Pol Guasch: «El llibre volia fugir del victimisme, del dramatisme, de l’autocompassió»

—Les teues primeres novel·les són molt atmosfèriques, molt ficcionals. El salt mental cap a Relíquia, una història tan personal i colpidora és important. Has abordat aquesta novel·la quan, per alguna raó, t’has sentit preparat?

—No hi havia una preparació personal o subjectiva en relació amb la història viscuda o als fets, sinó que hi havia una transformació de l’escriptura. Sempre ho dic, i ho sento de veritat, que no hauria escrit aquest llibre sense els altres. Hi ha tot un recorregut de recerca d’una veu, d’unes imatges, d’uns llocs que vas trobant a poc a poc amb l’escriptura. No era tant una preparació personal, en un sentit biogràfic, com en un sentit creatiu.

—Sí, en referia a això quan parlava de preparació; era un projecte que havies d’abordar després d’adquirir ofici, de tenir seguretat en el que estàs fent. Per la importància que tenia el llibre.

—Sí, sí. I sobretot perquè volia escriure un llibre, no parlar de mi. Crec que marca molt el fet que hagi escrit aquell llibre en aquest moment i no en un altre. Si hagués estat la meva primera novel·la seria molt diferent, no anava a cercar cap confessió, sinó una recerca estètica.

—El moment de publicació coincideix amb un cert senyalament de l’autoficció. S’oblida que més enllà de tendències literàries, la disquisició s’ha d’articular al voltant de si els artefactes literaris resultants són bons, si ens interpel·len, si aporten alguna cosa.

—Per mi la distinció entre ficció i no-ficció és obsoleta. O mai ha estat operativa. Els llibres que he llegit no els he distingit entre ficció i no-ficció, perquè crec que aquesta línia que establim d’una manera tan radical i tan clara és absolutament porosa. En quants llibres que llegim com a ficció hi ha abocada una mirada personal? I en quants llibres que llegim com a no-ficció hi ha una invenció immensa? Com a lector no m’he relacionat amb aquestes categories que em semblen una invenció de la crítica literària i no aporten absolutament res. Quina informació et dona que un llibre sigui ficció o no-ficció? Per a mi la distinció està entre la bona literatura i la mala literatura, entre els llibres que tenen una proposta estètica sòlida i els que no. També ens hauríem de preguntar a qui li fem aquests senyalaments, mai he vist que es facin a Emmanuel Carrère, per dir alguna cosa. Tinc la sensació que quan es fan aquestes distincions és per no parlar de la literatura mateixa. M’agradaria que qui s’acostés al meu llibre s’acostés primer al text, no a la ideologia, al paratext, al que l’envolta... Que no s’acostés a mi. Si s’acosta al text, després en parlem.

—En tot cas, per a Relíquia l’etiqueta d’autoficció em sembla especialment imprecisa. No hi ha un joc entre ficció i realitat, es tracta d’un llibre que articula un relat, però que frega per moments l’assaig filosòfic.

—Sí. Crec que no pots categoritzar un llibre, has de parlar d’una obra. Aquest llibre és inseparable dels meus altres llibres, no és una entitat absolutament independent; forma part d’una trajectòria, d’una recerca, d’una escriptura global que té uns orígens, que m’agradaria que tingués un futur, que té un diàleg. Crec que és molt més interessant des de la crítica literària veure com aquest projecte dialoga amb una escriptura que té una mirada política i estètica sobre el món, que si és ficció o no-ficció. La potència rau aquí. Marina Tsvetàieva, una poeta que m’agrada molt, deia que per jutjar algú ho has de llegir tot. Potser és una mica agosarat, perquè si has de llegir l’obra sencera d’alguns autors per poder jutjar-la estaríem tota una vida llegint-la. Però trobo que és bonica la sentència, perquè demana un gest amorós respecte de la feina de l’altre, i això em sembla interessant. Si no t’acostes amb l’amor amb què aquella persona ha construït la seva obra hi ha un xoc d’intencions, de realitats. Aleshores, no em vaig plantejar en cap moment si estava fent ficció o no-ficció; estava escrivint. I el motor que mou tota la meva obra és la poesia, em considero un poeta encara que fa anys que no escric un sols vers, perquè la meva mirada respecte del món i l’escriptura és una mirada poètica. Per mi, aquest llibre té més de poesia que de no-ficció.

