Euphoria no mereixia ni les adhesions hiperbòliques ni els judicis sumaris que va recollir amb les dues primeres temporades. Tot i una certa desmesura, d’un esteticisme certament impactant però que servia sovint perquè Sam Levinson disfressara les mancances del contingut, la sèrie mostrava, a través d’un grup d’adolescents, moltes de les problemàtiques que travessen la contemporaneïtat: les relacions tòxiques, la identitat sexual, la hipersexualització, la sobreexposició, les motxilles dels progenitors i, per descomptat, les addiccions.
Euphoria sessions 1 i 2 va estar capaç de crear una galeria de personatges atractius, alguns certament magnètics com la Rue Benett interpretada per una imperial Zendaya, que ja són història de la televisió. I si a Levinson se li pot atribuir un excessiu sentit de la pirotècnia en aquelles dues primeres temporades, també se li ha de reconèixer un olfacte descomunal: poques vegades una única producció ha propulsat la carrera de tants actors joves, la citada Zendaya però també Sydney Sweeney (Cassie), Jacob Elordi (Nate), Alexa Demie (Maddy) o Hunter Schaffer (Jules).
Sense aquests encerts de càsting i el treball del jove elenc —ben dirigit per Levinson—, més el treball dels secundaris adults, la sèrie corria el risc de naufragar abans d’hora per la sintaxi irregular i efectista. Els personatges, amb tot, van fer forat, acompanyàrem Rue en els seus problemes amb les drogues; a Cassie en la seua malaltissa obsessió estètica i la supeditació a Nate; a Nate en les seues pulsions psicopàtiques; a Jules en tota la seua complexitat personal i sexual. Milions de persones, de perfils molt diferents, van seguir amb avidesa aquestes històries, al mateix temps que es deixaven enlluernar per l’habilitat per confeccionar imatges i situacions perdurables. Hiperbòlica i megalòmana? Sense dubte. No hem dit en cap moment que fora perfecta.
Amb tot i amb això, Euphoria, en la seua fascinant imperfecció, va generar dos magnífics capítols especials entre la primera i la segona sessió que, per sentit del ritme, per la manera en què pouaven en dos dels personatges principals, la mateixa Rue i Jules, la xica trans, semblaven pertànyer a una altra sèrie. Especialment, el dedicat a Rue, «Trouble Don’t Last Always», una llarga conversa la nit de Nadal amb Ali (un magnífic Colman Domingo), un exaddicte i la persona que tracta de traure-la del laberint de l’addicció, té perfils de peça mestra, un segment quasi teatral, que posava el text —i la interpretació— en un lloc preeminent. Un encert gairebé replicat en «Fuck Anyone Who’s Not A Sea Blob», l’episodi que ens ajuda a entendre la fascinant personalitat de Jules i la seua difícil relació amb Rue. Sols per aquestes pel·lícules podríem disculpar la deriva posterior de Levinson.
Com destruir un llegat
Quatre anys després, arribava una tercera temporada que, en comptes de caure en l’errada majúscula —posem per cas, Stranger Things— de fer passar actors i actrius ja grans per adolescents, ubicava l’acció en l’edat adulta. A partir d’això, tot o quasi tot han estat desastres totals o parcials que han vingut precedits de molt de soroll de fons pel que fa al deteriorament de les relacions entre l’elenc i amb el mateix Levison, de vegades per motius propers a la premsa rosa, a vegades per qüestions artístiques.
Comptat i debatut, al personatge de Rue, ara desintoxicat, se la situa com a mula d’una delirant banda de narcotraficants rurals i neonazis, una mena de representants extrems de la white trash rural, salpebrats de tòpics, on sols se salva el treball de Martha Kelly. A banda que no acaba de colar que algú que vol escapar de les drogues es dedique a traficar amb elles, Rue acabarà en una alambinada xarxa d’esdeveniments que la portarà a ser una mena d’agent doble treballant per a un perillós proxeneta i traficant, Alamo Brown (Adewale Akinnuoye-Agbaje), i com a informadora obligada de la DEA. En el prostíbul de Brown Rus coneixerà a Magick, la ballarina sexual interpretada per Rosalía, una incorporació viral a la sèrie. La catalana, s'ha de dir, fa un treball molt digne, la criatura no plora per les interpretacions, que tornen a ser molt notables.
En paral·lel, el mascle alfa que era Nate —el personatge d’Elordi es desfigura fins a extrems absurds— esdevé una joguina que tracta de satisfer els capritxos de Cassie, entre ells una caríssima boda. Les decisions aspiracionals i algun negoci ruïnós posen Nate contra les cordes. I els problemes econòmics de la parella acabaran amb un deute letal amb un perillós personatge armeni i amb Cassie tractant d’obrir-se pas en Only Fans, subtrama amb què es vol justificar la desmesurada hipersexualització del personatge. Carn de mems que, paradoxalment, ha estat assumit per Sydney Sweeney amb una naturalitat desarmant, quan, segurament, desmereix els seus dots com a actriu.
