Una de les revolucions que Antoni Gaudí va iniciar en l’arquitectura és la gosadia en les formes geomètriques que feia servir i la fidelitat a la tradició en la seva principal tècnica constructiva, la volta catalana. La innovació geomètrica es tradueix en l’ús d’hiperboloides i paraboloides, formes helicoïdals i columnes de doble gir. La fidelitat a la tradició la demostra Gaudí construint aquestes agosarades estructures −totes excepte les columnes− amb volta catalana, una tècnica que ja feien servir els romans: posteriorment s’ha conegut com a volta catalana perquè eren catalans els obrers que més van excel·lir en el seu ús a Madrid al segle XVIII. El nom, bóveda catalana, li’l va donar, segons sembla, fra Lorenzo de San Nicolás, mestre d’obres de la cort a Madrid.
El fet és que avui dia la volta catalana és omnipresent a la Sagrada Família, per decisió ferma dels arquitectes que van succeir Gaudí en la direcció de l’obra. Segons un dels arquitectes de l’equip actual de la Sagrada Família, Jero Buxareu: “La volta catalana s’ha fet servir a les crugies de la nau central, a les voltes del transsepte [la nau que fa creu amb la nau central] i al creuer −en tots els elements hiperbòlics que formen el creuer−, en l’hiperboloide de l’absis (o torre de la Mare de Déu); també a les voltes del deambulatori (a 45 m. d’altura) i recentment s’ha fet servir a les voltes de la sala del creuer, que és un espai
inaugurat fa poc a sobre del creuer” (vegeu pàg. 60 i 61).
Un dels coordinadors d’obra, en Jaume Torreguitart, afegeix que Gaudí també la va fer servir, originalment, amb un objectiu totalment contrari al de la volta tradicional, soterrada: “Per fer els fonaments de la porta del Naixement, per tal de garantir-ne l’estabilitat −diu Torreguitart−, Gaudí va construir-hi una volta invertida que minimitza els moviments del terreny”. Després es va omplir i això dóna més seguretat a aquesta portada, l’única que va aixecar el mateix Gaudí.
“Sóc un geòmetra”, va deixar dit Gaudí. Aquesta lliçó ha impregnat la tasca dels arquitectes que l’han succeït en la direcció arquitectònica de la Sagrada Família, especialment l’últim, Jordi Bonet (arquitecte entre 1985 i 2012) i qui li ha agafat el relleu i encara l’última i decisiva etapa, Jordi
Faulí. Jero Buxareu reconeix l’aportació de Bonet: “La geometria en les formes és idea de Gaudí. L’expressivitat que acaba assolint la successió d’aquests elements formalitzats i materialitzats és més una novetat, perquè la idea original era fer-ho tot amb formigó armat, igual que les naus laterals, amb una continuïtat de superfícies i material.
Però per donar-li més importància a aquest espai central, l’aportació de la ceràmica ha donat més expressivitat. Això va ser una proposta de l’arquitecte-director Jordi Bonet i que després es va refermar amb la troballa d’uns textos dels col·laboradors de Gaudí que parlaven d’utilitzar el material ceràmic per resoldre algunes parts del temple, com les voltes de la nau central.”
Gaudí va voler aixecar la portada del naixement, amb quatre de les torres dels apòstols per deixar el seu mestratge evident i poder continuar l’obra segons aquest model. “Bonet −explica Buxareu− havia d’afrontar la construcció de les naus. Hi havia les naus laterals i les naus centrals es van voler fer una mica diferents però sobretot es va voler fer servir la pròpia geometria per expressar l’ús del material”.
Tres i un
Un dels exemples més evidents −i més significatius− de la consciència de ser innovadors amb la geometria i el simbolisme el trobem en el triangle de l’absis que representa el pantocràtor, un símbol que es veu en recte des de la mateixa entrada principal del temple. “Des de l’entrada de la Sagrada Família −explica Buxareu− es pot veure a l’altra banda, a dalt, un triangle. És el punt més alt, si parlem de l’interior de la Sagrada Família, perquè està a 75 metres”. El temple està construït en trams de 15 metres: a 15 metres del terra hi ha el cantori, a 30 m. els passadissos laterals; a 45, la nau central; i a 60 el creuer −allà on es troben la nau central i el transsepte i sobre la qual s’aixecarà la torre de Jesús, la més alta (a l’exterior), amb uns 172 metres.
La perspectiva del temple permet veure, des de l’entrada, el triangle de l’absis que representa Déu i la trinitat.