—Jaume Cabré deia que calia desconfiar dels narradors que no llegien poesia. No és el teu cas, evidentment. I això es transmet al text. Fins a quin punt és important la mirada poètica en la teva manera d’escriure?

—En tot. Quan penso que no escric poemes em consolo pensant que els versos estan continguts en aquests llibres. I crec que la intenció poètica, la mirada poètica, va més enllà de la bellesa, de la paraula escollida, de la perfecció de la frase. Té més a veure amb una intenció poètica i política. M’agrada molt com ho expressa Boris Vian, quan diu que ell quan escriu poètica escriu po-ètica. Una poètica és una ètica actuant. Ho trobo molt bonic i em reconec molt en aquesta afirmació, en la idea que escriure poesia vol dir afirmar una mirada ètica sobre el món, de trobar noves maneres de dir, de trobar les diferències en la similitud. Per mi això és poesia, el gest últim de la meva escriptura, de les coses que escric.

—Em sembla interessant això que dius de jutjar el conjunt de l’obra. Després de llegir Relíquia vaig tornar a Napalm al cor, i la lectura era diferent, ja no podia llegir-la de la mateixa manera.

—Sí, a mi també em passa. Quan torno a aquells altres llibres, perquè n'estan sortint les traduccions, quan he de tornar al que he escrit, ho sento de vegades com una condemna, perquè un vol avançar, desprendre’s de les coses que ha escrit. Però també és bonic descobrir coses que tu mateix no veies, de sobte descobreixes intencions que no sabies que tenies aleshores, per què el tema de la família apareix amb el volum molt fluix, d’una manera molt tímida. Potser perquè per reescriure sobre la família ho havia de fer a través de la vida viscuda. Per especular sobre la idea de família, ho havia de fer a través d’un sol llibre que era Relíquia. Tornar és veure com es va construint una mirada, comprovar com, d’algunes coses, no en sabies prou i d’altres, en sabies més que ara. En els meus primers textos hi ha una mirada naïf, desinteressada, autèntica, com bruta, que costa de mantenir.

—T’hauran preguntat moltes vegades per l’inici, per aquell «Hauria agraït una nota». Moltes pàgines després, en parlar de com es va acomiadar David Foster Wallace, escrius: «Si ell va escriure tant i encara va necessitar una nota de comiat, tu també tens dret a una història escrita». En aquest punt li vaig trobar el sentit a tot plegat.

—Sí, perquè després d’aquesta primera frase que pot semblar una mena de retret, el lector descobreix que el llibre no s’articula a través d’això. No s’articula a través del retret sinó a través de l’amor, un amor concebut com el gest que fixa una història. Hi ha amor perquè hi ha una necessitat d’escriure, de fixar paraules. I hi ha amor perquè hi ha el desig d’articular una història. I que hi hagi amor no vol dir que no hi hagi retret, dolor, pèrdua, abandonament, culpa, perquè totes aquestes coses van del bracet de l’amor. El problema és imaginar-nos que l’amor és una cosa pura, immaculada i farcida de bonança. És més complex. I amb la frase i la reflexió posterior arran de Foster Wallace es veu el sentit últim del llibre, l’articulació de l’escriptura com un acte amorós, que és com sempre ho he entès.

«Davant de l’abisme de la mort o del desig de viure hi ha alguna cosa que tonifica, la biografia deixa de pesar i el que s’imposa és la vida»

—També hi ha l’afrontació del dol a través de la creació. Però el dol del suïcidi no és un dol qualsevol, fa que l’entorn necessite moltes més respostes. I tu les busques a través de diverses figures literàries, no des de la romantització, sinó des del qüestionament.

—Per mi, aquests autors em feien companyia en el procés d’escriptura. Després, em permetien oxigenar-me, sortir de mi, col·lectivitzar el relat. A banda, mai em vaig acostar a ells a la recerca de l’heroi. Al revés; en comptes de realçar la biografia del meu pare i situar-la en el pedestal on estan aquests autors, el que faig justament és el gest contrari, baixar la història mitificada d’aquests autors a la mediocritat d’una vida normal i corrent, com va ser la del meu pare o la meva família, una família normal de Tarragona. Aquests són els motius del diàleg i les referències constants a aquests autors.

