La casa de Gaudí era mig buida. A la seva cambra personal, a banda del llit, hi havia ben poques coses: una cadira, un reclinatori davant dʼun crucifix, llibres religiosos i un missal. Lʼescena evidenciava el caràcter profundament creient del genial arquitecte. Unes conviccions religioses que van accentuar-se amb el pas dels anys i que no sols va plasmar en la seua obra més coneguda, el temple de la Sagrada Família, sinó també en moltes altres.
Cada dia, abans de marxar de sa casa del Park Güell, Gaudí seguia el mateix ritual: sʼaturava al davant de la imatge de Sant Antoni que hi tenia penjada, es treia el barret i resava una estona. Era un home lliurat als braços del misticisme, solitari per voluntat pròpia, únicament acompanyat de les dues monges —Montserrat i Maria— que diàriament netejaven la torre i la seva roba.
Gaudí fou un gran coneixedor de la litúrgia i de lʼApocal·lipsi de Sant Joan, el seu cristianisme de pedra picada va quedar immortalitzat en tot dʼobres, sovint a través del simbolisme. Fet i fet, hi ha en marxa un procés de canonització que compta entre els seus arguments —segons la positio enviada al Vaticà per lʼarquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella— el «testimoni de fe» que representa la construcció de la Sagrada Família. El papa Benet XVI ja sʼhi va referir com «un arquitecte genial i un cristià conseqüent», sota el papat de Francesc sʼha accelerat el procés i previsiblement, en els pròxims anys, es concretarà de la mà del papa Lleó XIV. Gaudí serà sant.
La Sagrada Família, la seva obra més sagrada
Jordi Bonet, lʼarquitecte que durant 30 anys va dirigir les obres de construcció de la Sagrada Família, va afirmar que en la trajectòria de Gaudí «tot té un component dʼespiritualitat extraordinari». Una opinió compartida per Montserrat Rius, la monja que va cuidar-lo a casa els darrers anys de la seva vida: «Molta gent no se nʼadona, però la Sagrada Família és com un llibre, Don Antòn feia parlar les pedres... Allà hi ha el més important de la Bíblia».
Gaudí fou designat arquitecte de la basílica el 3 de novembre de 1883. «A la Sagrada Família tot és providencial», comentava. Havia estat educat en la fe catòlica per una família de calderers i en el col·legi dels escolapis, havia venerat des de jove —en el santuari que hi ha als afores de Reus— la figura de la Mare de Déu de la Misericòrdia i va incloure Santa Maria en moltes de les seves obres, incloent-hi la Sagrada Família, on disposa dʼuna torre pròpia i també hi ha la capella de lʼAssumpta, inspirada, segons recorda lʼArmand Puig i Tàrrech, en el mantell de la Mare de Déu sostingut per dos àngels que presenta la imatge de la Misericòrdia a Reus. En el frontispici llegim la inscripció «Salve Maria, Mater Misericordiae». Al capdavall, la Sagrada Família és la Bíblia feta pedra.
«Avui enterren un sant», van dir a lʼhora de la seva mort. Però, tal com afirma Puig i Tàrrech, «la santedat no sʼimprovisa», sinó que és el resultat «dʼun ascens cap a Deu, dʼuna preocupació per les coses espirituals i dʼun deseiximent dels béns i interessos dʼaquest món». «Aquesta ascensió, segons Gaudí, evoca els xiquets de Valls, ja que no es va al cel pels popis mitjans, sinó que cal enfilar-se valent-nos els uns dels altres. Gaudí puja molt amunt perquè se sent atret per Deu, que li ha encarregat la missió de dissenyar la Sagrada Família».
De la Colònia Güell a Palma
Ben a prop de Barcelona, a Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat), la Colònia Güell constitueix un altre exemple —tot i que inacabat— de la connexió mística de Gaudí. El genia arquitecte va projectar-hi lʼesglésia que havia de coronar un conjunt immens, de més de 150 hectàrees, i amb una marcada influència industrial, en sintonia amb el seu ideòleg, lʼempresari tèxtil Eusebi Güell, un mecenes de lʼart i gran defensor de la llengua catalana. Malauradament, però, dʼaquella església amb prou feines es va poder construir la cripta. Les obres del temple van iniciar-se en 1909 i van quedar aturades de manera definitiva en 1914, atès que els descendents dʼen Güell van decidir no invertir-hi més diners. Uns pocs anys més tard, en 1917, la nau quedaria tancada amb murs de totxo i teulades dʼuralita.
