Cristina de Middel, experiència en mode allau

El visitant que accedirà a la galeria 6 del museu pel reclam de veure l’obra d’una de les fotògrafes vives més importants —Premi Nacional de Fotografia, Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts i presidenta de Magnum Photos (2022-2025)— no trobarà una exposició articulada, amb eixos cronològics que permeten seguir l’evolució artística de Cristina de Middel (Alacant, 1975). Tampoc no veurà sèries temàtiques per fer una immersió ordenada en la seua obra. Tan sols, com a única concessió «a la salut mental dels visitants» (Middel dixit), ens trobem amb una agrupació cromàtica, en què les imatges estan associades en l’espai en funció del seu color dominant.

Aquest caos aparent amb què es presenta «Apoteosi Now»és òbviament deliberat, una mostra definida pel seu comissari, Iván de la Nuez, com «una exposició d’imatges, més que de fotografies». O, en realitat, una gran instal·lació on les imatges es reparteixen en mode cataracta, sense marcs, sense simetria, sense cartel·les. Amb les fotografies fixades amb xinxetes a una mena de panells de color marró, combinant temes i mides. Com una mena de «gran falla experimental», en paraules de l’artista.

El que té d’invasiva aquesta disposició ho té també d’experiència immersiva, d’una allau d’estímuls que té a veure amb la manera en què rebem les imatges en les societats contemporànies. Sols que, en aquest cas, la banalitat absoluta del que veiem a les xarxes socials, el caos vacu dels nostres dispositius mòbils, són substituïts per l’ull perspicaç de Middel, el seu sentit de la ironia, la capacitat de veure allò que és cridaner i allò que no ho és tant. Una cal·ligrafia social subtil, sense subratllats però amb molt de subtext. Que permet observar l’enorme talent de l’artista per captar el moment però, també, de jugar amb els elements i arrodonir-ho tot amb el seu instint per absorbir la llum i trobar la composició.

Una habilitat per construir significat des del moment efímer atrapat per la lent —els homes dinant, la fallera tatuada encenent una cigarreta—, però, també, des del maneig d’elements descontextualitzats, com l’ou caigut navegant en la mar o el bistec il·luminat per la finestra d’un avió. Són alguns exemples. Perquè l’allau, el caos, no s’explica. S’ha de viure. Com els moments finals i aclaparadors d’una mascletada (mascletà, si voleu), el famós terratrèmol, el símil que la mateixa Middel va fer emprar, una analogia sols comprensible a terres valencianes.

Apoteosi vs. apocalipsi

La narrativa de la mostra, tanmateix, és una mica més sofisticada. «Apoteosi Now» juga amb un títol cinèfil per substituir un terme amb connotacions negatives, per un altre de més amable, de menys polaritzat, que conté «la potència d’allò possible», va acotar Iván de la Nuez. Un títol que li servia a Middle per incloure «imatges que han quedat fora del relat» i plantejar una mena de fotomuntatge del treball de l’artista —«tot a la vegada en el mateix lloc», va dir, parafrasejant una altra referència cinematogràfica— amb múltiples històries i relats que conflueixen en un relat aglutinador, el de la voràgine visual provocat per les xarxes socials, els mitjans digitals i la intel·ligència artificial.

Aquesta referència convidava a preguntar a la fotògrafa, durant la presentació als mitjans, si hi havia alguna manera no catastrofista de contemplar la IA en relació amb arts com el de la fotografia. «La fotografia ha estat condemnada a mort quasi des del primer dia que va nàixer. Va passar amb l’aparició del cinema i també de la fotografia digital. Al final, sempre estem ací», va argumentar, abans d’admetre que hem d’estar preparats per a «un impacte molt més fort».

Amb tot, «la diferència amb la imatge sintètica és que en la fotografia la llum intervé», va dir abans de recordar l’etimologia de la paraula, composta dels termes grecs photós ('llum') i graphō ('escriptura'). «Tampoc no he vist res fet en IA que puga substituir el que fem nosaltres», va rematar abans d’ironitzar sobre les típiques imatges amb peluixos, globus i animals mitològics.

Des del punt de vista de la institució, la mostra de Middel, que es va formar a València, com ella mateixa va recordar, va servir perquè la directora de l’IVAM, Blanca de la Torre, recordara la vinculació del museu, des dels seus inicis, amb la fotografia, amb adquisicions de fotografies, documents i materials relacionats amb aquest art que han configurat una important porció de la col·lecció. Un requisit per a complir amb una de les funcions que se li pressuposa a un museu de primer ordre, la de «construir pensament crític».