El creuer està a 60 metres d’altura però l’absis, l’hiperboloide de la torre de la Mare de Déu, està a 75 metres: en aquest punt es troba el triangle que explica Buxareu: “No és un triangle per caprici sinó perquè expressa el Pare Etern, el Pantocràtor. En aquest cas, en compte de ser una expressió figurativa −pictòrica o escultòrica−, és una expressió abstracta, associada a com una figura geomètrica es genera: a través d’unes línies rectes, anomenades generatrius, i l’encreuament de totes elles formant una sèrie de rombes que acaben creant el triangle”.
La representació del triangle −que fa de 9,5 a 10 metres− es veu “en la seva màxima dimensió” des de l’entrada principal (la del carrer de Mallorca), perquè és el punt des d’on l’obstrucció visual per la part superior −just en l’últim element que passa del creuer a l’absis− ens ho permet”. Aquesta representació, afirma Buxareu, “té diferents percepcions a mesura que anem avançant en el trajecte de la nau: a mesura que ens acostem al creuer, aquest triangle es veu més equilàter i no isòsceles com s’observa des de la posició inicial. A mesura que hi entres, si vas mirant, el triangle es va aplanant i els seus costats es veuen cada cop més iguals”.
El simbolisme és clar: “La figura del triangle −diu Buxareu− es podria equiparar a la figura del Déu pare i la Trinitat. Se li va afegir un altre element que és un cercle al voltant, un cercle de puntets, que des d’aquí es veu ovoïdal i en arribar al creuer es veu circular. La idea del creuament entre el triangle i el cercle és també simbolisme del Déu pare creador del cosmos i de la Terra”.
Aquesta idea és gaudiniana tot i que no és de Gaudí, com explica Buxareu: “La manifestació d’aquesta representació simbòlica podia haver estat una imatge més figurativa però, en el seu moment, l’arquitecte director Jordi Bonet va decidir que, aprofitant la geometria allà on està situat es podia aprofitar per representar-la de manera més abstracta”.
L’hiperboloide de l’absis −o de la torre de la Mare de Déu− és un bon exemple, també, del simbolisme dels colors dins de la Sagrada Família. Com que és un hiperboloide −una mena de cilindre elàstic les parets del qual doblegarem sobre l’eix central (vegeu foto 14 de Buxareu i Torreguitart
en la pàgina 59)−, “les rectes generatrius no són paral·leles, perquè això és una superfície de curvatura”, explica Buxareu. Això fa que “el material ceràmic que col·loquem a damunt et permet, si fas servir peces rectangulars, que t’apareguin bandes intersticials de forma triangular. Aquestes bandes les acabem colmatant amb vidre venecià de coloració diferent en funció de la zona. En el cas de la torre de la Mare de Déu s’utilitza el blau −en una degradació de tons més foscos a més clars− en referència al mantell blau de la Mare de Déu. És com si aquest mantell blau cobrís el presbiteri i la zona de l’altar”. En canvi, per a la nau central “es fa servir el verd, perquè dóna idea del bosc que representa l’interior d’aquest espai, amb columnes com arbres, i quan traslladem la vista cap al creuer veiem que els elements triangulars es transformen en daurats”.
La volta catalana
L’hiperboloide de la Torre de la Marededéu −allà on lluu l’esmentat triangle− està construït, és clar, amb volta catalana. El coordinador d’obrers Jaume Torreguitart explica a EL TEMPS quina és la base d’aquest mètode constructiu: “La volta catalana són sempre un mínim de tres capes de ceràmica plana, rajoles col·locades en direccions diferents una damunt de l’altra, de manera que, si una està horitzontal, l’altra està en diagonal respecte a aquella primera capa i la tercera en diagonal respecte a la segona. Sempre són tres capes com a mínim. N’hi ha que en posen quatre o cinc: tot depèn de la resistència que vulgui que tingui aquella llosa. La volta catalana és la unió de com a mínim tres capes de ceràmica −pot ser una rajola de centímetre, potser un maó més
gruixut. Després tries una rajola més maca perquè quedi a vista però les altres dues capes acostumen a fer-se amb rajola basta, perquè l’únic que han de fer és unir-se una damunt de l’altra en diferents direccions”.
És el que Torreguitart anomena “trencajuntes: normalment poses una rajola en una direcció, la següent a sobre amb un angle de 45º de la de
sota i la tercera, a 45º de la primera però en sentit contrari al de la segona [com en aspa]. D’aquesta manera, pel que fa a les juntes que hi ha entre les rajoles, la següent capa de rajoles va absorbint les possibles fissures que es puguin produir en la capa inferior”.
