Dues grans operacions corporatives han irromput l'últim mes a les pàgines salmó dels periòdics. La primera d'elles va transcendir el 3 de març passat, en anunciar, mitjançant un comunicat oficial, que la companyia Henkell s'ha fet amb el cent per cent de les accions de Freixenet. Era un rumor que corria de feia temps al sector. La multinacional alemanya ja havia comprat, per 220 milions d'euros, el 50,7% de les accions l'any 2018, en una operació que va trasbalsar els cavistes. Fou, de fet, l'avantsala d'un segon terrabastall que va tenir lloc pocs mesos després, amb la compra, per part del fons d'inversió Carlyle, del 68% de les accions de Codorniu.
Ara Henkell pren el control total de Freixenet. En un comunicat, la família Ferrer, va assegurar que «comparteixen els mateixos valors». «Trobem en Henkell Freixenet un soci de confiança que preservarà el nostre llegat, mentre duu l'empresa cap al futur», diuen. Fins ara, els Ferrer i els Brokemper (propietaris de Henkell) havien conviscut en harmonia, fins al punt de disposar de dos consellers delegats, en representació de cadascuna de les famílies.
La possible fusió d'Estée Lauder i Puig donaria peu a un conglomerat líder en la cosmètica de luxe. La primera, en tot cas, triplica el volum de la segona.
La venda total de les accions, tanmateix, introdueix canvis. Pedro Ferrer, que fins ara exercia de conseller delegat, esdevé president d'honor, junt amb José Luis Bonet, que ja exercia aquesta responsabilitat. Segons la nota enviada als mitjans, la intenció de la família Brokemper és donar continuïtat a la política d'expansió de la marca en els mercats globals, especialment Àsia i Sud-amèrica.
La segona operació corporativa és la que a hores d'ara encara està en negociació: la possible fusió, que va transcendir a finals de març, entre la companyia de cosmètics Puig i Estée Lauder. La maniobra té transcendència internacional. En cas d'arribar a rams de beneir, es generaria un grup líder al món en el sector de la bellesa prèmium, amb unes vendes estimades en 20.000 milions de vendes. En definitiva, un transatlàntic de la cosmètica.
Estée Lauder és gairebé tres vegades més gran que Puig i assumiria el pes financer i operatiu de la integració. Per JP Morgan, comporta riscos: sortida de caixa, emissió d'accions i, sobretot, execució. Integrar dos grups amb cultures diferents, carteres complexes i presència global no és trivial.
Estée Lauder arrossega anys de pressió en vendes, especialment a la Xina. Està en un pla de reestructuració que supera els 1.300 milions. S'interpreta com una manera de guanyar escala en un sector cada volta més competitiu i amb creixement moderat. La suma dels negocis crearia un grup de 20.000 milions en vendes que lideraria el segment de bellesa prèmium.
La mirada experta
Tot plegat, dues operacions de llarga transcendència per al teixit corporatiu català. Per al catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Amat, «aquestes operacions s'han d'interpretar en el context d'una economia cada cop més global i competitiva, en la qual la dimensió i la capacitat d'accedir a mercats internacionals són factors clau. En sectors com el del cava o la cosmètica de luxe, competir a escala global requereix inversions elevades, marca, distribució i capacitat d'innovació. En aquest sentit, tant l'operació de Freixenet com la possible operació de Puig responen a una lògica de creixement i posicionament internacional. Aliar-se, doncs, amb altres empreses potents del sector pot ser una porta a l'enfortiment de companyies autòctones».
Ara bé, aquest tipus d'operacions també comporten riscos relacionats amb la pèrdua del vincle territorial i transformació de la cultura empresarial. En aquest sentit, Amat recorda que «cal tenir present que en alguns casos aquestes operacions comporten la pèrdua de centres de decisió al territori. Quan el capital passa a estar controlat per empreses amb seu a l'estranger, es deixa de tenir una empresa que considera prioritari el país, i això pot tenir conseqüències en moments clau, ja que les decisions estratègiques es prenen fora».
En aquest sentit, la compra de la totalitat de les accions de Freixenet per part de Henkell suposa un punt i a part en la trajectòria de la històrica companyia de Sant Sadurní de Noia. El mateix comunicat de la família catalana constatava que la venda de les seues accions constituïa un fet «emotiu» per a la nissaga de cavistes. A partir d'ara, serà la família Brokemper qui prendrà les rengles i qui tindrà l'última paraula. Tot plegat alimenta no poca preocupació, per exemple, entre els viticultors de l'Alt Penedès.
Respecte de Puig, resta per veure quins són els termes últims en què se subscriu l'operació. Perquè, si bé s'ha anunciat com una fusió, no és menys cert que les dimensions d'un conglomerat i altre són molt diferents: Estée Lauder tenia, abans de l'inici de les negociacions, una dimensió que pràcticament triplicava la de Puig, tot i que, al contrari que aquesta, arrossega problemes orgànics que l'han duta a posar en marxa un ambiciós pla de reestructuració que supera els 1.300 milions de dòlars i comporta l'acomiadament d'un miler de treballadors. En tot cas, que les negociacions es duguen a terme a Nova York és un indici de qui té la paella pel mànec.
En tot cas, la dimensió, recorda Amat, no ho és tot: «Cal tenir en compte també que, malgrat que la dimensió és important en molts sectors, no és el factor determinant. El més rellevant és la qualitat de la gestió i l'estratègia. Ho hem vist, per exemple, en el sector bancari: en situacions de crisi han desaparegut tant entitats grans com petites, i les que han sobreviscut no són necessàriament les més grans, sinó les que han tingut millor gestió i una estratègia més adequada. A més, un entorn amb excés de regulació o amb regulacions poc eficients pot acabar debilitant el teixit empresarial i facilitar que aquestes operacions es produeixin».
Oriol Amat: «Ens cal millorar la qualitat del marc regulador i fer-lo més eficient i competitiu a escala internacional»
A aquest respecte, aquest catedràtic i exrector de la UPF, no s'està de remarcar que «diversos estudis han posat de manifest, a Catalunya hi ha sovint un nivell de regulació elevat, superior al d'altres països, i, en molts casos, amb deficiències. Aquesta combinació pot reduir l'interès de les empreses i de les famílies empresàries per continuar impulsant els seus projectes, i és un dels factors que pot explicar que, en determinades situacions, s'opti per vendre l'empresa a capital estranger».
En tot cas, operacions com les que s'han succeït aquests darrers són mostra de la vitalitat del teixit empresarial català. Són, al capdavall, «un fenomen habitual en economies obertes». «El repte no és tant evitar aquestes operacions com garantir que es continuïn generant noves empreses amb capacitat de créixer, innovar i mantenir centres de decisió al territori, ja que això és clau per al desenvolupament econòmic i social del país», assegura Oriol Amat. I insisteix: «En aquest sentit, millorar la qualitat del marc regulador i fer-lo més eficient i competitiu a escala internacional és també un element clau per afavorir aquest objectiu. Hi ha empreses que marxen per l'excés de càrregues administratives, el retard en la gestió de tràmits amb l'Administració, com ara llicències. Cal aconseguir millorar aquests temes si volem tenir més empreses grans, que són les que tenen més capacitat per a innovar i internacionalitzar-se així com crear llocs de treball amb millors retribucions i qualitat del treball».