Hey Zuri i ‘INTERLINK’; dos passos endavant

A diferència d’uns altres projectes, darrere del pas cap a una llarga durada de la formació de Borja Tomàs (veu i guitarra), Noel Lázaro (baix) i Pablo Pla (bateria), hi ha un llarg procés de maduració. El primer LP ve precedit d’un temps de picar pedra amb els instruments abans d’enregistrar aquell Miratge, de donar forma pacientment a les composicions —en INTERLINK hi ha cançons de diferents moments de gestació—, d’anar testant-les en els escenaris i, finalment, d’entrar amb l’estudi per acabar de donar forma al discurs en col·laboració amb el músic Àlex de las Heras.

Aquesta actitud dels membres d’Hey Zuri de repensar les coses es tradueix en detalls com en el concepte de l’àlbum, amb un títol i una coberta que fan referència a l’exacerbada interconnexió de la seua generació, que en realitat afecta ja tothom, però també a la xarxa neuronal interna del disc, que connecta tots els temes fins a compondre un conjunt coherent i cohesionat. Res no és casual, en tot cas, ni la peculiar manera de nomenar les cançons, ni el tipus d’històries, ni els referents del món audiovisual, literari i musical que es passegen per les cançons.

L'espontaneïtat i la improvisació no tenen res de qüestionable, poden aportar frescor, però també s’agraeix que de tant en tant els artistes prenguen consciència que, a més de fer-nos la vida més agradable amb les cançons, la música també és una eina potent de comunicació i de transmissió d’idees. I que un tema musicalment redó ho és molt més si transmet alguna idea o emoció, si conta una bona història o si és capaç de remoure’ns més enllà de la proximitat de cantar-nos en la nostra llengua.

Renovació en l’escena

Tot i que Carles Caselles continua en actiu amb el seu nou projecte, Romàntic dimoni, el buit deixat pels Smoking Souls és prou important perquè done certa tranquil·litat que unes altres veus s’incorporen a l’escena, seguint un deixant estilístic que, al seu torn, és la traducció valenciana d’una influència totèmica, la dels navarresos Berri Txarrak. El riff contundent i adhesiu amb què comença «lluna d’halo», la fortalesa de la secció rítmica i el tractament de les guitarres, deixen clara l’orientació. En un tema molt aparent que els serveix per a contar la història d’una relació ocasional que deixa oberta la porta.

Una orientació estilística beneïda pel mateix Caselles, que col·labora en «neo blu», un tema bonic i alhora abrasiu, en què s’aborda el tema de la identitat i el rearmament, amb la recepta estellesiana que «el poble que canta mai no mor». Sortosament, Hey Zuri esquiven els perills d’un mimetisme massa marcat amb un ressaltat final electrònic amb un aire bakala, com el final agitat d’una rave. La mateixa voluntat de trobar segell propi que els porta a la deformació digital de la veu en una cançó amb un títol molt contemporani, «tstm :)», tall que serveix —amb una tornada molt redoneta— per a parlar de les relacions que no arriben a bon port.

En «puigKampana» el power-pop musculós de la banda muta en una cançó pop, amb uns teclats que entren com ganivet en mantega, guitarres que molen, referències a postes de sol Blade Runner, una tornada per petar-ho que signarien Buhos i una divertida al·lusió a la mitològica calor de la capital de la comarca. Per anar a un so de nou molt Smolking i a la reflexió generacional de «dins d mi» sobre el fet de fer-nos grans, amb recordatori de la joventut passada sota l’influx dels Berri Txarrak. Un tall que sembla que defalleix amb relació als altres, però al qual li acabes agafant estima, en part pel seu clímax emocional al final del tall.

A «la insuportable lleugeresa d coincidir» cal fer-li un apartat. Pel seu inici descaradament pop, per una col·laboració d’Esther que fa volar el tema i per l’emotivitat que desprèn la tornada, que parla del sonar d’una cançó «que ja no és la nostra». Competir amb això és complicat, però «casino night», a més d’unes guitarres i una melodia que ens ha recordat a uns mags del pop contundent bressolat en grans melodies, els nord-irlandesos Ash, aporta un paral·lelisme molt treballat, una al·lusió a una parella mítica de la televisió, els Jim i Pam de la sèrie The Office, dos personatges amb una química i un ascendent sobre l’audiència tals que els intents dels guionistes de separar-los es trobaren amb la negativa rotunda dels actors. La cançó, no obstant això, ens adverteix que la vida real és un altre negoci.

Un element sorpresa que torna a aparèixer amb «roselleta shiny (you & me song)», versió vintage d’un irresistible tema de The Wannadies, de l’any 1994, tot un referent generacional... d’una altra generació. On la gràcia està en el fet que Hey Zuri fonen la capa de sucre de l’original a colp de guitarrades flamígeres. Amb el tema homònim, «interlink», sobre la interconnexió de què parlàvem, un altre tall ben armat, es tanca una col·lecció de cançons més que convincent.

Un pas endavant (o dos) d’una formació que ha vingut per seure a taula de les grans agrupacions de guitarres nascudes de l’escena valenciana, de les citades, però també de 12dB, Sangatxo, El corredor polonès, Pinka, Tardor i tantes altres. Saba nova que hem de rebre amb els braços oberts de bat a bat.