El fill dels vençuts que guanyà unes eleccions i fou alcalde de València. Aquesta frase sintetitza la trajectòria vital de Ricard Pérez Casado (1945-2026), el xiquet de casa humil, crescut en el poble, que va emigrar a la ciutat i va obsessionar-se amb ella. La ciutat com a paradigma. La ciutat com a eix vertebrador de tantes vides. I és que Pérez Casado i el terme ciutat van tan units que ben bé es podria afirmar que són sinònims.
Agraït amb la vida, el llibre que acaba de publicar Balandra Edicions, no és la primera autobiografia escrita per qui fou alcalde de València entre els anys 1979 i 1989. En 2013 ja va veure la llum Viaje de ida, un volum editat per Publicacions de la Universitat de València (PUV), centrat en la seua faceta pública, en què alçava acta notarial del pas per lʼalcaldia alhora que retia comptes amb els enemics íntims.
Ara ens trobem davant un Pérez Casado més intimista. Sobretot en la primera part, focalitzada en la infantesa i lʼadolescència a Nàquera (Camp de Túria). Les escenes bucòliques i les anècdotes quotidianes desfilen per les pàgines del llibre amb el rerefons de la dictadura franquista i del que això significava en una família estigmatitzada per la guerra perduda i profundament consternada per la condemna a mort de José, lʼoncle patern. «Adiós a todos los míos, no quiero que por mi viváis mal. Muero tranquilo y perdono a los que me han querido mal», deixa escrit en la nota de comiat inclosa a lʼàlbum documental. Una família, con tantes altres dʼaquella època, plena de silencis.
El segon i tercer blocs destil·len un altre to. La descoberta del valencianisme, el compromís polític creixent, els primers oficis, la Barcelona universitària, els companys de lluita i dues amistats que destaca per damunt de totes: lʼamistat «desigual» amb Joan Fuster i la «més que una amistat» mantinguda amb Vicent Ventura. És en el tercer apartat on Pérez Casado es capbussa en la València heretada, en la València caminada i la València somiada. Un recorregut exhaustiu que ens permet resseguir lʼevolució de la ciutat a través de les seues vivències i la seua mirada.
Heus ací alguns extractes textuals de moments que van marcar-lo especialment.
1. El naixement, el bateig, la boda
«Vaig nàixer a la ciutat de València, en casa prestada, al carrer de Villanueva i Gascón, 4, aleshores perifèria de la ciutat cap a lʼoest, en el veïnatge de la sinistra caserna anomenada dʼArrencapins, destacat lloc de tortura dels desafectos o enemigos de la España Nacional, Católica, Apostólica y Romana, i enderrocat als anys seixanta. Una casa humil que he pogut visitar més tard i que fins i tot mʼha aixoplugat quan començava els atzarosos estudis del batxillerat anomenat superior. El meu bateig tingué lloc en uns baixos del carrer de lʼHistoriador Diago; a lʼesglésia del Bon Pastor, encara que, segons em digueren, era un magatzem de plàtans, i on molts anys després vaig decidir el casament eclesiàstic, lʼúnic possible dʼacord amb la família de Júlia».
2. Lʼescola
«Lʼaula gran té la taula del mestre; a la seua capçalera, el Crist crucifixat, a cada costat els retrats en sèpia del Caudillo i del Fundador, José Antonio Primo de Rivera, arromangat amb la camisa blava i el jou i les fletxes, i el general dʼuniforme amb les condecoracions i el coll envoltat per una pell dʼanimal luxós. Al costat esquerre del mestre, la pissarra, negra i lluenta amb els clarions de guix i esborradors blanquinosos de fusta i vellut. A un costat i lʼaltre de la taula magisterial, uns bancs correguts, acostats a la paret on pengen els il·lustres retrats i lʼanguniós crucificat. En aquests bancs, més baixets, sʼasseuen els alumnes de cinc anys, el primer any de lʼescola obligatòria, els uns enganxats amb els alres davant dels condeixebles més majors. Aquests, en pupitres de dos en dos, organitzats per edats, els més menuts davant i els més grans al fons de la sala. Els pupitres tenen tinters i una ratlla excavada en la part frontal per dipositar-hi la ploma i les llapisseres.»
3. Aprenent de llengua a Lo Rat Penat
«Al fons, entre les restes de lʼatrezzo dels Jocs Florals, una mena de dipòsit de cortinatges, decoracions, pols i teranyines, i sota una llum de bombeta humil, una taula. I un poc de gent al voltant, amb la Gramàtica de la llengua valenciana de Carles Salvador. Eugeni Boscà, amb paciència conventual, ensenyava les formes elementals de lʼexpressió culta del valencià. Domènec Serneguet, Arlandis, algun estudiant ja universitari i, sorpresa, una dona: Merxe Banyuls, que seria sempre la meua Monica Vitti local, una amiga.»
