València, cada vegada més a prop. Malgrat que el Puig és a només «.IIes. legües de València», la breu distància calia guanyar-se-la a pols. Jaume I havia d'apropiar-se dels territoris circumdants per tal de garantir el domini territorial i la seguretat de l'operació. Corria la primavera del 38. «E, nós estan aquí al Puig, tinguem-hi la Quaraesma; e la regina tench la meytat de la Quaraesma en Almanara, tro a la Pascha. E nós anam tenir la Pascha ab ella e, passada la Pascha, venguem-nos-ne ab ella emsemps al Puig.»
Una Pasqua que portava notícies positives per al poder cristià: la rendició de Paterna, Bétera i Bofilla. «Al tercer dia de Pascha, vench-nos missatge, un sarrahí de Paterna, cubertament, ab cartes de tota l’aljama, que·ns retrien la vila e lo castell. E vench-nos-en altre de Bétera e de Bufilla, que·s retrien aytanbé.» Dels tres nuclis, el de Bofilla pertany en l'actualitat al municipi de Bétera. D'aquesta antiga alqueria islàmica, se'n conserva la torre, amb tota la seua sobrietat i solidesa.
A València, la rendició d'aquests tres nuclis encenia totes les alarmes. El cercle sobre la ciutat s'estrenyia inexorablement i la batalla pel cap i casal començava a albirar-se. «E, quant saberen los sarrahins de València que nós havíem Paterna, per una ira e dolor que havien de primer lurs doblà, com tant nos acostàvem a ells.»
La magnitud de l'ofensiva requeria un contingent excepcional que el monarca havia aconseguit reunir convocant les forces dels nobles i dels ordes religiosos: «E era ab nós lo maestre de l’Espital, per nom n’Uch de Fullalquer, e .I. comanador del Temple, qui y havia tro a .XX. cavallers, e el comanador d’Alcanyiz, e don Rodrigo Liçana, qui y havia bé .XXX. cavallers, e el comanador de Calatrava e en Guillem d’Aguiló, qui n’hi havia tro v a .XV., e don Exemén Pérez de Taraçona, e nostra maynada, qui eren ab nós, e podien ésser tro a .CXXX. o .CXL. cavallers de linatge. E havia-y .CL. almugàvers e bé tro a .M. hòmens de peu». En total, les columnes cristianes sumaven vora 200 cavallers, 150 almogàvers i un miler de peons.
El llarg camí cap a la capital de regne
Quin va ser l'itinerari que va seguir Jaume I per atansar-se a les portes de València? A diferència del que podríem suposar, el monarca no degué optar per la línia més recta, que hauria estat travessar l'Horta Nord, l'alqueria de Benimaclet i assetjar la ciutat des del marge esquerre del riu Túria. La narració del Llibre dels fets ens guia arran de costa, esquivant terres de marjal, saltant l'emblemàtic barranc del Carraixet i posant rumb al Grau. «E passam a un pas que nós havíem [feyt] a l’almarjal e anam-nos-en riba mar tro al Grau e passam aquí a gual. E, quant fom dellà l’aygua, nós e nostres atzembles, a unes cases que havia en la migenia de València e del Grau —però pus érem prop del Grau que de València—, e feem fermar nostres senyeres e nostres tendes e estiguem aquí.»
En aquest campament, a menys de dos quilòmetres de València («E de aquest loch podia haver .I. miller tro a València»), Jaume I esperà l'arribada de reforços abans de fer cap moviment militar. L'èxit de l'operació implicava reunir un exèrcit amb múscul. «E aquí havíem propòsit que esperàssem més companya que vingués d’Aragó e de Cathalunya ab què anàssem assetjar València.»
La presa de Russafa, el pas definitiu
Per a acostar-se a València, era necessari prendre l'alqueria de Russafa, que quedava a mig camí. Aquesta representava una plaça estratègica per la seua proximitat a la capital («que és a .II. trets de ballesta prop de la vila»), una distància moderada que no devia superar el mig quilòmetre. De fet, des de les portes de l'alqueria el monarca podia tindre control visual de les muralles de la ciutat. «E param-nos a aquell portell on hom veu València.»
No li costà distingir el rei Zayyan sobre una torre capitanejant un contingent nombrosíssim que comptava amb «.CCCC. hòmens a cavall e a peu, la major partida dels hòmens de València, e, a semblant de nós e d’aquells qui ab nós eren, aesmam-ho poch més de .X. mília.»
La situació romangué tensa en el breu espai que hi havia entre l'alqueria i la ciutat. Un estat de vigilància per a albirar qualsevol moviment dels sarraïns: «E nós estiguem armats tot lo primer dia, que anch null hom no menjà, sinó estant en son cavall, e solament pa e vin e formatge».
Una situació d'alerta permanent en les tropes cristianes, que s'allargà «axí bé per .V. Jorns» i que era el preludi de l'esclafit de l'enfrontament final.
Dels reforços que rebé Jaume I
A Jaume I li arribaren contingents del nord i de terra endins, «anaven-nos vinén richs hòmens d’Aragó e de Cathalunya. E en los primers vench l’arquebisbe de Narbona ab .XI. cavallers e ab .DC. hòmens de peu». El monarca s'ho jugava tot en aquesta partida d'escacs. Per a tal efecte, s'hi aplegaren nobles de diverses ciutats de la corona amb els seus exèrcits, reforçant el setge i fins i tot arriscant-se més que les tropes del monarca. «E, axí com venien los richs hòmens e les ciutats, assetjaven València entorn e acostaven-se més a la vila que nosaltres, qui de primer érem venguts. E la ciutat que més se acostà en l’albergada fo Barchinona.» Ara sí, tot estava preparat per a la conquesta. Només calia que Jaume I anunciara quin era l'indret més indicat per a iniciar l'ofensiva.