Sergi Torró i la poètica de la demolició

La boutade anterior —perdó pels francesismes— ve a tomb. Sergi Torró, un autèntic rodamon, va debutar abans dels vint anys guanyant el X Premi 25 d’Abril Vila de Benissa amb Derribos Arias i els dubtes insostenibles, un títol homenatge a un dels pocs grups veritablement genuïns de la movida i que apuntava ja una voluntat destralera que no va passar desapercebuda per a un jurat qualificat format pel recentment desaparegut Antoni Fornés, Enric Balaguer i Ramon Rosselló.

El capítol següent, Cançons de redempció (Denes, 1996), es va fer esperar. I encara més la continuació, Visions provisionals (Bromera, 2007), un llibre que va renovar l’interès per un poeta que actuava clarament des dels marges. Aquest és un llibre relativament contingut, irregular, amb idees interessants barrejades amb esborranys de relats poètics i ocurrències, on s’acaba forjant el personatge-poeta. «Jo sóc aquell mort de gana, / alies ningú, no res entre multituds // (...) M’enviaren a estudiar / pensant que això de mi faria / un ésser humà: (...) // Ara odie tothom», llegíem, al costat de sarcasmes sobre les traduccions de la Bernat Metge o atacs irònics contra una determinada beguda.

El discurs corrosiu de Torró, en qualsevol cas, crida l’atenció del món poètic al País Valencià, per la singularitat d’una veu que observava la realitat sense obturadors, sense cotilles, deixant fluir la mala sang pel corrent circulatori transformada en pulsió poètica. «Enfront de la dissolució d’un món interessat i amoral, s’oposa una subjectivitat furiosa de qui se sent orfe», escrivia Jesús Moncho al voltant de Visions provisionals. Per la seua banda, Lluís Roda destacava la mestria del d’Ontinyent a l’hora del maneig de la convulsió i els contrastos, d’una contundència expressiva de la qual resulta «una visió distant i escèptica del jo en societat», un poeta «amb funció social». «Necessari», reblava.

Torró no havia posat en marxa encara la màquina de demolició definitiva, però continuava explotant les inquietuds artístiques amb Gent del desert, la irrepetible banda de folk rar de Jesús Barranco.  Hem d’esperar a 2016 perquè l’energia vital i poètica acumulada es desferme en l’excessiu i estimulant Magdala (Petit Editor), «l’elevada coronació» dels llibres anteriors, en paraules de Roda, on el «cinisme, a vegades pueril (...) ara ha esdevingut amargor greu no ressentida: més conscient, més humana, més poderosa». Un llibre «radical i provocador», amb trets barrejats del cubisme, l’impressionisme o l’expressionisme, lligats a través d’un vers lliure que no negligeix els accents i el sentit del ritme. Amb el qual combatre, entre moltes més coses, «la coentor de la nova identitat valenciana», com diu en un dels versos.

Viure és hipòcrita

Amb l’extensió controlada, amb un grau més de concentració, Suite de ses figueretes (amb il·lustracions d’Epi Neuraska) arrodoneix aquesta poètica de la demolició amb un llibre rotund i caòtic que introdueix un cert cripticisme que dificulta —no és un retret— la descodificació, que aposta per desconcertat el lector des del primer minut: «Respirar és folklore, glotopolítica; Viure és hipòcrita», ens bufeteja un primer vers directe i alhora juganer, que agita el llenguatge. O la mateixa sintaxi en fragments com «del poeta labor creadora recerca / inhumana impura tendra i conscient», siga el que siga el que haja volgut dir-nos el poeta.

També costa de copsar el significat de «l’albada d’hemorroides dels joves aprensius» creuada amb «l’armistici a corea els acords a noruega / una bandera falsa els udols de sirenes», prescindint de connectors, copulatives, signes de puntuació o qualsevol altre element que guie el lector. Poemes vòmit, teixits impossibles, aparentment il·legibles, en un exercici continu de recerca de l’estupefacció i la polisèmia, allà on habite. Posem per cas: «idea enverinada a dins d’una botella / croissant amb gust a peu història de comandos / àgrafs analfabets dits també ortogràfics / països castellans febrada de cal·lígrafs // les meues castellanes bagasses de cantàbria / meretrius de la manxa cants de motocultors». Cervells explotant.