Aquest mètode aparentment senzill permet assegurar molta resistència a l’hora de fer arcs, hiperboloides i immensos sostres corbats com els que Rafael Guastavino −arquitecte valencià format al Principat− va deixar en desenes d’edificis públics i privats de Nova York, des d’estacions de
metro fins a esglésies.
“Evidentment −recorda Torreguitart−, l’ús més típic i tòpic de la volta catalana és en arcs d’escala; Gaudí en va fer hiperboloides, nosaltres hem fet paraboloides i en Guastavino a Nova York va fer estacions de metro. L’aplicació de la volta catalana és infinita”.
L’únic que és imprescindible quan les estructures són de proporcions importants, és una cintra −o cindri, com diu Torreguitart− sobre el qual
muntar-la: “Per construir un arc necessitem un cindri, una peça de fusta que té la forma de l’arc perquè l’aguanti, com un motlle. De la mateixa
manera que, quan construïen els arcs a l’edat mitjana, per construir un pont havien de construir uns cindris de fusta, col·locar-hi totes les dovelles
de pedra, col·locar-hi la clau i, un cop l’arc ja estava tancat desmuntaven el cindri. En el cas de la volta catalana, el sistema de tancar l’arc és el mateix: necessites un cindri perquè t’aguanti les rajoles mentre l’estàs construint i, un cop ja està consolidat, desmuntes el cindri. Això ens permet
fer la forma que vulguis pràcticament”.
La volta catalana és un instrument i és un llegat.
“Ara anem bastant per aquest camí perquè Gaudí feia servir molt les voltes catalanes amb ceràmica. Els arquitectes també tenen la responsabilitat
de preservar el llegat de Gaudí, però ara li podem afegir tots els avenços tecnològics que fa cent anys no hi havia”. Jero Buxareu insisteix en aquest sentit: “L’estratègia de la volta i dels arcs és que treballen seguint el perfil de curvatura i descarrega sobre els arcs de baix”. Això també fa que a la Sagrada Família hi hagi poques línies rectes: “Això és també resultat de l’arc catenari de Gaudí: sabent les càrregues que tens, la forma serà resultat d’aquelles: tindrà una forma o una altra. És resultat de l’aplicació de les càrregues”. L’arc catenari és un altre resultat dels coneixements geomètrics de Gaudí.
La catenària seria la corba que descriu una cadena suspesa pels seus extrems. Per calcular les corbes més naturals de la Sagrada Família, Gaudí opta per aquests arcs i, per calcular els arcs que han de suportar una càrrega afegida, l’arquitecte es va inventar la famosa maqueta funicular invertida, feta amb cordes i petits sacs.
Però el temple de la Sagrada Família ha fet un pas més en el mètode constructiu amb volta catalana, obligat pels seus problemes d’espai: pecesde volta catalana prefabricades en els seus tallers de la Galera, al terme de Gaià (Bages). Ho explica Jaume Torreguitart: “Des de fa uns anys hem vist que teníem la
necessitat imperiosa de treballar en diverses zones a la vegada i la manca d’espai que tenim dins de l’edifici ens ha portat a atrevirnos a premuntar la volta catalana”.
El mètode és seguir el mateix sistema, amb cindri inclòs, i calcular-ne la mida transportable: “Les fem exactament igual que si l’estiguéssim construint aquí. Utilitzem els mateixos motlles; amb aquests motlles construïm les peces, en funció d’on han de col·locar-se finalment. Tenim uns límits, unes mides màximes que, si superem, no podem transportar. Per tant, si és massa gran, ja preveiem que l’hem de transportar en dues o tres o quatre peces −les que facin falta. I les garanties que, quan arribin aquí, les podrem col·locar i encaixaran bé”.
Això s’ha aplicat inicialment, i amb èxit, a la cobertura de la sagristia: “A la sagristia hem aplicat la volta catalana prefabricada. Es tracta d’uns paraboloides que van a buscar les llums dels finestrals; les hem fet servir amb voltes iguals que les que veiem a les naus interiors del temple”.
En aquest cas, diu Torreguitart, “són part del conjunt d’un encofrat que posteriorment aguanta l’estructura pròpiament dita de l’edifici. La volta catalana, suportada sobre el mateix motlle sobre el qual s’ha construït, és transportada aquí i tenim l’element acabat i el seu perfecte apuntalament”.
La Sagrada Família continua fidels a la geometria i a la volta catalana, però continua revolucionant
mètodes i símbols. •