Ara fa un segle, lʼestiueig a les platges de Sant Sebastià i Santander eren un símbol de distinció. La reina Maria Cristina va passar més de quaranta estius a la capital guipuscoana, cosa que va erigir-la com a pol dʼatracció de lʼaristocràcia i la burgesia de lʼèpoca. El clima suau i lʼacumulació de riquesa va afavorir la proliferació de tot de negocis que hi anaven associats: el casino, el club nàutic, lʼhipòdrom, els hotels i les viles de lloguer pomposes... Lʼesclat de la guerra, el 18 de juliol de 1936, va agafar una colla de valencians desplaçats allà. Com que Sant Sebastià va caure de seguida en mans insurrectes, tots ells sʼhi van decidir quedar.
No van ser-ne els únics. Molts altres sʼhi van sumar després dʼhaver fugit, a corre-cuita, del País Valencià. Ho feien després de passar per França i dʼaccedir a Sant Sebastià per la ciutat dʼIrun. Tot plegat va conformar una colònia valenciana nombrosa i respectada, amb noms tan il·lustres com el de Teodor Llorente Falcó, fill del fundador del diari Las Provincias i qui el rellevaria a la direcció després de la seua mort.
En aquell Sant Sebastià va nàixer una publicació de la qual no en resta cap còpia, però que els investigadors valencians Nel·lo Pellisser i Rafa Roca han rescatat de l’oblit a través d’una institució cultural, la Koldo Mitxelena Kulturenea, dependent de la Diputació Foral de Guipúscoa. Ells en conservaven exemplars digitalitzats que ara han adoptat la forma de facsímil per poder ser consultats. N’és la conseqüència una publicació, La veu de la colònia valenciana a San Sebastián, editat per la Institució Alfons el Magnànim, adscrita a la Diputació de València.
Els dos investigadors qualifiquen Valencia com «una publicació de combat», tal com va descriure-la, de fet, el cap de la Junta Carlista de València. El primer número es remunta al 24 de març de 1937, i el darrer, al 24 d’octubre d’aquell any. Va tenir, per tant, tot just un semestre de vida. Un total de 32 números. La majoria d’exemplars constaven de vuit pàgines.
«La iniciativa de crear un mitjà adreçat als valencians instal·lats a Sant Sebastià havia estat cosa de Joaquim Manglano i Cucaló de Montull, baró de Càrcer, que se situava al capdavant de la Delegació Tradicionalista de València», comenten els autors de l’estudi. Manglano, que després fou delegat provincial de la Falange, va situar com a director l’advocat Jacint Talens, oriünd de Carcaixent.
Era, en definitiva, un òrgan de propaganda. El mateix Llorente va admetre que no es tractava de crear un òrgan d’opinió ni una empresa que obtinguera beneficis, sinó un canal de comunicació entre els valencians que hi vivien. La temàtica, això sí, era unidireccional: molta religió, molta lloança al bàndol sublevat i molts atacs als republicans.
«El setmanari Valencia tenia un ull en les evolucions de la guerra des de la perspectiva del bàndol insurrecte i un altre en l’estat de les coses a València, el que comportava el desassossec per l’estat de les famílies, els amics i les propietats incautades», expressen Pellisser i Roca.
Llorente va resumir prou bé què significaren les pàgines de Valencia en la croada contra els republicans: «Se llevó muchas veces a la picota a los capitostes rojos que mangobenaban la vida en Valencia y se hicieron valientes campañas en favor de las ideas del nuevo régimen, así como se daba cuenta del curso de la campaña, y no faltaban tampoco nunca las notas sentimentales que dictaba la prolongada ausencia de la región querida y del hogar perdido».
«Crida l’atenció, sobretot en els primers números, les reiterades peticions que es fa als lectors perquè denuncien amb noms i cognoms els artífexs de la repressió republicana i conten els testimonis de les seues experiències personals», expliquen els investigadors. «Ja en el primer número, els qui fan Valencia conviden tots els valencians “a enviar una relación de lo que te pasó a ti […], de lo que viste, de quienes te hicieron mal a ti o a tus amigos. Si no sabes sus nombres danos sus apodos, sus señas personales. Este Archivo será una garantía para todos los valencianos y para ti mismo”. La destinatària és una denominada “Oficina de Investigación y Responsabilidad” amb adreça a la mateixa seu del setmanari».
Al setmanari, però, no sols escrivien valencians. La nòmina de col·laboradors era extensa. I des del punt de vista franquista, excelsa. Hi van deixar alguns articles l’influent José María Pemán, també radicat a la ciutat basca, o Pedro Laín Entralgo, afamat metge i escriptor que havia estudiat a Burjassot (Horta) i era deixeble de Joan Baptista Peset Aleixandre, el rector de la Universitat València que perdria la vida en ser condemnat a mort pels sublevats. De peces foranes, també n’hi havia, arribades des de les agències internacionals. Els autors de l’estudi en destaquen concretament dues: les de Léon Degrelle, qui era cap del partit pronazi i catòlic Rex, de Bèlgica, o el ben conegut Joseph Goebbels, llavors ministre del Tercer Reich.
Els mòduls de publicitat, assenyalen els autors, és un altre element a tenir en compte: «Els que anaven adreçats a facilitar la vida dels valencians, els dels comerços de la ciutat i de les rodalies i els que oferien productes de València. També d’alguns pocs de la ciutat de Sevilla, on arribava el setmanari».
Un diari recuperat de l’oblit que l’any vinent complirà 90 anys de vida i que ara, gràcies al treball de Pellisser i Roca, és a l’abast de tothom.