Amb tot, Gaudí deixa la seva empremta inconfusible a la Colònia Güell. Els vitralls amb dissenys florals, el mobiliari impactant, els trencadissos i els mosaics de simbologia religiosa o el porxo dʼentrada —amb referències a la Santíssima Trinitat— en són una bona demostració. Aquesta no és la seva única obra inconclosa.
Lʼestil gaudinià també va amarar, a Palma, la restauració parcial de la catedral de Santa Maria. De 1903 a 1915, lʼarquitecte va treballar en la reforma del temple gòtic que és el gran emblema de la ciutat. Un terratrèmol havia provocat uns desperfectes evidents en la façana i Gaudí va rebre lʼencàrrec de qui era bisbe de Mallorca, Pere Campins. Tots dos sʼhavien conegut quatre anys abans, amb motiu dʼuna visita del bisbe a les obres de la Sagrada Família. No obstant això, la mort prematura de Campins va aturar en sec el projecte, del qual només es completaria una part. Lʼalliberament dʼespai a la nau central de la catedral i la instal·lació de lʼaltar major van ser les grans actuacions dutes a terme sota el seu mestratge.
Dʼaltra banda, els dos retaules situats davant la càtedra episcopal van ser desmuntats perquè aquesta —i el bisbe oficiant— quedara a la vista a de tothom. Els retaules van ser reubicats a la porta del mirador de la seu, als murs laterals de la capella reial i a la capella de la Santíssima Trinitat. I dels dos púlpits existents, Gaudí va optar per salvar-ne el major —dʼestil plateresc— i per reformar el menor amb la incorporacció dʼun dosser de lʼescultor mallorquí Tomàs Vila.
Mossèn Cinto i els altars
A més dels altars arxiconeguts de la Sagrada Família i la Colònia Güell, i de la intervenció duta a terme a Palma, Gaudí va treballar en alguns altars més. Per exemple, en el de lʼesglésia de Sant Felip Neri, a Barcelona, on va dissenyar-ne diversos elements. A Tarragona va projectar lʼaltar, lʼostensori i el cadirat presents a la capella del Col·legi de Jesús i Maria. Lʼaltar, fet amb alabastre, es remunta a la seva etapa primerenca. Lʼostensori, eirigit entre els anys 1880 i 1884, també en una fase inicial, va quedar destruït per la guerra, en 1936. El Consell del Modernisme de la Ciutat de Tarragona recorda que «Gaudí també va idear uns cadirats que van desaparèixer, igual com la primitiva imatge de la verge, el sagrari i el manifestador», en tots els casos a causa de la guerra.
La petjada religiosa de Gaudí, manifestada també a Tarragona, va rebre la influència de Jacint Verdaguer. I és que, com assenyala Antoni Boada en un dels seus articles sobre la figura de mossèn Cinto, «a lʼentorn de Verdaguer es mogueren tots els personatges de més relleu de lʼèpoca. Gaudí fou un dʼells». Tots dos treballaven junts per a Eusebi Güell. De vegades, fins i tot, se nʼha parlat de la semblança evident: «Els uns parlen dʼun franciscanisme verdaguerià; dʼaltres, dʼun franciscanisme gaudinià». Franciscanisme, al capdavall. De fet, tal com remarca Boada, «Gaudí digué, de mossèn Cinto, que Canigó traduïa més que LʼAtlàntida el seu poema petri del portal del naixement del temple de la Sagrada Família». No només això. «A la paret mitgera del Palau Güell i del gran edifici dels Comillas al llavors anomenat carrer del Comte de lʼAssalt», diu Boada, «Gaudí volgué homenatjar mossèn Cinto fent-hi dibuixar pel pintor Aleix Clapés un Atlant de grans dimensions amb una atxa a la mà, en memòria de LʼAtlàntida de Verdaguer, dedicada al primer marquès de Comillas».
Verdaguer era un assidu a les obres de la Sagrada Família. I Gaudí, com ha quedat dit, un fervent seguidor dels seus llibres. Quan un dels seus aprenents, en Matamala, va modelar un bust de Verdaguer amb la seva clàssica barretina, Gaudí no va mirar-lo «amb lʼesperit crític que es mira dʼuna obra dʼart», sinó amb uns «ulls amorosos», escriu Boada. «Fes-la tan bé com sàpigues, que la guardarem», li digué lʼarquitecte al seu ajudant. Coses de la vida, tots dos acabarien morint el mateix dia: un 10 de juny. Això sí, amb prop dʼun quart de segle de diferència: Verdaguer, lʼany 1902, i Gaudí, lʼany 1926.