Qui agafe de la prestatgeria de la llibreria Pelayo Blues, probablement pensarà que aquest és un llibre sobre pilota valenciana. Pelayo, la catedral del joc dels valencians, aquell edifici que ha presenciat partides glorioses, quinzes impossibles, volees magistrals. Pelayo, el que, des de 1868, ha vist passar Juliet d'Alginet, Eusebio, Rovellet o l'irrepetible Paco Cabanes el Genovés.
I sí, a Pelayo Blues és un llibre on hi ha molta pilota, però on, sobretot, hi ha la voluntat d'utilitzar aquest joc com a marc per parlar d'una ciutat en transformació, d'un veïnat en extinció i d'una identitat transmutada. Una invitació punyent a reflexionar sobre els pèls que, com a societat, ens deixem en la gatera del pas del temps. Un llibre que traspua nostàlgia i que es dol pel passat perdut, una obra que rememora, amb un ús acurada de la tècnica del dietarisme, una València que ja no és i que, a més, no tornarà.
A qui haja seguit la trajectòria de Sergi Durbà, el plantejament no li agafarà per sorpresa. No és, Durbà, algú que es prodiga pels cercles literaris. No ho és, en absolut. Vuit obres ha publicat aquest escriptor nascut a Sagunt l'any 1979, un tipus introspectiu que aboca les seues cabòries i reflexions a un blog que duu per títol Costumari Durbà. Un nom que és una declaració d'intencions de la talaia des d'on ha triat observar el món.
«Escric d'esports perquè és l'única forma de poder escriure la veritat», diu l'autor, Sergi Durbà
De la seua estima pel món de la pilota, ja en teníem notícies per la publicació prèvia —en concret, l'any 2019— de Colp a colp, un glossari deliciós no prou festejat en un univers —el del joc dels valencians— mancat d'autoestima. Després —en concret, l'any 2024—, vingué Trinquets trencats, un recorregut exhaustiu pels trinquets que, arreu del País Valencià, han quedat desballestats i empolsinats. Un recorregut físic, sí, de Sagunt a Alcoi, de Carcaixent al Villar, però, sobretot, una reflexió a propòsit de la manca d'autoestima i la desídia dels valencians.
Ara, Pelayo Blues burxa en la mateixa ferida. Sense commiseració, però amb la lírica de qui domina l'art d'escriure. L'excusa és testimoniar un any de partides a Pelayo, com el periodista o l'observador que seu a l'escala i albira, d'un costat a l'altre, rests, raspades i pilotes picades. Però, com avisa l'autor, «aquest no és un simple recull de cròniques esportives». «Jo sempre faig el mateix —reflexiona Durbà—. Escric d'esports perquè és l'única forma de poder escriure la veritat. La pilota, al remat, és una excusa per parlar del que em dona la gana».
Així doncs, Pelayo Blues deixa testimoni de la transfiguració de la ciutat i, especialment, d'un barri on els comerços tradicionals han deixat pas a una amalgama de lletres que anuncien sushi, pollastre Katchu o, per què no, una manicura per dotze euros. Hi ha el plany per la modernitat uniformitzadora, per un present que ha fet de l'autenticitat un producte de consum, una postal per als selfies de la generació Z. «He tractat de retratar les coses com eren abans, amb les seues coses bones i les seues coses roïnes. Tot això, ho hem deixat perdre i, ara, què ens queda?», es plany.
Ho sintetitza Rafael Lahuerta, amb precisió, en el pròleg: «Entre l'Estació del Nord i el trinquet de Pelayo, Sergi Durbà ha alçat una ciutat, una altra València, feta d'esplendor i misèria, d'oblit i memòria».