// ÀLEX MILIAN
Quan les comissàries d’aquesta exposició, Androula Michael i Eftychia Zachariou-Kaila, ho van descobrir, van organitzar una exposició a Nicòsia (Xipre), on les obres de Picasso dialogaven amb les obres del patrimoni arqueològic xipriota. Va ser un èxit i ho han volgut repetir, amb l’ajuda del govern de Xipre i el Museu Picasso, a Barcelona.
El resultat és una agradable passejada per un dels patrimonis arqueològics menys coneguts a casa nostra i les temàtiques i formes en què coincideixen Picasso i la ceràmica xipriota de mil·lennis d’antiguitat.
La historiadora de l’art Androula Michael i la conservadora d’Antiguitats de Xipre, Eftychia Zachariou-Kaila, no poden assegurar que Picasso va veure el recipient xipriota que pràcticament clona a l’obra Cares de dona, però sí que demostren que Xipre estava en l’imaginari de Picasso des de ben jove (el cita el 1906 en una carta des de Gósol) i que hi havia una obra semblant exposada al Louvre en els anys que Picasso va fer la seva Cares de dona (1950). Hi ha una foto només començar l’exposició de la vitrina del Louvre que l’exposava.
La resta de l’exposició és una molt encertada ocasió per veure motius mediterranis de Picasso i l’extraordinari llegat arqueològic de terrissa i ceràmica que ha heretat Xipre.
L’exposició comença per les peces esmentades i altres de semblants en el registre arqueològic xipriota. L’anomenat «recipient compost» que va inspirar Picasso no era un estri amb una funcionalitat sinó una peça d’un ritu funerari, un atuell que s’ha trobat en una zona d’enterrament del 2100-2000 aC: una ceràmica complexa per a un mort de bona casa.
Una frase de Picasso plana sobre tota l’exposició, perquè el diàleg entre les seves obres i peces de com a mínim 2.000 anys trenca l’espaitemps: «En l’art no hi ha passat ni futur».
Una altra obra menor de Picasso —menor però exquisidament elegant—, la Tanagra (1951), lliga perfectament amb les estatuetes femenines (deesses de la fertilitat, Afrodites, etc.) trobades a Xipre i procedents d’un llarg període de 1.500 anys abans de Crist. Les comissàries de l’exposició expliquen a EL TEMPS que Afrodita i les altres estatuetes femenines amb trets femenins molts destacats (unes s’aixequen els pits amb les mans) no tenen per què ser símbols de la fertilitat sinó del sexe.
Després d’aquest àmbit de «Dones mediterrànies», l’exposició ens transporta al de «Criatures mitològiques», i aquí surten els minotaures que Picasso tant dibuixava. I els faunes i les bacants. Molts d’aquests mites, i sobretot el minotaure amb diverses versions (trets masculins, trets femenins i trets dels dos sexes alhora), es van trobar també a les excavacions arqueològiques fetes a Xipre. La segueixen les «Figures antropomòrfiques», que poden ser atuells, gerres i diferents recipients que conserven formes humanes.
La dansa i la música estan molt presents en les col·leccions arqueològiques de Xipre i sobretot a través de figures que toquen el tympanum, una mena de pandero, que especialment està en mans de dones. També apareix una arpa. Els faunes de Picasso són més de flautes o flabiols i les seves obres ceràmiques sovint estan envoltades de dansaires que s’agafen de la mà en una rotllana: una sardana o alguna cosa semblant que també la ceràmica xipriota va immortalitzar fa milers d’anys.
Zachariou-Kaila i Michael recorden que no hi ha cap prova que aquestes obres van inspirar Picasso. Ni l’exposició té la voluntat de fer creure que hi ha una relació directa entre aquella ceràmica i la de l’artista més important del segle XX, però el diàleg sí que demostra que Picasso coincideix en temàtiques amb aquelles obres (i també amb obres gregues, romanes o d’una altra classe). En la seva intenció per renovar-se i innovar en art, Picasso coneix la tradició i reinterpreta i la reinventa.
Per això aquesta exposició no mostra en cap moment una teoria forçada sinó que deixa als visitants que comparin i treguin conclusions.
Picasso no va viatjar mai a Xipre, ni a Grècia, però això no impedeix que la seva ceràmica li influís a través del Louvre o de revistes com Cahiers d’Art.
Els tres últims àmbits de l’exposició són encara més característics de Picasso i continuen sent motius temàtics de l’antic art xipriota. Les màscares, tan estimades per Picasso —que fins i tot— s’hi posava una màscara de bou al cap són omnipresents. Els bous són presents a moltes obres de Picasso, i no només a les de tauromàquia. A Xipre és un animal que les escultures tradicionals reprodueixen una vegada i una altra com a animal fonamental pel progrés —per llaurar els camps— i present també en molts ritus funeraris. Fins i tot hi ha santuaris antics amb cranis de bou; hi ha estatuetes d’homes amb cranis de bou al cap. Les comissàries de l’exposició expliquen que els ritus funeraris amb màscares de bou podrien ser el naixement del teatre.
Finalment, l’exposició acaba amb la natura reflectida en l’art: no els animals domèstics sinó les preses, caçades o fugides. No només les pintures rupestres representen l’animal que es vol caçar, que s’ha caçat o que ha esdevingut màgic. Els «Peixos, pops i ocells» són representats en plats de ceràmica, atuells i recipients utilitzats per acompanyar els morts però també per Picasso, que para les espines del peix sobre el plat; dibuixa una oreneta en una gran plata i reprodueix la forma d’un ocell per fer una gerra de ceràmica. Com fa 2.750 anys a l’illa de Xipre.