Jordi Llavina, el poeta curós i elegant

Encerclar la trajectòria de Jordi Llavina al vessant poètic no deixa de ser un cert reduccionisme. Iniciat com a narrador amb obres de les quals abjura amb més o menys intensitat, el de Gelida també té una considerable producció assagística —pensem en el llibre que esbudella l’obra de Joan Vinyoli, Neu, fang, rosada, constel·lació—, algun treball de prescripció —100 llibres catalans que fan de bon llegir— o la represa recent del seu vessant com a prosista de Proses de l’entreclaror (2023). Per no esmentar una ingent tasca com a crític literari i periodista cultural en diverses publicacions com aquesta.

Amb tot i amb això, si Llavina mereix figurar com un dels escriptors importants de la seua generació és per una producció poètica ja extensa, consistent i guardonada amb alguns dels premis més importants a originals i obra publicada. Dues dècades de trajectòria que, tot i estar encara en procés, justifiquen la mirada enrere.

La tria personal té el perill de la introspecció, de mostrar allò significatiu des del punt de vista emocional, no literari, però fa la sensació que Llavina ha pres la distància suficient amb l’obra per articular una antologia representativa i que ens fa la fotografia completa del que ha estat el seu dispositiu poètic, tant pel que fa a les temàtiques com a la diversitat formal. Una manera d’entendre el conjunt de la seua obra i una porta d’entrada impagable per als no iniciats.

L’eina ferma de l’estil

El primer dels llibres referenciats, La corda del gronxador (2006, Premi Joan Alcover del Ciutat de Palma), ja mostra eines de bon poeta en el maneig curós de la llengua, en la confecció d’imatges poderoses que parteixen de moments com l’últim àpat d’una parella («El sopar»), en què els elements de la taula configuren «la nostra última natura morta». On practica amb habilitat el difícil art del tancament, com en els versos que clouen poemes com «Interiors» («Vidres trencats amb barba de cent dies») o «Flama» («Ingrata al tacte / com esperma que ha fet crosta al llençol». Poemes amb alguna temàtica agosarada com la commovedora i crua descripció d’un dels dolorosos peatges de la maternitat, la «Mastitis».

Llavina ha pres la distància suficient amb l’obra per articular una antologia representativa i que ens fa la fotografia completa del que ha estat el seu dispositiu poètic

Excel·lent carta de presentació bastant tardana parlant de poesia —Llavina ja estava en la quarantena— i potser per això madura, que en el següent volum, Diari d’un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim i Premi de la Crítica Serra d’Or), guanya en densitat filosòfica i narrativa, amb cimeres com «Un matrimoni», relat sobre una parella antitètica d’enterramorts i llevadora que parteix d’una genial ocurrència infantil de la seua filla Cesca. Semblant dispositiu al de «Capsa de pintures», una captivadora remembrança que parteix de l’anècdota per arribar a allò simbòlic, com ara «El verd de l’aigua», un prodigi de projecció d’imatges construïdes des del domini de la paraula.

Ferramentes que Llavina esmola i perfecciona en el notable País de vent (2010, Premi Vila de Martorell), com ara quan arrenca d’una imatge anecdòtica en «Colònia de polls» per operar un gir profund, colpidor: «Com polls al cap, formiguegen els homes / a l’escorça del món. Ens arrapem / a la vida com ells, mengem com ells. / Gastem armes semblants. També morim / poc temps després de néixer. També ens maten».

Llavina està descobrint les possibilitats combinatòries de lírica i relat, per acabar gestant un llarg poema narratiu en Vetlla (un poema), (2012, Premi Vicent Andrés Estellés i Premi de la Crítica), un altre dels seus llibres importants, en què l’autor embrida el vers en la mètrica, més d’un miler d’octosíl·labs amb un fil narratiu. Un llibre que revela l’ànsia lectora de l’autor, quan en algun moment fa recompte dels seus poemes preferits. I diu: «Encara avui, tants anys després, / puc dir-ne força de memòria». Reflexió sobre l’escriptura («Voldria que els meus versos fossin / com la flama de la llàntia / que alena en el racó més fosc / d’una capella (...)».

El volum següent, Contrada (2013), és una conseqüència lògica des del punt de vista formal. Llavina, a més d’encapsular el vers i provar els beneficis «d’una molt competent mètrica regular», com explica Pere Ballart en la introducció, introdueix un recurs «en què el seu talent sobresurt particularment com és la rima», d’on extrau «aquella artificiosa naturalitat» amb efluvis carnerians. Poemes on combina imatges de la natura amb vivències, com ara en el sonet «Hospital» que comença referenciant un càncer («M’estic —llegint— en un petit jardí / que aireja quatre cambres d’hospital. / Una és la teva. Avui, de bon matí, / t’han tret del pit, lleuger, el bocí de mal») i acaba amb la imatge d’una vespa que s’hi apropa a la mà.

A Contrada apareix el vers que bateja l’antologia, el bellíssim «El test de la flor malva», com també uns versos que són, en el fons, una poètica. Els trobem en «Badoquera»: «Qui té l’estil, té una eina ferma al puny / per arribar al lloc de la fruita estranya / com feia, al mes d’agost, aquesta canya!», escriu en referència a l’estri per capturar fruits de l’arbre. Textos plens de delicadesa, càlids i acollidors, d’una elegància molt marcada, fins i tot quan aborda imatges sexuals: «Ara em ve al cap la primera vegada / que ella va despullar-se davant meu. / Tenia els pits petits, una carn lleu. / Sota el jersei, la pell esborronada».

