—Abans d’aquest llibre, havia publicat Encara no és tard: claus per entendre i aturar el canvi climàtic, I ara jo que faig?, Contra la sostenibilitat. Ara arriba Aquest no és el teu planeta. Ens situem en les mateixes coordenades, però amb una nova perspectiva: la de l’acceleració en la pèrdua de biodiversitat. Per què sentia que algú com vostè, que s’havia autodefinit com a «pesat climàtic», havia de fer aquest canvi de perspectiva?
—Jo no renuncio a la meua etiqueta de «pesat climàtic»; potser es podria dir que soc un «pesat climàtic en rehabilitació». Aquest canvi de perspectiva es deu al fet que vaig prendre consciència que, amb la publicació de tots aquells llibres, estava contribuint a reforçar una narrativa segons la qual la crisi ecològica només anava sobre canvi climàtic. I això no és així, perquè la crisi ecològica també va sobre la crisi de biodiversitat.
D’una altra banda, tenia moltes ganes de parlar de vida, de biodiversitat, de natura i de com hem afectat el teixit viu del nostre planeta. Per a mi, escriure aquest llibre ha estat complir amb un compromís que tenia amb mi mateix. M’ha ajudat, a més, a ordenar les idees que tenia al meu cap sobre biodiversitat. Crec que el resultat és un llibre amb una perspectiva global que no és ni excessivament tècnic ni excessivament planer.
—La desaparició d’espècies forma part de la mateixa evolució. En què és diferent ara?
—Com en el canvi climàtic, el problema no és el canvi de temperatura que s’ha produït, sinó el ritme en què s’ha produït. En el cas de les espècies, s’estan extingint a taxes similars als cinc moments d’extincions massives a la Terra.
«Replantejar la nostra relació amb la natura implica baixar del pedestal en què estem, posar-nos en igualtat de condicions amb la resta d’animals i espècies»
La vida, a la Terra, sempre ha aparegut i desaparegut. Al llarg del temps, s’han produït cinc extincions massives, d’entre les quals, la més coneguda és l’extinció dels dinosaures. Es parla d’extinció massiva quan desapareix un mínim del 75% de les espècies. A hores d’ara, no han desaparegut el 75% de les espècies, però si continuem al ritme actual, el que ens diu l’evidència del registre fòssil, és que arribarem a un moment d’esfondrament de la vida.
Existeix el risc d’entrar en una extinció massiva irreversible. Ara som a temps de frenar aquesta dinàmica, de regenerar ecosistemes que poden començar a col·lapsar. Sempre es posa l’exemple de l’Amazones: què passa si l’Amazones, que té influència en els cicles climàtics de tot el planeta, col·lapsa i es converteix en sabana? Això no tenim forma de revertir-ho.
En la vida dels ecosistemes, tot està interconnectat i quan afectes una peça, en realitat estàs tocant-ne moltes. Amb les espècies, la qüestió no és si s’extingeix una espècie o una altra, sinó que totes i cadascuna de les espècies contribueixen a sostenir aquesta trama de la vida.
—Per què creu que la pèrdua de biodiversitat no genera la mateixa alarma social que el canvi climàtic?
—En part, perquè no la percebem en el dia a dia. En el canvi climàtic, pot haver-hi negacionistes, però fins i tot aquests negacionistes perceben l’increment de temperatures a l’estiu. Qui visca prop de l’agricultura, ha vist com canvien els períodes de floració. O qui tinga un poc d’interès pel món de vi, sap que l’inici de la verema s’ha avançat.
El problema de la crisi de biodiversitat és que és més difícil de percebre. Els qui vivim a les ciutats hem presenciat com s’han reverdit en les últimes dues dècades perquè s’ha produït una millora dels entorns urbans. I, a més, quan volem eixir a fer una excursió, trobem que hi ha parcs naturals, zones de protecció... Per tant, per a milers de valencians i valencianes, la seua experiència subjectiva respecte de la natura ha millorat.
D’una altra banda, passa també que tenim molt poca experiència de com funciona la natura i les bases ecològiques dels ecosistemes. En definitiva, dels engranatges de la natura. El resultat és que no tenim la capacitat d’entendre si un ecosistema s’està degradant o no. Simplement, tenim la sensació que hem estat en la natura i que això de la crisi de la biodiversitat és una cosa que passa en algun lloc llunyà, però no al costat de casa nostra. I això no és cert.
—Una veritat incòmoda, potser, més invisibilitzada...
—El canvi climàtic qüestiona certes coses, però pots acotar-les. Hi ha solucions al canvi climàtic dins el sistema capitalista, dins d’una vida més o menys semblant a la que portem. Però enfrontar la crisi de biodiversitat obliga a repensar la idea segons la qual els éssers humans tenim la capacitat i, sobretot, la legitimitat per a sotmetre a la resta del planeta als nostres desitjos, ja siguen territoris, altres espècies o, fins i tot, altres grups humans.
Això, a parer meu, és molt més incòmode, perquè replantejar la nostra relació amb la natura implica baixar del pedestal en què estem, posar-nos en igualtat de condicions amb la resta d’animals i d’espècies de tot el món, i assumir que aquest planeta no és nostre.
