Diuen que tot va començar amb una excursió del pintor Paul Sérusier amb Paul Gauguin el 1888. El primer (un pintor de vint-i-quatre anys en aquell moment) li havia demanat al mestre del postimpressionisme (de quaranta anys) una lliçó. Van anar a Pont-Aven i les indicacions del mestre —segons Isabelle Cahn, comissària d’aquesta mostra— van ser «simplificar les formes i els colors per expressar la idea pura, el somni, una visió de la naturalesa, i no pas la realitat». Reduir les fulles grogues a groc; les fulles vermelles al roig, etc. El resultat va ser un paisatge que Sérusier va presentar als seus condeixebles de l’Académie Julian, una obra de petit format que els va impressionar i que van batejar popularment com Le talisman ('El talismà'). Aquesta obra, una de les joies del Museu d’Orsay —perquè es considera el primer brot dels moviments dels nabís—, rarament surt d’aquella pinacoteca, però ara es pot admirar a la Fundació Catalunya La Pedrera.
Sérusier, amb aquella obra i l’entusiasme d’altres alumnes de l’Académie Julian (Paul-Élie Ranson, Pierre Bonnard, Édouard Vuillard i Maurice Denis), van ser el germen dels nabís (una paraula derivada de l’hebreu neviim que significa 'profetes'). Aquests cinc profetes del nou art —amb el talismà en la ment— van visitar el 1889 l’exposició de Gauguin al Café Volpini, dins de l’Exposició Universal de París d’aquell any, i van rebre una nova il·luminació del mestre. Una influència que Maurice Denis després descriuria així: «Quin enlluernament d’entrada i quina revelació tot seguit! En lloc de finestres obertes a la natura, com els quadres dels impressionistes, eren superfícies d’un decorativisme feixuc, fortament acolorides i delimitades per un traç brutal que les separava en compartiments [cloisons], cosa que feia que es parlés de cloisionnisme i fins i tot de japonisme».
Per poder comparar estils, la Pedrera ha inclòs obres japoneses que arribaren a ser conegudes en París en aquell moment gràcies a exposicions o revistes (hi ha portades de Le Japon Artistique). I també les primeres obres que es van sumar al moviment: L’arbre jaune d’Émile Bernard o el Portrait de Paul Ranson en tenue nabique ('Retrat de Paul Ranson vestit de nabís'), que entrava directament en el joc del moviment (i de certa autoparòdia).
El vocabulari dels nabís ja era una mica religiós (profetes, enlluernament, revelació) i això es veurà de seguida en les seues obres: en el cas de Denis en un sentit religiós i en altres autors en creences paral·leles, més acostades a llegendes i mites. Apareixen els boscos com a paisatges esotèrics on viuen bruixes (L’Incantation de Sérusier; Femme dans une grotte d’Édouard Vuillard; Sorcière à la marmite de Ranson; La feu dehors de Sérusie; La sorcière nue au chat de Ranson, etc.), tot i que Denis, dins del cristianisme, acudeix a imatges menys denunciables a la inquisició: La princesse dans la tour, La visitation, Saintes femmes au tombeau.
No tot eren misteris i trinitats, però. Tots comparteixen la vida parisenca, la ciutat que s’està il·luminant, guanyant-se el món amb les seves arts i els seus espectacles. La modernitat. Els nabís immortalitzen aquell París i participen de la seva vida cultural fent cartells per als teatres i musicals. Félix Vallotton fa inoblidables xilografies sobre motius musicals, concerts domèstics (La flûte traversière, Le piston, La symphonie) i els protagonistes més avançats dels nabís, Édouard Vuillard i Pierre Bonnard —però també Henri-Gabriele Ibels— fan anuncis de recitals, drames i comèdies.
Però també es tanquen a casa i immortalitzen la vida domèstica (la cura dels fills, la costura, la preparació de la cuina, les converses). Vuillard fa litografies però també delicades mostres d’amor (Madame Vuillard épluchant des légumes o Deux femmes sous la lampe); Mouclier, escenes gairebé costumistes (Les ravaudeuses).
El nabí més escultor serà un jove català del Rosselló, Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), que comença fent carrera pictòrica influïda per Gauguin, el japonisme (L’onada d'Hokusai) i els nabís. Ací podem veure tres retrats magnífics de 1890 (Mademoisell Faraill au chapeau, Jeune fille au chapeau noir i Jeune fille a l’oeillet), la més esquemàtica La baigneuse (1895-96) i les escultures Mediterranée, en gran format, o La Lavandiére, en petit.
La peculiaritat dels nabís, tan diferents els uns dels altres en alguns trets estilístics, va ser que no es van limitar a una determinada disciplina artística i, al final, veiem com Bonnard s’atreveix a decorar un paravent de quatre fulles que representava una escena a la plaça de La Concorde (Promenade des nourrices, frise de fiacres, 1897, 'Passeig de les dides, fris de carruatges'); Vuillard decorarà una Vaixella per a Jean Schopfer i Maurice Denis presentarà uns projectes de paper pintat que poden ser les obres més modernes de la seva producció, obligat com estava a simplificar i jugar amb la repetició: Destaquen Les harpistes, Les Trains, Les bateaux jaunes i Les bateaux roses.
Paper pintat.