Maddy farà el paper de mitjancera en els desvaris de Cassie, mentre que el personatge de Jules és absurdament relegat a un paper terciari que juga amb el tòpic de les persones trans que acaben comerciant amb el cos, en el seu cas, com a esclava sexual d’un home ric i madur que li posa un luxosíssim apartament on ella tracta de creure's que és artista plàstica. Escenari on es perllonga la seua relació tòxica amb Rue.
A banda, hi ha una poc apamada trama ambientada en Hollywood, on apareix la germana de Cassie, Lexi (Maude Apatow), com aspirant a guionista a les ordres d’una cap interpretada ni més ni menys que per Sharon Stone. La veterana actriu, tanmateix, apareix poquíssim perquè l’intent de trama amb Cassie és un altre deliri que no va enlloc.
Totes aquestes premisses caminaran cap a l’abisme. Malgrat una factura molt poderosa, Euphoria 3 juga a ser una barreja mal digerida de Narcos, Braking Bad i el Quentin Tarantino versió western, un tribut que es fa palès en l’edició musical i els títols de crèdit vintage. Una temporada que juga a l’excés sense tindre el talent per a fer-ho, en què les crítiques a Only Fans o l’epidèmia salvatge de fentanil que pateix els Estats Units són tan òbvies, tant de pinzell gros, que acaben per ser contraproduents. Algú creu, de veritat, que fer que Sydney Sweeney siga exposada de manera malaltissa erosiona aquest tipus de plataformes i actituds? Per què no es reconeix sense embuts que l’objectiu és la viralitat i, per tant, els espectadors?
El pitjor, amb tot, és la resolució (i ara venen els espòilers definitius). Nate, com sabem des de quasi el primer minut, morirà per les seues errades i ínfules de ric —d’una manera molt efectista, per cert—, en el que és també un càstig indirecte a Cassie. Rue seguirà la mateixa sort per una sobredosi, un desenllaç molt de karma de rebaixes, perquè el fentanil se’l pren sense ser-ne conscient, en una mena d’execució per treballar per a la DEA a càrrec del dolent dolentíssim Alamo Brown. No és estrany que Zendaya no haja participat de la promoció d’aquesta temporada. El personatge, certament, no mereixia un desenllaç tan barroer.
Amb tot i amb això, el pitjor està per venir. Ali, cansat d’apuntar els noms dels pupils i pupil·les que no ha pogut salvar de les drogues, té una revelació amb la mort de la seua estimada Rue. I decideix canviar de rol i anar a la font del problema, en aquest cas el traficant. El molt tarantinià capítol de l’enfrontament d’Ali i Alamo Brown, al més pur estil western, és atractiu i té un gir interessant, podríem comprar l’embolcall, però la solució argumental del justicier és barata. Baratíssima, si tenim en compte el que ve a continuació.
Confiem en Déu
La part més controvertida de la resolució, amb tot, és l’epíleg final. Al principi de la nova temporada, en un accidentat retorn de Mèxic, Rue es queda tirada en el desert i va a parar a una família nombrosa, hiperreligiosa i hiperpatriòtica, que viu aïllada en el seu món. Comença a operar-se un canvi en Rue, que començarà a llegir la Bíblia i a fer-se preguntes sobre la religió i sobre el llibre, algunes demencials. Més endavant, en un accident de cotxe, la protagonista d’Euphoria creu trobar-se amb Déu, perquè no quede cap dubte per ella ni per a l’espectador, a través d’un esbarzer ardent. Bum.
El context és important. La sèrie acaba amb una escena amb Ali —que ja no és Ali perquè ha deixat l’Islam i ha tornat al cristianisme—, visitant la família, en l’indret que Rue deia que era el «més bonic del món». El justicier beneeix la taula i prega amb tota la família per l’ànima de Rue, amb una de les filles especialment commoguda. En un lloc que hi ha lliure a taula, apareix la protagonista, somrient, mig plorosa. Tot acaba amb un pla de la granja, presidit per la bandera dels Estats Units. I la frase, pronunciada per Rue: «Que Déu beneïsca tothom». Deu, pàtria i justícia autogestionada contra els estralls del fentanil.
Després de copsar el signe dels temps, en temàtiques diverses, Levinson sembla abonar-se —com ja havia fet Rosalía, salvant totes les distàncies— a la religiositat com a resposta als problemes, més que siga d’una manera sui generis. Amb una visió pop radicalment regressiva, que no deixa espai a la lectura en clau irònica. O que si la tenia, estava absolutament enfosquida. Una conclusió que els seguidors de MAGA, en cas d'haver vist Euphoria, aplaudirien amb les orelles.
La baula final d’una cadena de rotunds desastres.