—Al remat, és un plantejament que té a veure amb la moral...
—Sí. La dominació de la natura no té a veure amb unes estructures físiques o biològiques, sinó amb una estructura moral i religiosa. Jo crec que el que cal és dinamitar —en sentit metafòric— aquestes estructures que perpetuen aquesta legitimació.
«Estic molt en contra de valorar la natura en funció de si resulta útil o no. Ens cal valorar i conservar la natura per si mateixa»
El que va fer el capitalisme va ser apropiar-se de les estructures de dominació que havia generat la religió al llarg dels segles. Calia una mena d’evangelització perquè la gent no creguera que la natura i les espècies tenien drets.
La crisi climàtica és incòmoda, perquè t’obliga a canviar d’hàbits, a transformar pautes de consum; en canvi, la crisi de biodiversitat és molt més incòmoda perquè t’obliga a plantejar-te els fonaments de la teua existència. Jo no m’atreviria a fer un «I ara jo què faig» de la biodiversitat, perquè no sé quines podrien ser les solucions comprensibles i aplicables. El canvi que caldria seria cultural.
—En algun lloc ha dit que el màrqueting de la biodiversitat no pot enfocar-se només a allò bonic o a allò útil. Què vol dir amb això?
—El que vull dir és que a voltes ens enlluernem amb determinades espècies. Per exemple, a Espanya passa amb el linx. Ens passa, especialment, amb els animals amb plomes o pèl, que ens fascinen. Però per què no ens hauria d’emocionar igualment un tricòpter? Està estudiat que un animal té més possibilitat de ser protegit si és aparentment bonic.
I això crec que, en última instància, el que simbolitza és que no entenem què és la trama ecològica de la vida. Pensem que la vida s’estructura d'acord amb unes poques espècies molt boniques i que si salvem aquestes espècies icòniques, ja ho tenim arreglat. És com si en una ciutat conservàrem els quatre o cinc monuments que considerem més bonics i la resta els arrasàrem per complet. Els monuments tenen sentit dins una trama urbana, igual que les espècies tenen sentit dins un ecosistema. Ens entestem a salvaguardar espècies icòniques sense adonar-nos que el que ens cal és conservar la base no viu.
—I hi ha allò de conservar el que és útil...
—Aquesta és una altra... Jo estic molt en contra de valorar la natura en funció de si resulta útil o no. Perquè hi ha aquesta dèria que tenen alguns de quantificar com d’útils ens resulten certes espècies o certs ecosistemes, amb l’esperança que això farà que ens hi sentim més vinculats i, per tant, hi haurà més possibilitats que es conserve.
Soc de l’opinió que ens cal valorar i conservar la natura per si mateixa, perquè no podem viure en un planeta on les relacions del món natural estiguen trencades. Per a mi, l’epítom de tot això l’obsessió comptabilitzar la capacitat de les espècies o dels animals per capturar carboni.
—Ens cal un Al Gore que introdueixi el tema de la biodiversitat en el debat polític?
«Pensem que la vida s’estructura a partir d'unes poques espècies boniques i que si les salvem, ja ho tenim arreglat. I la cosa no va així»
—A Espanya, per exemple, la qüestió de la biodiversitat no està gens present en l’agenda del ministeri que en teoria s’hauria de dedicar a això. És cert que part de les competències en aquesta matèria estan transferides a les comunitats autònomes, però em sembla que el ministeri s’hi ha desentès. La pèrdua de la referència al «medi ambient» crec que ha tingut repercussions. Fins i tot en l’època de José María Aznar hi havia assumptes vinculats al medi ambient que estaven més presents en l’agenda política que no ara. Hi ha una clara negligència en aquest camp.
—L’antropocè és el marc teòric adequat per denominar aquesta època que vivim?
—Jo crec que si. Hi ha qui opina que el terme capitalocè explica millor la situació perquè el capitalisme és la força motriu. Jo crec, però, que l’antropocè no nega el capitalocè. Els éssers humans hem modificat el planeta de forma tangible des de fa milers d’anys. Per tant, és evident que el capitalisme no pot explicar les restes i els senyals que vam deixar els humans fa 2.000, 5.000 o 12.000 anys.
Ara bé, dins l’antropocè es poden distingir responsabilitats i és evident que el capitalisme té una gran responsabilitat en situar-nos on som avui. El capitalisme i la gran acceleració que estem experimentant des de l’any 1950 ho han intensificat tot.
—Hi ha moltes veus que a la vista del col·lapse climàtic i de biodiversitat al que ens apropem, advoquen pel decreixement. Vostè, en canvi, proposa el terme retirada. Per què no li fa el pes la proposta de decreixement?
—Sí que em fa el pes. Al remat, són formes de denominar el mateix: decreixement, frugalitat, retirada... Del que es tracta, en última instància, és de posar-hi nom i acotar, d’alguna manera, una estratègia de retirada. Si jo li dic «retirada» és perquè crec que ho engloba tot, però sense defugir el decreixement. Qualsevol escenari de cohabitació efectiva amb la resta del món natural i de conservació convival implica un escenari decreixentista.
