Josep Lozano: «Continuaré escrivint fins la mort, és la meua part en el projecte de país»

—Vas publicar La fràgil memòria després de dues dècades sense publicar narrativa, encara que havies publicat unes altres coses...

—Després d’El mut de la campana vaig publicar dos poemaris, un dedicat a l’Albufera [es refereix a L’Albufera. Palus Naccarum, del 2014] i un altre al Xúquer [Xúquer, 2018, amb fotografies d’Albert March]. A més, vaig publicar la tesi sobre el dietari de Mossèn Joan Porcar, que tenia unes 3.000 entrades. Està publicada en la col·lecció «Fonts històriques valencianes» de la Universitat de València i és un treball que em va costar molt. I en companyia de Salvador Vendrell, hi ha el llibre homenatge a Vicent Andrés Estellés [Un ram convuls de síl·labes de vidre, 2024] i el volum col·lectiu Nosaltres, els fusterians [publicat el 2017].

—En tot cas, La fràgil memòria no ha quedat en una anècdota; molt poc després has tornat amb Spagnoletto. Són dues novel·les molt treballades, especialment la segona; fa la sensació que no és una escriptura recent, que hi has dedicat molt de temps.

—Hi he treballat molt. Sobretot amb Spagnoletto...

—Ja m’ho imagine.

—En Spagnoletto he estat treballant trenta anys. El 1971 em vaig casar i la meua dona i jo ens n'anàrem a París a estudiar, a la Universitat de Vincennes. Però als estius tornàvem al poble i, com que no teníem massa diners, buscàvem faena. Jo tenia relació amb Manuel Boix i ell em va dir de treballar a sa casa durant l’estiu. Parlàvem de moltes coses, com la necessitat de crear referents històrics que consolidaren l’imaginari col·lectiu. A banda, em va posar en contacte amb gent de Xàtiva, com [l’empresari i mecenes] Joan Juan, l’artista Joan Ramos o l’historiador Agustí Ventura. Sempre he tingut molt interès per aquesta ciutat com a referent i pel seu gran patrimoni arquitectònic i artístic. I en aquella voluntat de crear referents va nàixer Crim de Germania i també la necessitat fer una novel·la sobre Josep de Ribera. Era un bon propòsit però es va allargar en el temps. La idea era del 1972, però fins l’any 1990 no vaig tornar a pensar en el projecte. Aquell any va haver-hi una exposició de Velázquez al Museu del Prado. Després, en el Sant Pius V hi hagué una exposició sobre el barroc al Mediterrani amb pintors entre els quals hi havia Ribera. I el 1992 va haver-hi una exposició de Ribera al Prado amb un gran apèndix documental que em solucionava moltes coses. Quan em vaig plantejar la novel·la, era com tindre un fris on faltaven moltes imatges. El fet d’escriure la novel·la al llarg de trenta anys ha tingut un avantatge, perquè hi havia moltes coses que no es coneixien sobre Ribera a Itàlia, els historiadors italians han anat descobrint-les i jo he anat incorporant-les.

—Ara tornarem a l’Spagnoletto. En aquestes dues dècades, l’escena literària al País Valencià ha canviat bastant, però reapareixes amb un llibre, La fràgil memòria, que està en la línia contemporània pel que fa a recuperar la nostra història des d’angles diferents i amb una visió femenina, amb dos personatges de la postguerra ideològicament contraposats.

—Sí, perquè generalment les històries les conten els homes. I jo volia que la relataren dues dones d'ideologia diferent, coses que si no les contaven elles es perdrien; la por a les autoritats, a la Guàrdia Civil, la fam... Calia contar-ho, perquè potser la gent no diria tant això de «con Franco vivíamos mejor».

—Al personatge de Regina Barona, la dona conservadora, la dotes d’humanitat i una certa confluència amb el personatge de la dona republicana, Llíber. Això atorga complexitat a l’obra.

—Sí, perquè sempre he fugit de la idea maniquea d’una societat on sols hi ha bons i roïns. Totes dues podien aportar coses bones i tindre un esperit solidari, per exemple.

—Es tracta d’una novel·la en primera persona, contada a dues veus. No era la primera vegada que ho feies, però crida l’atenció que Spagnoletto ho planteges també en primera persona, com una mena de memòries. Una decisió narrativa que condiciona molt l’obra.

—Creus que condiciona negativament?

—No, al contrari.

—En parlar en primera persona, hi ha un procés d’identificació més fàcil que si utilitzares la tercera persona per contar la història. Amb això em trobe molt còmode.

—I proporciona una versemblança més gran quan, per exemple, parles d’episodis íntims de la vida de Ribera. L’escriptor ha entrat en el personatge.

—Evidentment, no cal ni parlar-ho. A més, hi havia expressions que volia que no es perderen, una manera de veure la vida inserida en el llenguatge col·loquial o popular. Són coses que segurament es perdran si no consten en algun lloc. Les paraules volen i l’escriptura roman.