4. El Partit Socialista Valencià
«De pares del PSV, se nʼhan trobat tants com dʼadherents. El nombre dʼaquests, per cert, només lʼarribàrem a conèixer Rodrigo Huerta i jo. Fundadors, a Cullera, en un càmping sota la pluja inclement, nʼhi hagué molts menys dels que sʼha dit. Lʼaiguat feu que acudís la Guàrdia Civil al rescat dels excursionistes, segons figurava en lʼatestat. Giménez Bou, Eiximenis, ens conduí a lʼHermandad de Labradores y Ganaderos, on son pare tenia accés, per acabar la reunió fundacional on, per cert, no participà lʼil·lustre cullerot Alfons Cucó. I de liquidadors, només va haver-nʼhi tres: Ricard Garrido Cruanyes, Josep Lluís Blasco Estellés i jo mateix.»
5. La Barcelona universitària
«Edicions 62, amb Cahner i Bastardes, i també Castellet, mʼoferiren feina de corrector ortogràfic, més aviat de les errades mecanogràfiques, de les galerades de la Sociologia de Bottomore. I, com que ja estava en marxa la idea de la Gran Enciclopèdia Catalana, trobí finançament per compartir cambra amb altres immigrants al carrer de Pelai: tres en una habitació, i la dutxa, pagant dos quinzets per deu minuts dʼaigua calenta, tres dies per setmana.»
6. La invitació de la CIA
«La invitació sembla que vingué per la via dʼEliseu Climent o de Joan E. Garcés; no ho he sabut mai amb certesa. El que sí que sé és que es convertí en objecte de discussió dins del tendre Partit Socialista Valencià, i dic tendre perquè havia estat constituït només la tardor anterior. El sentiment anti-ianqui era a flor de pell: per la seua ajuda a la dictadura, per les intervencions a Cuba i al Vietnam. Acceptar aquella invitació, que a més era mal vista pels estudiants proclius al PCE, bastà per qualificar-la de maniobra de lʼodiosa CIA. Tot plegat, un record de tensions, sospites i petites conspiracions que il·lustren com la política es filtrava a cada conversa i a cada gest en aquell món juvenil i idealista.»
7. La València recordada
«Els Vivers eren una altra cosa: un jardí per passejar els infants en el cotxet a certes hores, i en altres, per acollir alguns enamorats, sempre sota la mirada vigilant i uniforme dels esbirros autoritaris de Parcs i Jardins municipals. La Glorieta, com el Parterre, era un escenari dʼexhibició dels habitants de lʼEixample, dels carrers nets, amb lʼestàtua del Rei Fundador presidint-ho tot. Els diumenges sʼhi ballaven sardanes des de la propera Casa de Catalunya, a la cantonada dels carrers de Comèdies i de la Pau.»
8. Lʼanticatalanisme
«Lʼanticatalanisme té arrels pregones i antigues al País Valencià. Lʼactitud de les classes urbanes valencianes, en especial si es vol a la ciutat de València i lʼentorn, ha tingut fonaments precisos, des del sentiment dʼinferioritat respecte de la metròpoli barcelonina passant per lʼenveja en el sentit més noble del terme: ʻAixò que ens passa ací no passaria a Barcelonaʼ, podia escoltar-se als anys cinquanta, arran de les vagues de tramvies a la ciutat comtal, o la permanent vinculació, se suposava, de Barcelona a la modernitat, a Europa, quan la realitat era que els contactes europeus, comercials, no cal dir, els tenia València i la seua capacitat exportadora.»
9. Joan Fuster
«Vaig tenir la sort de despertar-li una amistat primerenca quan jo era tan jove que ni mʼafaitava. Em prengué afecte, i jo sempre lʼescoltava amb atenció; tanta, que fins i tot em vaig desviar dels estudis que estaven al meu abast a València, com ja he dit. Després, però, li passà per alt lʼafecte, i fins i tot, ho traduí en alguna desqualificació àcida, irònica i hiperbòlica quan jo ja exercia dʼalcalde, una destinació que ell no sʼesperava i que mʼhavia desaconsellat. Imbècils com un periodista director, aleshores del Levante, ho va traduir com una desqualificació de la meua gestió política al capdavant de lʼAjuntament de València.»
10. La baixa en el PSOE
«Fa anys que no pague les quotes de militant; per tant, aplicant les regles, sospite que dec ser baixa. No vaig resistir lʼespectacle dʼoctubre de 2016. Del socialisme democràtic em sent, llibertàriament, membre permanent; però els qui bramen sense pensar no són ni demòcrates ni socialistes; són afiliats mansuets, mobilitzats quan sʼaproximen els repartiments de càrrecs i retribucions. Nʼhi ha de bona fe, és clar, sempre en calen, i només reben compensacions tan minúscules com fer dʼinterventors a les meses electorals o fer-se una foto amb el personatge de torn. El repte actual i futur, lʼaparició de noves amenaces i la formulació de nous drets constitueixen el cabal de noves conviccions o lʼactualització de les antigues. La natura, els éssers humans, els éssers vius i les desigualtats són ocupacions que no requereixen les fidelitats interessades els servents, sinó el compromís de ciutadans lliures.»