—Aleshores, per què retirada i no decreixement?
—Crec que perquè és un terme incòmode, i ens cal començar a buscar una mica la incomoditat. Si alguna cosa em va ensenyar el llibre anterior, Contra la sostenibilitat, és que hi ha molta gent que agraeix la incomoditat. Després d’aquell llibre, em van telefonar responsables de responsabilitat social corporativa de grans empreses que volien contar-me les coses que ells feien malament.
Per tant, crec que no paga la pena escriure llibres per a acontentar tot el món, sinó que cal escriure llibres que et sacsegen. I retirar-se significa assumir que un terreny no és teu, i que no te’l pots apropiar quan vols. Cal una retirada legal, però també física. Estem aixafant la natura amb el pes feixuc de la nostra civilització industrial. No podem reconnectar amb la natura si no li deixem espai.
Ens cal una retirada dels fluxos metabòlics. Quan jo estudiava la carrera d’ambientals, es parlava molt de la petjada ecològica, que es mesurava en hectàrees. Això et permetia visualitzar quina era l’empremta que tu deixaves en l’ecosistema. Ara, quan parlem de petjada de carboni, em sembla que resulta molt menys evident. Ens cal parlar de la petjada de carboni, però ens cal, sobretot, parlar de la petjada ecològica, perquè aquesta ens permet veure quins són els problemes que ens planteja aquest marc capitalista i la societat de consum.
—En tot cas, quan es parla de retirada, caldrà veure com es fa. Perquè el que no pot ser és que acabem prohibint a un ramader de Penyagolosa pasturar en un prat perquè hi ha una planteta endèmica, mentre ampliem ports i aeroports, i paguem 29 euros per travessar Europa en avió. En moltes ocasions, sembla que les restriccions se centren en allò micro i obvien allò macro.
—Clar, en tot aquest plantejament hi ha una qüestió de classe que ha d’estar molt present. De fet, hi ha una qüestió de desigualtat social, però també territorial. Perquè, probablement, si aquella espècie endèmica està allà és gràcies al fet que han pasturat allí les vaques durant molt de temps.
«Ens cal reconnectar amb la natura que tenim al voltant nostra, encara que no siga exuberant ni cridanera»
Al capdavall, la Terra no és el nostre planeta, però la natura on vivim és, en realitat, fruit de la interacció. Les fantasies de tornar a la natura primigènia són això, fantasies. Per a mi, per exemple, la renaturalització, o el rewilding, va més sobre el futur que sobre el passat. No té sentit pretendre tornar a postals de fa 150 o 200 anys, perquè les condicions no són les mateixes. Ara bé, això no significa que no hàgem d’intentar donar-li més protagonisme a la natura.
En tot cas, crec que també, en aquest punt, ens cal fer una transformació social que ens permeta abordar les desigualtats territorials i de classe. El que no pot ser és que, a partir d'aquest plantejament, acaben guanyant o perdent els de sempre.
—Del títol del llibre em van cridar l’atenció dues coses. La primera, l’ús del no, que mai no es recomana. La segona, és l’apel·lació al singular: “No és el teu planeta”. Ja ho havia fet en un llibre anterior, el de I ara jo què faig? Sembla, però, que amb aquesta aposta apel·la a l’individu, no a la comunitat, quan el qüestionament del model i del sistema ha de ser, necessàriament, comunitari.
—Respecte de l’ús del no soc conscient que no se sol recomanar, però vaig posar damunt la taula d’una amiga llibretera diversos títols i em va dir que aquest era el millor.
Respecte de la segona qüestió, tant aquest llibre com l’anterior van, en realitat, de solucions col·lectives. Si utilitzo el singular és, simplement, com un intent per enganxar al lector, perquè, al capdavall, els llibres es lligen en soledat.
—Ha dit que no té resposta, però li he de preguntar igualment: una volta llegit el llibre, ara jo què faig?
—Bé, si algú s’ha acabat el llibre —aquest o qualsevol altre— ja ha fet un primer pas important, que és informar-se. Això ja ho té per davant. A partir d’ací, ja queda fer el mateix que deia amb el canvi climàtic: ara cal parlar-ne. Parlem de per què ara és més difícil vore cuques de llum; o vore determinats ocells.
En tercer lloc, reconnectem amb la natura. I això no significa pretendre veure un linx o un panda. No, reconnectem amb la natura que tenim a prop, encuriosim-nos, encara que aquesta natura no siga ni tan exuberant ni tan bonica com la que apareix en els documentals. Ens cal una miqueta de disciplina, en això. Ens cal un compromís amb nosaltres mateixa, amb les altres persones i amb la natura que ens envolta. Això ens duria al quart element, que és tindre cura.
En cinquè lloc —i per acabar—, ens cal comprometre’ns amb una retirada dels fluxos metabòlics, la qual cosa significa, a escala individual, retirar-nos dels consums superflus. L’actual volum de consum és insostenible.