. Se’ls escalda la zona de baix del genoll, tenen coentor. Aixelles humides. El front els perleja. Fa basca. La llengua de la Tamariua s’esmola, el cor de les dones s’agreja. Toc de campanes. La vesprada va munyint-se a poc a poc, immisericorde».

També alimenta la lectura la potència del que se’ns conta, el dibuix de personatges principals com la coratjosa Silvina, la seua filla Lena, o secundaris com La Ruda, que representa l’exèrcit d’aduladors i delators amb el qual el bàndol vencedor va poder posar en marxa tota la seua maquinària repressiva.

Una estructura singular

D’altra banda, l’arquitectura d’Ai, Mília és curiosa, singular. En el primer bloc de capítols dedicat a Silvina, Mília és citada al principi i, de manera tangencial, cap al final. Però la segona part es dedica extensament a Mília, una dona gens convencional. «Llevat d’un cap prou gran, atacs esporàdics d’atàxia i una voracitat sexual desmesurada a partir de la pubertat, el comportament de Mília era, quasi, com el de la resta de jóvens de la seua edat», entre altres coses per una pèrdua de la parla sense raó aparent, un cos malforjat i un excés de testosterona. Una criatura amb «un aire simiesc» i una relació tòxica, per dir alguna cosa, amb l’entorn.

Descobrir en quin moment es creuen els camins d’aquesta persona amb Silvina i els seus, és tasca del lector. Però podem avançar que és un segment demolidor, que talla l’alè, amb un tros de gir que et deixa estabornit. Que té a veure, de manera incidental, amb el títol de la novel·la, però no d’una manera que justifique la tria. Tampoc no és rellevant: més enllà del títol i la seua justificació, el llibre continua creixent davant els nostres ulls.

La novel·la acaba amb els capítols dedicats a Lena, algú que ha fugit fa molts anys d’Almàssera Vella, un món familiar que «quasi ha desaparegut». Que carrega amb un món emocional diluït, mutat. Una motxilla emocional que combat caminant sense rumb, vivint del que li dona la naturalesa, en un canvi d’eix que torna a sobtar, per a bé, i sobre el qual no avançarem més matèria. El que es pot dir és que a través de Lena, de la seua escriptura, en una rematada plausible, satisfactòria, molt lligada a la lògica del relat, completarem els buits de la història, les coses que passaren, les connexions d’una família destrossada. Per la guerra. I per alguna cosa més.

Si hem d’invocar el tòpic desgastat de la sorpresa agradable, aquesta podria ser una excel·lent ocasió.