L’obra anodina de la vida

L’any 2015, Llavina publica Matí de la mort, un llibre de títol explícit, nascut d’experiències com la dels últims dies del seu amic Antoni Magrané, on l’autor recupera l’esperit narratiu de Vetlla sense bandejar la volada lírica, «el lirisme intens del sonet que practicava a Contrada», explicava l’autor en una mena de text explicatiu. Un llibre, acotava Llavina, no estrictament de mort, sinó una obra sobre el fet de viure, sobre els aspectes quotidians de l’existència, «(...) alguns dels més bells episodis / d’aquesta obra anodina que és la vida».

Una obra que remou, que sacseja, que és capaç d’enganxar el record d’un sopar «amb orada o lluç, el pas del temps (Hem envellit. Els fills se m’han fet grans)», amb una genial rematada sinestèsica: «Jo encara soc l’home sense malícia, / i no m’acabo d’avesar a l’oblit. / Aquest poema fa pudor de peix». Ací trobarem també una composició magna, «Llavors va arribar ella», barreja de record, de reflexió, reflectint una escena amb un moribund amb la qual ens podem sentir identificats.

En aquest punt, la veu poètica de Llavina ja està molt consolidada, els seus poemes són reconeixibles independentment de la temàtica, com ara quan amb Ermita (2017, Premi Lletra d’Or), fa un gir per proposar un llarg poema contemplatiu, que parteix de la visita, «tants anys després», a l’ermita de Sant Pere, un camí que li serveix per fer immersió en el paisatge alhora que rememora fets del passat. Una temàtica no especialment estimulant, a priori, que el poeta salva per la seua perícia i saviesa i un saludable sentit de la ironia. Malgrat la insubornable recerca de la perfecció, un volum complementari —que no accessori— en el conjunt de la producció.

«Hi ha, també, un tros de sopera, / i l’ham de la mort tan tort. / No te m’acostis partera, / que has tornat a parir un mort»

Categoria on podria ubicar-se també El magraner (2020, Premi Marià Manent), dedicat a la seua filla Cesca, un llibre amb proses poètiques i alguns versos, molt narratiu, de comunió amb la natura i el paisatge, on no falten imatges poderoses, com alguns dels versos il·lustrats per Marta Espinach: «Natura morta: una magrana oberta / i un adormit que fa veure que és mort». Altrament, L’anell (2021), fa de contrapunt efervescent a l’habitual sobrietat del poeta, en què els avatars de les relacions són abordats amb un distanciament satíric, com en «Cançó d’una aliança morta», «El cercle viciós de l’amor» («Déu saturnal, deleges la pell nua. / Mixtura de records i de desig, / peix tediós que es mossega la cua») o «Cançoneta lleugera de la pesca amb cercapous»: «Hi ha, també, un tros de sopera, / i l’ham de la mort tan tort. / No te m’acostis partera, / que has tornat a parir un mort». Poètica expansiva coronada en el divertit i desconcertant «El salabret de Vladímir Nabókov».

El Riba i el record a Àlex Susanna

Aquells canvis de rasant eren saludables, però la lírica de Llavina es fa forta en la distinció i el refinament, en la temàtica solemne i transcendent, a la qual torna, més vell i més savi, en Un llum que crema (2023, Premi Carles Riba), un llibre imponent, atiat entre altres coses per la guerra d’Ucraïna, però fent bullir infinitat d’elements en el brou, sovint en el mateix poema, com ara quan parteix dels gravats de Morandi i l’escriptura de Junichirô Tanizaki («(...) S’haurien / entès la mar de bé, tots dos, parlant / la llengua compartida del silenci / i els colors embrunits pel tel del temps») per acabar en la imatge devastadora d’un nen de Mariúpol.

«Quina promesa, la del blanc tan pulcre / que ha de servir algun dia de sepulcre / a allò que, en tinta de vers pres, no mor!».

El gran fil, de fet, és partir d’elements de la natura sobre els quals construir el relat. És el que fa en composicions majors de la seua trajectòria com «Herboritzar de cor», que conclou amb una reflexió colpidora, que és agafada per Ballart per titular la seua introducció, «L’esclat de contingència de Jordi Llavina». Deixem els versos sense citar com a ham per als lectors que, arribats fins ací, podrien sentir-se interpel·lats. Un esperit compartit per «El cos i l’ànima», en què el jo poètic es fon simbiòticament amb una abella, un recurs ja visitat abans. Destacable també és la sèrie sobre els diferents tipus de paper, que arrenca amb «Paper de fil»: «Quina promesa, la del blanc tan pulcre / que ha de servir algun dia de sepulcre / a allò que, en tinta de vers pres, no mor!».

El recull es tanca amb un poema inèdit, «Carrer dels tarongers», un emotiu homenatge a l’enyorat Àlex Susanna, mort el 2024. Versos en què, entre altres coses, invoca aquella sensació tan comuna, tan desarmant, de no trobar les paraules per a les persones estimades davant la proximitat de la mort. «(...) No vaig saber què dir. / Com si t’abandonés, de nit, en alta mar». Aquest homenatge, juntament amb una pèrdua amorosa, vehicularan un futur llibre, La veu ferida.

Aquell serà un altre capítol d’una història en procés de la qual se’ns mostra ara, amb un resum suficient i satisfactori, el que l’autor considera, amb bastant fonament, el bo i el millor dels seus versos.