Joan Cavallé novel·la una nit de la llarga tenebra del franquisme

Llegint La nit m’ha vingut al cap una altra novel·la recent, Guerra, victòria, demà, de Carles Fenollosa, últim Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, en què s’aborda la lluita antifranquista per la via de la desmitificació. On l’escriptor valencià fa el retrat col·lectiu a través dels perfils d’una vida concreta, d’una existència grisa, d’home sense atributs, el tarragoní Joan Cavallé posa l’accent en un activista anònim, un jove que afronta la seua primera acció d’agitació amb un cert risc. Tot i que les coordenades temporals són ben diferents.

L’enfocament de Cavallé s’allunya de la novel·la riu que abasta molts anys, encapsula la trama en unes poques hores —poc temps després de la mort del dictador Francisco Franco, l’any 1975—per transmetre les pors i neguits del jove protagonista, l’entusiasme i compromís per poder contribuir de manera activa a acabar d’enderrocar el règim.

Cavallé acumula una llarga i prolífica activitat escriptora amb diferents registres, tot i que es pot considerar que ha dedicat una atenció prioritària a la seua tasca com a dramaturg, amb premis com el Serra d’Or i valuosos textos recents com Qui em cremarà la casa (2025), o L’aigua, els morts i les mentides (2026), una resposta immediata des del teatre a la catàstrofe de la dana. Dramatúrgies que ha fet compatibles en un espai curt de temps amb La nit, un retorn a la novel·la que desenvolupa un operatiu amb recursos i tècniques parateatrals.

Hi ha una mica d’això en el narrador mutant que ens acosta a Carles, el protagonista, de qui ens arriben les reflexions amb diferents veus, el «li havien dit, o m’havien dit, o potser t’havien dit» de l’inici de la història. Amb aquest narrador juganer, teatral, ens endinsem en la ment del jove activista, coneguem les seues motivacions, el trajecte que l’ha dut fins ací, el context social, polític i formatiu. L’angoixa del perill. «Demà, quan tot això hagi passat, me’n riuré d’aquests nervis que ara se’m passegen per l’estómac. Avui, això, és com un examen. I als exàmens sempre hi ha nervis», reflexiona Carles.

«Vindran cucs anellats i ens engoliran, se’ns enduran cap a dins a terra i ens deglutiran i excretaran allí mateix. Serem detritus. Serem matèria orgànica en descomposició. Serem adob»

Examen que requereix una preparació, entendre que la seguretat pròpia depèn de la capacitat de simulació, de control de les situacions. «De teatre en feien a totes hores. Es pot dir que vivien en un estat de teatralitat permanent, vigilància permanent, sospita permanent, alerta permanent. El règim ho requeria (...)». L’acció avança lentament, perquè passen poques coses. I aquest no passar l’aprofita Cavallé per traslladar al lector la impaciència del protagonista, devorat per l’espera i els temps morts. El matalàs per continuar reflexionant.

O per entrar en jocs al·legòrics, com en un passatge en què Carles fa simbiosi amb un arbre. Amb una fulla d’arbre. Arrossegada per l’aigua, remullada. «Vindran cucs anellats i ens engoliran, se’ns enduran cap a dins a terra i ens deglutiran i excretaran allí mateix. Serem detritus. Serem matèria orgànica en descomposició. Serem adob», llegim. En un fragment que funcionaria perfectament en escena, declamat. Però que, combinat amb la narrativa curosa i expressiva de l’autor, justifiquen el format escollit. La novel·la.

La història dels anònims

Al capítol al·legòric segueix una reflexió de Carles sobre el poc temps viscut, fins i tot en termes numèrics. Cavallé explora els detalls, afig referències culturals, polítiques i socials, es recrea en els moviments i accions maldestres de l’activista. Ens fa partícips del ritual iniciàtic, de pas. Lentament, van acumulant-se fets, sense cap mena d’apressament. Ara la trobada amb un vehicle, ara un diàleg reproduït a la manera del teatre. Ara una decisió que s’ha de prendre. Ara un ridícul accident, narrat de manera conscienciosa i amb molta grapa. Quan La nit comença a caure en una certa dinàmica deliberativa, l’autor canvia el pas, s'atorga més pes —i fins ací podríem explicar— al personatge de Cèlia, la parella de Carles. La història guanya en pols narratiu.

Hàbilment, comença a llaurar-se un gir en la història, accentuat amb la introducció de dos nous personatges que representen la repressió. Personatges instrumentals, que ens ajuden a caminar fins al final i que generen una certa estructura asimètrica. Cavallé en fa el perfil, un dibuix esquemàtic però suficient per a la història que se’ns conta. El dubte raonable és si, donant més pes a aquests personatges, posant-nos en la seua pell, en els seus neguits i justificacions, anant més enllà de la sensació d’orfandat per la mort del «Guia Suprem», La nit podria haver guanyat en complexitat i capacitat d’anàlisi. Per ser justos, potser estaríem parlant d’un altre tipus de llibre que és obvi que l’autor no volia escriure.

Comptat i debatut, amb aquest gir, tal com està, Cavallé prepara el desenllaç —si no associem algun adjectiu al substantiu és per no donar massa pistes—, i compleix amb la lògica del relat, amb allò que vol narrar, que és l’experiència iniciàtica de Carles. Exposada amb profunditat en el dibuix psicològic del personatge i de tota una època. Una mena d’instantània sobre un moment de la nostra història que, en els temps que corren, convé revisitar sovint. Des de la mirada mítica i mitificadora cap als herois i heroïnes, persones que carregaren sobre els muscles el pes de la resistència i pagaren sovint amb la vida. Els noms que estan en la ment de tots.

Tot i que també podem contar la història com ho fa aquesta novel·la, fent relat des del punt de vista de les persones anònimes, vides exposades a la intempèrie per voler acurtar un règim franquista eternitzat per la por, la indiferència, la inacció o l’adhesió d’una part aclaparadora de la societat. El relat de La nit curta d’una nit dolorosament llarg. Que en molts aspectes, encara continua.