—La desmitificació la veiem quan contes que Sylvia Plath potser va posar el cap en el forn pensant que la salvarien. O amb Mishima suïcidant-se dient una frase absurda, «Visca l’emperador!»...

—Exacte.

—Hi ha una terrenalització que fa que connecte amb la biografia del teu pare.

—Sí, la recerca amb aquesta part mundana, mediocre, de ser salvats, d’aquest desig d’amor, de cura, d’acompanyament. Hi ha una reflexió en algun moment del llibre sobre el sentit d’escriure, si es pot escriure a l’infern, en un moment de dolor agut. També dic que volem oblidar, però no suportem que els altres ens oblidin. Davant de l’abisme de la mort o del desig de viure hi ha alguna cosa que tonifica, la biografia deixa de pesar i el que s’imposa és la vida. Una vida que no passa pels rols de construcció d’una biografia amb fites, publicacions, premis. Davant de la mort no hi ha biografia que valgui, l’únic que queda és la vida. No sé si m’entens quan faig aquesta distinció entre biografia i vida.

—Crec que sí.

—El que s’institucionalitza és la biografia. Després està la vida, la matèria despullada. John Kennedy Toole va morir sense ser publicat i més tard la seva mare va aconseguir que es publicara. Això posa llenya al foc del mite, i jo el que estic buscant és l’altra part. I gràcies a trobar la vida d’aquests autors trobo la del meu pare, una vida sense biografia, perquè no en tinc testimonis, tinc molt pocs records que no siguin anècdotes. Clar, construir una biografia a partir d’això és impossible, t’has de quedar amb la vida, amb el poc tros de vida que et queda d’allò.

—El llibre en realitat és una mena de carta en segona persona a ton pare. Un procediment que fa que el lector faça el viatge pegat a tu, que prenguen sentits moments commovedors. Estic pensant en una frase com «Començaré a caminar les passes que no vas caminar. Les caminaré per tots dos». Podem trobar bellesa en el dol?

«Escriure poesia vol dir afirmar una mirada ètica sobre el món, de trobar noves maneres de dir, de trobar les diferències en la similitud»

—Sí. Per mi no era tant la construcció d’una carta com la fixació del lloc d’enunciació i del lloc de recepció. Precisament per fer-me càrrec de la vida d’una persona que no hi és i que no pot respondre al que estic escrivint, el fet de deixar aquest jo i aquest tu tan clars era la manera d’establir un diàleg. I en relació amb la pregunta que em fas sobre la bellesa del dol, el fet de deixar rastre d’aquest diàleg és una manera com de continuar la conversa amb el mort, com si l’espai del dol fos un espai on pot haver-hi paraules, algun tipus de diàleg, d’establir una relació.

—Això, en el fons, és bonic.

—Sí... [amb to de dubte]. Suposo que sí [riures].

—Des del punt de vista de la recepció no crec que a ningú li estranye que es conte una història així. Però hi ha un nivell més problemàtic que és el de la família, perquè els familiars estan implicats en la història, són personatges. Com has gestionat això abans i després del llibre?

—No hi ha hagut massa gestió. Vaig escriure aquesta història, els vaig preguntar si els semblava bé que això es publiqués. I un cop vaig tenir la seva autorització ho vaig publicar. Va ser bastant senzill.

—Per a tu era important fixar que el suïcidi no és una malaltia hereditària, una maledicció.

—Sí, és la idea de l’herència que el llibre, d’alguna forma, intenta desconstruir. De fet, el que provo és fer de l’escriptura com un conjur, conjurar una altra manera de relacionar-los amb el que ens ve donat i que suposadament hem de repetir i copiar.

—També hi ha un esforç per trobar un to en la novel·la, si es pot dir així, que evite la truculència, l’excés. És un equilibri molt ben trobat que comença per una coberta amb una fotografia que evita la solemnitat, el dramatisme. Ho veus així?

—Sí, perquè el llibre volia fugir del victimisme, del dramatisme, de l’autocompassió. Estava convençut tota l’estona que volia escriure un llibre sobre la vida. I per mi aquesta imatge reflecteix un moment de vitalitat, de frescor, d’alegria... D’aquesta vida que al final s’acaba. Aquest era un dels sentits últims de l’escriptura del llibre i que volia que fos reflectit en la coberta.