—Clar, però una cosa és recrear el llenguatge de la postguerra en La fràgil memòria i una altra fer-ho amb el segle XVII. És un esforç molt important.

—Molt important, sobretot de recerca. Jo no sabia que el fill bastard del rei [es refereix a Joan Josep d’Àustria i Felip IV de Castella] havia prenyat la filla de Ribera o la neboda, és una qüestió que no està resolta. L’historiador Pere Sánchez diu que era la neboda. Hi hagué un jesuïta austríac que va ser inquisidor general, Joan Everard Nithard, primer ministre també durant el regnat de la mare regent Mariana d’Àustria, biogràficament molt pròxim a Ribera, que va tindre enfrontaments amb Joan Josep i que conta que va deixar prenyada la filla. Bernardo de Dominici [historiador de l’art també coetani] diu igualment que va ser la filla, mentre que Antonio Palomino [pintor i historiador] contava que la neta del rei va acabar en un convent. Allí tenien un quadre de Ribera, una santa Magdalena. I quan la priora va descobrir que el model era la mare pecadora de la seua monja, va encarregar a un pintor que li tapara la cara i li pintara una altra. En l'enciclopèdia Espasa-Calpe també apareix això, curiosament. Però el quadre de la Magdalena el van cremar durant la Guerra Civil, ja no en tenim constància.

—El detall amb què s’aborden les qüestions pictòriques i es parla de Ribera en relació amb els pintors coetanis ha estat l’esforç més gran?

—Sí, bo...

—Es nota que ho has passat bé.

«El que importa per a mi és el llibre que queda, nosaltres no som importants, som la via. I en aquest cas he hagut de mirar moltes coses, però també en Crim de germania, El mut de la campana o La fràgil memòria he hagut d’investigar moltíssim»

—Ho he passat molt bé. El que importa per a mi és el llibre que queda, nosaltres no som importants, som la via. I en aquest cas he hagut de mirar moltes coses, però també en Crim de germania, El mut de la campana o La fràgil memòria he hagut d’investigar moltíssim. Recorde que en una novel·la parlava d’una truita amb pimentons. I en un club de lectura, una persona que era investigadora de temes agraris em va dir que això no podia ser, perquè els pimentons venien d’Amèrica i encara no havien arribat a nosaltres. Sempre he procurat que no en vinguera ningú per peteneres, corregint-me. I amb Spagnoletto el que em plantejava era fer una novel·la sense regatejar esforços, que fora digna, homologable.

—El teu retorn a la narrativa no estranya gens que haja estat de la mà d’Editorial Afers, segell que havia obert una col·lecció molt de l’estil de Vicent Olmos, l’editor. Va ser una proposta seua?

—Conec Vicent Olmos perquè Xavier Serra va escriure la sèrie «Biografies parcials», que podia haver començat per un altre però començava per mi. Aleshores es va establir una relació d’amistat amb Olmos. Hauria pogut publicar en Bromera o en uns altres llocs, però em feia il·lusió publicar en l’editorial de Vicent Olmos.

—I si no has publicat abans ha estat perquè les novel·les no estaven preparades.

—Les novel·les no estaven preparades. Ja he dit abans que el tema de la tesi doctoral em va costar molt, potser ara no ho faria així, però està fet i ja està. Però més que fer una producció regular, he volgut fer una sèrie d’obres que foren homologables, que tingueren una certa dignitat. A mi em costa escriure. Hi ha gent que segurament escriu amb més fluïdesa que jo, però crec que el nostre ofici és escriure i reescriure.

—Part del teu llegat té a veure amb iniciatives com la posada en marxa de les Nits Estellés. Això s’ha estès com la pólvora, però quan ho engegàreu imaginaves que anava a funcionar tan bé?

—Sempre he tingut confiança en el potencial que pot tindre el poble valencià. L’any 2010 havia vist un programa en el canal Viajar les nits dedicades al poeta escocès Robert Burns i vaig pensar que podíem fer-ho ací amb un poeta nostre, que fora valencià. Ho vaig proposar en la trobada d’escriptors de la Ribera a Castelló i es va acceptar la idea. Vaig fer una carta de convit involucrant tres poblacions sense massa entitat, Alginet, Benimodo i Manuel, per fer la Festa Estellés. I així va començar. Després, l’escriptor Àlan Greus em va ajudar amb les qüestions informàtiques i de xarxes socials. Hi tenia confiança perquè pensava que en cada poble hi hauria quatre o cinc persones a les quals els podia interessar i ho posarien en marxa.

—Preserves encara aquell optimisme?

—Optimisme? Jo continuaré escrivint fins la meua mort. És la meua part en el projecte de país i de cultura. Perquè, a més, si som pessimistes, ens ho descompten en algun lloc?

—No.

—Doncs, com deia Estellés, cal plantar cara a la vida.