Set portes tancaven Madina Balansiya, i de les set la de la Boatella n’era la principal. Flanquejada per dues torres i situada a la cruïlla de l’actual carrer de Serrallers i de Sant Vicent Màrtir, Bab Baytala, o porta de la Boatella, era l’accés a la ciutat des del sud. Per ella eixien les caravanes en direcció a Dénia, Xàtiva o Alzira, seguint el camí que, amb tota probabilitat, podria haver estat l’hereu de la Via Sucronense romana.
Havia de ser per la de la Boatella per on l’arquebisbe de Narbona i els nobles presents sobre el terreny aconsellaren Jaume I d’iniciar la campanya de la conquesta de València. El monarca es reservà aquesta maniobra per a més endavant. S’hi oposà, perquè la Boatella quedava lluny de la posició de l’exèrcit cristià assentat entre Russafa i la ciutat. Entre aquesta porta i la de Bab al-Xaria (porta de la Xerea), no n’hi havia cap altra. Calia, doncs, començar per perforar la barbacana. Podem imaginar, a jutjar per la narració al Llibre dels fets, que l’ofensiva fou atroç, amb participació d’una artilleria formada per «.I. trebuquet que havíem fet a Tortosa e .II. fonèvols, e feem-los parar. [...] E, en tant, que aquells acostaren los mantells (espècie de parapet portàtil usat en setges de places per acostar-se al mur) a unes tàpies que són prop del vall e gitaren fusta e serments en lo vall, qui era ple d’aygua». Aconseguit l’avanç, entrà en acció la infanteria amb l’objectiu de perforar amb pics la fortalesa. «E puys passaren los hòmens armats a la barbacana, tro a .III. [...] feem-hi passar .II. pichs, e picaren-hi e feeren .III. forats en la barbacana, e en los .II. podien entrar .II. hòmens fort bé per cada un.»
Mentrestant, el rei Zayyan rebé reforços de l’homòleg tunisià; València era una plaça massa cobejada per a perdre-la. «Vengren a nós .XII. galeas e .VI. azaures del rey de Túniz al grau de València.» El contingent tunisià esperà la nit següent per encendre un centenar de fogueres i tocar tambors, un rebombori que es deixava sentir a Balansiya, des de les muralles de la qual respongueren amb un miler de focs i el toc idèntic de tambors. «E, quant vench a la nuyt, feeren bé .C. alimares de foch en les galees per tal que·ls veesen los de la vila, e tocharen los tanbors, e els de la vila feeren-ne bé .M. en los murs; e tocaren los tanbors en semblant que tenien per senyor lo rey de Túniz.»
La resposta per part de la host cristiana no es va fer esperar. «E, quant aquesta algatzara hagren feyta, nós manam als de la host que en cada una tenda faessen falles, e, quant vengués que fos escur, que [tots] les encenessen totes e que moguessen gran crida.»
Amb el pas dels dies, les forces cristianes havien anat augmentant el seu nombre d’efectius fins a assolir el miler de cavallers i 9.000 peons. Però no només això: el campament cristià s’havia convertit en un assentament amb tota mena de serveis i mercaderies, i on es produïa una notable activitat comercial. Tota una oportunitat de negoci per als més vius. «E trobava hom tota cosa que hom volgués a vendre e a comprar, axí com faria hom en una ciutat; sí que apotecharis hi havia de Muntpesler e de Leyda qui y venien espècies axí com faria hom en una gran vila, tan bé a malauts com a sans.»
Capacitat de lideratge de Jaume I
A diferència del que hom podria imaginar, Jaume I lluitava en el camp de batalla com un cavaller més. Era l’estratègia per a predicar amb l’exemple i alhora proporcionar confiança i generar motivació i respecte envers la seua figura per part de la tropa. Aquesta actitud comportava riscos evidents que podien fins i tot pagar-se amb la mort. A València, el monarca va ser ferit per una sageta sarraïna. El relat èpic del fet enalteix la resistència del protagonista i incideix alhora en la capacitat de lideratge del monarca enfront del seu exèrcit, evitant mostrar el defalliment i el mínim signe de debilitat. «Un ballester tirà’ns e de part lo capell de sol e·l batut donà’ns en lo cap ab lo corell prop del front, e Déus, qui ho volch, no trespassà lo test e exí’ns bé a la meytat de la testa la punta de la sageta. [...] E exie’ns la sang per la cara enjús, e ab un mantell de sendat que nós teníem torcàvem-nos la sang. E veníem rient per tal que la host no se n’esmayàs.» No hi ha dubte que el relat estès dels riscos i penalitats viscuts pel rei afegia valor a la batalla per la capital del Regne de València, construïa el mite del monarca i funcionava com una autèntica maquinària propagandística.
La presa de la torre de la Boatella, l’estocada final
A l’intent frustrat de don Pero Cornell i don Exemén d’Urrea de prendre la porta principal de València, «que és a la porta de la Boatella, en la carrera de Sent Vicens», succeiria l’acció capitanejada directament per Jaume I amb el suport dels bisbes i nobles de la host. El monarca ordenà preparar un contingent excepcional, fins «a .CC. cavalls e tots los ballesters de la host e, al sol exit, que y fóssem e que·ls combatéssem». Calar foc a la construcció i als seus defensors va ser l’últim recurs per a assolir la victòria. «E cremam-los aquí e presem la torra e tornam-nos-se’n a la host.»
La senyera onejant sobre la torre del Temple
La situació intramurs s’havia tornat insostenible, dramàtica. Al rei Zayyan, les galeres tunisianes li havien servit de poca ajuda, la crema de la torre de la Boatella havia suposat un revés fatal i el setge inesperat de la vila havia impedit acumular-hi aliments. «Nós los havíem sobtats, que ans que cullissen lur pan havíem assetjada la vila; e que crehia per cert que longament no seria que nós no la haguéssem.»
Sense cap altra alternativa, després de cinc mesos de setge, el 28 de setembre de 1238, vespra de Sant Miquel, Zayyan signava la rendició. Jaume I acceptà «que los sarrahins e les sarrahines ne poguessen trer tota la lur roba, e que hom no·ls escorcollàs ne·ls faés naguna vilania, e que fossen en nostre guiatge tro a Cullera». Cinc dies donà el rei cristià perquè eixiren els habitants de la ciutat, un exili de 50.000 ànimes en direcció a Cullera i Dénia.
«Nostra era València. [...] Metéssem nostra senyera en aquella torra que ara és del Temple. [...] E, quant veem nostra senyera sus en la torre, descavalcam e dressam-nos vers orient e ploram de nostres ulls, besant la terra, per la gran mercé que Déus nos havia feyta.» Era el 9 d’octubre de 1238.