Qui no ha sentit a parlar a casa d'algun xiquet orfe que «anà en amo» perquè el pare no se'n podia fer càrrec? O d'aquella senyora velleta del final del carrer que «estigué en amo» fins que es va casar en un mosso del caseriu on treballava? Miquel Puig Cuadau (Alcúdia, 1969) va conèixer aquesta experiència de ben xicotet. No perquè l'experimentarà ell, sinó pel veí de paret mitgera. El tio Manuel li deien, «un senyor molt treballador, que només s'agafava lliure l'1 de gener». El tio Manuel, nascut a Alginet, tenia vuit germans. Quan es quedà orfe, comptava sis anys. Quan complí els vuit, son pare el donà en amo.
A Miquel allò sempre li cridà l'atenció i a ell, inquiet de mena, li quedà l'enrònia. Fins que un dia, casualment, en parlà amb la seua amiga Almudena Francès, amb qui comparteix la passió per la paraula i la narració oral. I Francès l'empentà a escabussar-se en aquella realitat tan present en els nostres pobles, però, alhora, tan invisibilitzada. Tres anys i moltes hores de feina ha invertit Puig Cuadau per, finalment, parir, En amo. Visibilitzar la injustícia una investigació que acaba de rebre el XV Premi d'Investigació Joan Francesc Mira que atorguen, de forma conjunta, el Museu Valencià d'Etnologia (L'ETNO) i l'Associació Valenciana d'Antropologia (AVA).
Puig Caudau ha trobat documents de 1770 on ja es parla de 'donar en amo'
La investigació, que veurà la llum en forma de llibre al llarg del pròxim any, té la virtut d'endinsar-se en una realitat molt present arreu del territori valencià, però que, tanmateix, a penes no ha rebut l'atenció de la investigació social. Al capdavall, els qui ho patiren o experimentaren eren els subalterns, els anònims, els qui estaven en les posicions més baixes de l'escalafó social. Puig Cuadau, que en l'actualitat ocupa la secretaria de cultura, política lingüística i memòria democràtica del sindicat CCOO, ho sintetitza d'una forma molt visual: el seu estudi és una «cartografia social de la desigualtat».
I afegeix: «Algunes persones ho experimentaren d'una forma molt traumàtica. Altres, en canvi, ho van viure en positiu, com una forma de prosperar socialment». Tant xiquets com xiquetes ho visqueren en primera persona, però, recalca Puig Cuadau, foren elles les qui més ho experimentaren. Opera, clar, la discriminació de classe però també la de gènere.
L'estudi abasta principalment el període que va des de finals del segle XIX fins als anys seixanta del present segle, per bé que al llarg de la cerca Puig Cuadau ha trobat molts documents que certifiquen l'existència d'aquesta pràctica molt abans. Els primers documents que, de fet, en fan referència daten de l'any 1770 i els ha recuperat de l'Arxiu Documental i Fotogràfic de la Diputació.
També ha certificat com moltes criatures que passaven per la Casa de la Misericòrdia, una casa de caritat, acabaren en amo. «L'existència i correcte manteniment d'aquests arxius són essencials per explorar el passat», explica Puig Cuadau, qui reivindica la importància que, per als investigadors i la societat en conjunt, té aquest servei públic.
Arxius documentals a banda, Puig Cuadau també ha fet ús dels testimonis que han quedat recopilats al Museu de la Paraula, una iniciativa que va posar en marxa el Museu Valencià d'Etnologia fa quinze anys en el qual es recopilen testimonis de centenars de persones de més de 75 anys que relaten la seua vida quotidiana. Fins a vuitanta-dos entrevistats feien referència de forma directa o indirecta al fenomen d'anar-se'n o estar en amo.
A tot això, ha sumat un total de trenta-quatre entrevistes fetes ad hoc per a l'ocasió. El gruix és de la Ribera, per bé que també hi ha de Pego o d'Ontinyent. «Hi ha qui s'ha resistit a parlar. Per a algunes persones va ser una experiència difícil i prefereixen no rememorar-ho», relata. Al capdavall, «estar en amo» representava una realitat molt crua, que avui, en les societats occidentals ens sembla inconcebible: que la teua família no pot fer-se càrrec de tu i en prescindeix. No és poca cosa. En novel·les com Aigua en cistella, de Carme Miquel, El temps de cada cosa, de Raquel Ricart o Qui de casa se'n va, de Toni Cucarella, són realitats que es fan ben presents.
El protagonistes d''En amo' vivien situacions de semiescalvatge. Sortien de la misèria però renunciaven a una vida independent
En el cas dels xiquets, moltes voltes acabaven fent feines del camp o bé ajudant en algun ofici, cosa que, en alguns casos, els podia dotar d'habilitats per prosperar socialment. En el cas de les xiquetes, la feina habitual eren les tasques de la casa o de cura de persones.
«T'adones, parlant amb ells, que han tingut vides molt dures —explica Puig Cuadau—. També que, a voltes, vivien situacions dramàtiques. T'ho deien sense dir-t'ho. Perquè quan em deien "en aquella casa vaig estar poc de temps", en realitat el que et volien dir és que, en aquella casa, alguna cosa passava». O quan explicaven que «no recomanaven anar en aquell amo, era per alguna cosa». En un context de total desregulació laboral, els abusos —ja foren d'índole sexual o física— no eren una excepció.
Eren xiquetes i adolescents que, de cop i volta, es veien obligades a viure amb una altra família i servir-hi, a canvi d'un sostre i d'un plat a taula. Sortien de la misèria física per entregar la seua existència a terceres persones. Era, al capdavall, una situació de semiesclavatge i dependència que, cadascú, vivia d'una manera, en funció de les seues circumstàncies. Una relació de mutualisme que, en una societat marcada per les jerarquies, es va assumir amb total normalitat.
«Crec que aquesta investigació visibilitza una injustícia social. És una cartografia de la discriminació social i de gènere —explica Puig Cuadau—. Si el treball que he fet serveix per a donar veu als qui mai no l'han tinguda, ja ha valgut la pena».