Segons Mellado, han començat el cicle amb Metròpoli amb tota la intenció, per demostrar de bon començament que hi ha un diàleg entre l’anime i els mites de la història del cinema. «Hem buscat pel·lícules que tingueren a veure amb la història del cinema, com Metròpoli de Rintarô, que és un autor molt important però que a Occident no se’l té molt en compte».
De Satoshi Kon, un director més conegut, no han volgut programar Paprika o Perfect Blue, sinó Millennium Actress (29 de maig i 11 de juny), que guarda relació també amb el cinema perquè s’inspira «en la gran musa del director Yasujirō Ozu, Setsuko Hara».
Mellado explica a EL TEMPS que han intentat «fer una selecció variada en autors, èpoques, tenint en compte que podíem deixar fora obres fonamentals de l’anime que sabem que han estat més vistes a Barcelona». Explica que per això no s’ha programat la conegudíssima Akira, però hi ha dues obres molt interessants del director, Katsuhiro Otomo: Robot Carnival (10 i 14 d’abril) i Memories (23 de maig i 2 de juny).
Passa el mateix amb en Hayao Miyazaki, director d’El viatge de Chihiro, Òscar a la pel·lícula animada del 2002. La Filmoteca i els comissaris han decidit programar dues obres també molt interessants de Miyazaki: La Ponyo al penya-segat (5, 11 i 19 d’abril) i El meu veí Totoro (27 i 28 de juny). «I el mateix hem fet —acaba Mellado— amb Isao Takahata, que té La tomba de les lluernes, com la més famosa, i aquí hem programat Pompoko, una pel·lícula menys coneguda però igualment reivindicable».
Entre les rareses de Japanimerama hi haurà la que es considera el primer anime de la història, Panda i la serp màgica (18 i 22 d’abril i 4 de maig): «Ens feia il·lusió programar-la. No és inèdita a la Filmoteca, però es pot considerar el primer anime de la història i aviat farà setanta anys. Crèiem que era bonic recuperar-la per a la Filmoxica també». És del 1958 i la primera animació japonesa en colors.
L’altra joia és Otaku no video (14 i 20 de maig): «És la peça més rara de la programació —explica Mellado— i estem contents d’haver pogut rescatar-la. Probablement, no s’ha vist mai en cines a l’Estat. Són dues obres (especials de televisió) produïdes per Gainax, l’estudi de Neon Genesis Evangelion, i és com un mockumentary, un fals documental que barreja imatges reals amb animació i apareixen membres de l’estudi de producció el creador d’Evangelion».
Otaku no video pertany al grup d’animes més destinats a adults. No n’és l’únic en aquesta completa programació.
«En el cicle —adverteix Mellado— hi ha coses que són per a tots els públics, però també alguns exemples d’anime que són només per a adults, com Les mil i una nits (1969), d'Eiichi Yamamoto, que conté escenes eròtiques. També Belladona of Sadness, que té sexe, violència sexual i una proposta visual demencial: la imatge és bastant estàtica, en contrast amb un poc d’animació».
Com explica Mellado, Belladona... (Eiichi Yamamoto, 1973) és la tercera part de la trilogia Animerama de Mushi Production que havia començat amb Les mil i una nits. Va ser una aposta de la productora de l’home més important del manga en aquell moment, Osaru Tezuka que, a pesar d’haver-se fet conegut amb oferta per a públic infantil i juvenil — com Astroboy— volia demostrar que l’anime també podia ser per a adults.
«Són dos films — explica Mellado— molt emmarcats en la psicodèlia perquè té uns números musicals molt al·lucinats».
Les mil i una nits es podrà veure el 24 d’abril i Belladonna... el 8 i el 12 de maig.
La programació completa es pot trobar a la web de la Filmoteca.