Els ‘Peixos’ d’Eva Baltasar; l’escriptura en el centre

Hi havia quelcom en la història narrada en Peixos per Eva Baltasar que em generava una certa incomoditat, el fet que la protagonista fora una escriptora d’èxit que, en un d’aquells viatges per comarques a què condueix la vida social dels escriptors, s’enamora d’una persona que l’endinsa a poc a poc en una relació passional i tòxica. Una premissa que podria funcionar com un ham —mai millor dit— per als lectors que tenen tendència a fusionar el que estan llegint amb el que saben de l’autora o l’autor.

En una entrevista amb Jordi Nopca, l’escriptora marcava distància amb la seua protagonista, aclaria que no estàvem parlant de la mateixa persona, però al mateix temps reconeixia que «és un joc que em diverteix molt». «Quan em trobo amb els lectors en clubs de lectura, he detectat que hi ha aquesta tendència a identificar-me amb la veu de les novel·les», reblava. És interessant, perquè molts autors i autores perden temps i energies per explicar que les obres, si no fos per indicació explícita de l’autor, s’han de llegir en clau de ficció. Perduda la batalla, per aixafament, jugar a l’equívoc és un procediment lícit. Voleu caldo, heus ací les dues tasses.

En tot cas, divertiments a banda, en Peixos la tria de personatge es justifica perquè Baltasar posa el fet d’escriure en el centre de la proposta, amb el recurs metaliterari, revelat des del capítol inicial, que el lector llegirà la versió escrita de la vivència de la protagonista. «Això que ara t’explicaré, fa molts anys. Molts anys. I no t’ho explico perquè m’ho hagis demanat. Ni tan sols perquè cregui que és res que et pugui interessar o que hauries de saber. No. T’ho explico sense voler-ho, forçant amb l’escriptura la meua voluntat», es diu a l’enigmàtic inici de la novel·la.

«L’escriptura no allibera res. Ningú es posa a escriure per deslliurar-se de la joia o de la tendresa, de l’amor o l’admiració»

D’això se’ns informa abans de negar qualsevol intenció terapèutica, perquè l’escriptura «no allibera res. Ningú es posa a escriure per deslliurar-se de la joia o de la tendresa, de l’amor o l’admiració», rebla. La narradora ens enfronta a les seues paraules, «el bassal de l’escriptura que es dessagna», amb la pretensió d’eixir neta. «Quina arrogància i quanta desmesura, en aquesta pretensió», s’autoesmena.

Així arrenca la història d’una escriptora que, anant de llibreria en llibreria, de biblioteca en biblioteca, en un exercici de solitud sols alterada per la trobada amb els lectors, un dia s’enamora d’una dona, Victòria, que serveix vi i peix en una parada. Una dona que es descriu com a immensa, tot i que sabrem, molt més tard, que té les mans petites. Una persona amb una enorme capacitat de seducció —«És una dona a qui no li ha calgut seduir mai ningú»—, amb la qual comença una història tòrrida, molt passional.

«La beso llargament. Em treu el jersei, em descorda els sostenidors, m’agafa els pits i els amoixa fins que gemeguen. Els endureix i els esprem», llegim en algun moment, en una escena que s’agraeix entre tanta contenció sexual i tant de pudor en la literatura catalana. Voluptuositat que es justifica per mostrar la part física de la relació, ben regada amb alcohol i dependència emocional. «He començat a viure la història més perillosa de la meva vida, però encara no ho sé», se’ns diu poc després. És la pàgina 63 i ja estan totes les cartes sobre la taula.

Un gir furiós

Aquest és el veritable reclam, un gir furiós, que ens fa llegir amb avidesa, potser pensant que ens trobem amb una mena de thriller psicològic. Perquè la invocació del perill posa en alerta, desperta expectatives que, realment, no es compleixen del tot en el desenllaç. En realitat, el relat de com la relació va evolucionant del desig desfermat al temor, és un pretext per parlar del que realment li interessa a l’autora, d’escriptura, de recepció —Victòria és lectora, però no del tipus de literatura que fa la protagonista—, de com el text atrapa la intensitat del que està passant, viscut o no.

El vehicle, a més a més, per desplegar l’escriptura poderosa de Baltasar, d’un estil ja molt marcat, aspre i alhora poètic, una prosa que va evolucionant, enriquint-se amb matisos. Peixos és poderosa, suggestiva, sura per sobre d’una història interessant però més aviat esquemàtica per la personalitat de l’autora, perquè afronta les històries sense complexos, tirant pel dret, proporcionant una experiència lectora amb pocs correlats en català. Una novel·la que, al meu entendre, recupera el pols de les seues novel·les més esfèriques, les dues primeres, Permagel i Boulder.

El que diré ara no espere que siga compartit ni per la parròquia ben guanyada de lectors i lectores i, menys encara, per l'autora. Ni té voluntat d'esmena al que ja està fet que, al meu modest entendre, és una fita literària. Però posats a reflexionar sobre el conjunt de la seua obra, les dues darreres novel·les de Baltasar, Ocàs i fascinació i Peixos, poderoses en l’aparell formal, però que no acaben de ser redones pel que fa a la història, conviden a elucubrar si, en algun moment, aquesta escriptora portentosa ens regalarà una novel·la amb un grau més de complexitat i densitat narrativa. Novel·les que, sense renunciar al risc de l’escriptura, a la prosa de tomba oberta, a l’estil irrenunciable que ens ha estat alimentant aquests anys, reblen el clau del seu atractiu univers literari per la via d'estendre la seua innegable autoexigència al terreny de la fabulació.