Triturada l’ortodòxia, acceptades (o no) les no-regles, el poemari va creixent en la mesura que, talment com si estigueren resolent un problema, agafem els vidres esparsos per terra i comencem a refer el gerro amb pega. Connectem en el poema «art urbà música urbana» els «grafiters pintamones mà esquerra» amb l’exhortació de fer fora dels barris els «artistes de guingueta» (el quiosquet? el poble?); la «bruixeria macumba de les dones de porto / amb l’incaut foraster per ficar-se en llur món» amb l’«afany recaptatori d’extorquir i espoliar / el valor afegit i l’espiritual» que se’ns proposa en la composició «pensament oposat».

Fins i tot així, el desconcert està garantit. Alguns títols i cites a penes serveixen per enterbolir-ho tot. Perquè, de què em serveix titular un poema amb el prometedor «l’arrogància del diner fàcil» si acabem trobant-nos amb samurais tallant-se el coll «i ser un cavaller i profanar-se el cul / a tot Guadalajara vaporitzar carrers»? Potser penedit de la relativa nitidesa del llibre anterior, Torró planteja un tour de force —ais, una altra vegada— que els lectors no podem guanyar. Llavors, és millor suspendre qualsevol expectativa d’exegesis, deixar-nos portar. Intuir, més que comprendre. Llepar, més que paladejar.

Deixar-nos subjugar per l’ocurrència més meditada que no sembla, per la troballa lingüística. «Hospitals per a crònics i robots feministes»; «Vells, immigrants i ionquis als camps de batalla de la Guerra del Ionqui Pur»; «crispetaires crec-crec i pudor majoria / provinciana aldeana nacionalciutadana / de filoterroristes d’estat silenciosa / menjar crispetes roses no ser silenciosa»; «escriptors compromesos o comprometedors / menjadors de verdura desitjant la potrota»; «corruptes i corruptors les elits extractives / la casta el paràclit i les expectatives / vaginisme aporia la dissort de petròglifs / nanotecnologia de la petrologia».

En el fons, Suite de ses Figueretes és un deliri controlat, un viatge lisèrgic amb moments de lucidesa, com ara quan en «cruel, despietat, inic, iniqua guerra», ens trobem amb uns versos finals reveladors: «filantrop liberal voltor esquerranós / incomprés carronyaire de drets i esquerres / última cena incògnita gastronòmica xai // a la menta». Metàfora de tot el que va malament, de com de barrada està la porta d’eixida.

El poeta, en un darrer bloc bonus track, «Satrapia de l’Almaig» —el millor del llibre, de molt llarg—, acaba en un cant autoreferencial, personal («recomence un nou cant de mi mateix»), un fi de festa amb «la camorra del crist de la cosa nostra dels toros / i dels cristians i dels moros / sota el cavall del feixisme festiu / i del seu estúpid ideari i nou assaig d’aproximació / a les falles folles fetes foc», una invocació a l’Amadeu Fabregat de fa una vida.  «no serà un cant de jaume de Vicent de joanot d’ausiàs / ni de fallers ecosocialistes o belles de foc valencianistes / fogoses tots ratpenatistes / tampoc no sobre els venerables pares de lo nostre amat país», ens adverteix. Tampoc és la fútil justificació d’un «hom rebentat per rebentats de tia maria i coses millors / d’un mal valencià i pitjor espanyol».

El malestar del poeta no és el de la cultura del maldecap, és un altre, de més profund, de més neguitós. És la desubicació davant el femer polític, dels «feixistes socialistes», de «la nostra lideressa / del front ampli / dels germans catalans / ester coler del ripollès / guanyen o perden amb vots perden sense armes»; la «matraca del país ninotaire i foctauer». «no és el mal neofeixista / és un mal equiparable». Pòrtic d’un rierol que és tsunami de conceptes, on dispara a tort i dret, Aràbia Saudita, els Borbons, el turisme, la nova pedagogia, penthotal i getsemaní.

La traca final. Poètica, és clar. «Sepulcres emblanquinats què penseu de la poesia? / com deia el poeta / la poesía llama Puerta la poesia tira Puerta al suelo / la poesia / registra casa / la poesia encuentra droga // el poema ahora es sacar primo cárcel», escriu, exhumant una ocurrència que es va fer viral. El signe dels temps. Final de benestar irònica. «amor infinit i redempció». Catequesi. O com es diu en la promoció de les presentacions, un nou Evangeli per sobreviure al diluvi que s’esdevé, a la fatiga de materials i l’excés d’aforament, se’ns diu en la contracoberta. Un crit de resistència contra «el procés de merdificació de les societats actuals». Un crit opac, difícil, incòmode de collons. De llegir i pair. D’això es tractava, segurament.

L’enfant terrible ha tornat. Més terrible, menys infant.