L'ambigüitat, el desconcert i un constant passeig al caire de l'abisme són les inusuals virtuts que té la novel·la guanyadora del LV Premi Crexells: Que morin els fills dels altres de Roser Cabré-Verdiell.
En la presentació de l'obra guanyadora, la tarda del 18 de juny, a l'Ateneu Barcelonès, un dels membres del jurat, Xavier Aliaga, va llegir les raons que els han decidit a premiar aquesta obra: el jurat «ha valorat tant la capacitat de sacsejar la institució familiar des del títol, impactant i enigmàtic, com el ritme ràpid i, alhora, amb nombrosos meandres d’una prosa magnètica i poderosa que transporta el lector a través d’un món que es mou en l’ambigüitat. Les obsessions de la protagonista fins al deliri la duen al terreny de la paranoia, i amb ella l’escriptora descriu un món que sembla perdre els topants de la realitat, claustrofòbic i desconcertant, però que, en definitiva, esdevé mirall de la societat actual».
Els altres membres del jurat del Crexells eren Lluïsa Julià, Norbert Bilbeny, Francesco Ardolino, Montserrat Palau, Xènia Dyakonova i Eva Piquer.
Que morin els fills dels altres (Males Herbes, 2025) explica la història de la Rebeca, que s’acaba de mudar a Ocata (aquest barri del Masnou del qual ningú ha sentit a parlar fins que agafa la línia de tren del Maresme) i ha d’enfrontar-se a uns nous veïns mentre arrossega velles pors.
Cabré-Vierdell ha reconegut que, precisament, volia endinsar-se en «l’ambigüitat i l’ambivalència» perquè, en contra del que es vol admetre, són trets característics dels éssers humans i això li permetia un joc literari molt intens.
L’autora ha volgut recordar una frase que sempre l’acompanya d’una obra de Maria Mercè Marçal que també va ser premiada amb el Crexells, La passió segons Renée Vivien, «Els valsos són un gran dolor que esclata a riure per por d’embogir». Assegura Cabré-Verdiell que aquesta frase ha estat una guia a l’hora d’escriure aquesta seva segona novel·la: «Quan feia el personatge de la Rebeca, em tornava aquesta fina línia entre el dolor i la rialla» i per això la novel·la camina sovint sobre aquestes fines línies «i fronteres que s’esborren».
Ara que ha rebut el premi, Cabré-Verdiell creu que el gran encert dels Crexells és premiar autors que dialoguen entre ells, amb dècades de diferència. Com ha dialogat ella amb la literatura de Maria Mercè Marçal, Pere Calders, Mercè Rodoreda o autors ben contemporanis com Albert Pijuan.
Estil i girs narratius
Un dels membres del jurat, Francesco Ardolino, ha lloat l’habilitat de l’autora per dur al lector «pel caire de l’abisme» i, de sobte, fer «un gir narratiu» que canvia la ruta previsible de la novel·la.
Xavier Aliaga ha qualificat l’estil de Roser Cabré-Verdiell com «líric i alhora contundent», una característica que és «irrenunciable» per al jurat del Crexells.
L’autora de Que morin els fills dels altres, Roser Cabré-Verdiell, ha defensat el títol perquè és coherent amb la història de la novel·la que es desenvolupa «sempre dins del cap de la Rebeca» i aquest desig bàsic que les desgràcies no caiguen sobre ella i allò que més estima.
Cent anys de la mort de Crexells
Lluïsa Julià, presidenta del jurat, va reivindicar el centenari de la mort del filòsof que dona nom al premi de novel·la de l’Ateneu, Joan Crexells, i va anticipar que enguany Adesiara reeditarà la seva obra més coneguda, La història al revés (publicada el 1968), i més endavant un volum d’articles possiblement titulat El cos immortal i l’ànima mortal, amb textos de Crexells que, en el seu moment, Josep Palau i Fabre va considerar especialment interessants.
Julià també va recordar que fa poc La Casa dels Clàssics ha editat una de les traduccions de Plató que va fer Crexells (Defensa de Sòcrates) i que organitzaran una lectura dramatitzada d’aquest text a càrrec de l’actor Francesc Orella. Això serà, probablement, al voltant de l’aniversari de la mort de Crexells, el 13 de desembre.
Julià també va voler explicar per què un premi de novel·la porta el nom d’un filòsof. «Ens hem de situar a la Catalunya de començaments del XX, en ple postnoucentisme i un debat sobre la novel·la molt viu». No només perquè hi havia la influència dels autors més innovadors, com Proust, Virginia Woolf i André Gide, sinó pels articles de Josep M. de Sagarra o Carles Riba de l’època (com «Una generació sense novel·la» de Riba). Per això, explica Julià, els companys de generació de Crexells van voler recordar-lo amb un premi a aquest gènere (i, en primera instància, a obra no publicada, cosa que va canviar amb la recuperació del guardó després del franquisme).