La mona de Pasqua té un origen més antic i complex del que sovint es pensa. El seu nom, probablement derivat de l’àrab munna, apunta a un origen com a regal o ofrena religiosa, i no tant a un producte festiu tal com l’entenem avui. Tradicionalment, consistia en una coca amb ous durs incrustats que es regalava el Dilluns de Pasqua, sovint del padrí al fillol, en unes jornades festives molt arrelades a tots els Països Catalans. Actualment, a Catalunya, la mona s’associa a la xocolata i a figures vistoses, però en els seus inicis era un producte molt més senzill que simbolitzava una ofrena religiosa. Amb el temps, especialment a partir del segle XX, aquesta tradició va evolucionar cap a elaboracions més sofisticades, incorporant la xocolata com a element indispensable i convertint-se en una de les celebracions més populars del país.
En clau d’aquesta històrica tradició catalana, el Park Güell i el Gremi de Pastisseria de Barcelona han inaugurat l’exposició «Gaudí en xocolata», una mostra que reuneix ous de Pasqua elaborats amb xocolata i inspirats en l’arquitectura d’Antoni Gaudí. L’exposició es podrà visitar del 17 de març al 9 d’abril a la Sala Hipòstila del parc i proposa una aproximació creativa al llegat gaudinià a través del ritual festiu de la mona de Pasqua. L’acte inaugural va anar a càrrec de Carmen Lanuza, directora del Park Güell, i Miquel A. Zaguirre, president del Gremi de Pastisseria de Barcelona, juntament amb la presència dels deu participants en el concurs pastisser.
La iniciativa s’emmarca en un any destacat per al Park Güell, que commemora el centenari de la seva obertura a la ciutadania, així com del Gremi de Pastisseria de Barcelona, que enguany compleix 125 anys des de la seva fundació.
La mostra presenta un conjunt de peces de xocolata que reinterpreten les formes, els colors i el simbolisme característics del parc. Les obres han estat seleccionades a través d’una convocatòria oberta en la qual es valoren, principalment, el treball artesanal i la intenció simbòlica de cada creació.
L’obra guanyadora es decideix mitjançant una votació digital disponible fins a l’últim dia de l’exposició, en la qual els visitants del parc poden participar escanejant un QR. El pastís més votat serà traslladat i exposat al Museu de la Xocolata com a obra simbòlica en honor a Gaudí, mentre que la resta de mones de pasqua seran sotmeses a una ruptura simbòlica anomenada Trencadís del Trencadís, feta per alumnes de diverses escoles de la zona, en una jornada de clausura que acollirà més de 250 estudiants i conclourà amb una xocolatada als Jardins d’Àustria.
Deu mestres pastissers recreen l'obra de Gaudí
Enmig de les incomptables columnes dòriques que conformen la Sala Hipòstila trobem les deu mones de Pasqua participants exposades en les seves respectives vitrines. Entre les deu propostes de Gaudí en xocolata, algunes de les peces destaquen per la seva capacitat d’interpretar l’univers del Park Güell des de llenguatges molt diversos, combinant tècnica, simbolisme i identitat pròpia.
Una d’elles és El batec del trencadís, d’Ernest Ameller (Bubó Barcelona), que trasllada el seu segell contemporani i escultòric a una peça que fa homenatge al centenari del parc, amb una narrativa centrada en la fragmentació pròpia del trencadís, una aposta clara per la xocolata com a material expressiu. En una línia diferent, Carles Carreras (Pastisseria Xocolateria Núria) presenta Drac o salamandra?, una obra que parteix d’un dels grans símbols del parc jugant amb la seva ambigüitat com a ésser per donar peu a la interpretació.
Amb tot, una de les propostes més completes i ambicioses és L’Ou de la Creació – Antoni Gaudí, d’Adan Sáez (Xocosave Xocolateria Confiteria). Reconegut pel seu domini pastisser i per una trajectòria marcada per la creativitat, Sáez construeix una peça amb una clara intenció conceptual, en què la figura de Gaudí es vincula amb la idea de creació i origen. La seva obra destaca tant per la qualitat tècnica com per l'impacte narratiu, amb una composició que va més enllà de la representació formal i busca representar l’univers gaudinià des d’una visió teocràtica.
El Park Güell, de negoci fallit a símbol de la ciutat
Aquest abril farà cent anys de l’obertura d’un dels espais arquitectònics més representatiu de Barcelona. Malgrat haver esdevingut l’àrea patrimonial més atractiva de la ciutat, la proposta inicial distava molt d’una intenció purament expositiva: es tractava d’un projecte immobiliari de luxe que no va resultar prou reexit. A inicis del segle XX, Eusebi Güell va encarregar a Antoni Gaudí la construcció d’una urbanització inspirada en les garden cities angleses, pensada per a famílies de classe alta.
Tot i l’ambició del projecte, hi havia factors que el feien poc atractiu per als possibles compradors. La zona estava força allunyada del centre de Barcelona i no era fàcil arribar-hi, cosa que no agradava a les famílies benestants de l’època. A més, Gaudí posava condicions estrictes a l’hora de construir, fet que incrementava els costos del procés d’edificació. El mateix arquitecte va arribar a viure a l’interior del parc durant gairebé vint anys, concretament a la que ara és Casa Museu Gaudí, una de les cases mostra del projecte. Actualment, aquesta residència s’ha convertit en un museu dedicat a la seva figura, un espai que permet conèixer millor l’obra de Gaudí i endinsar-se en el seu vessant més personal.
El projecte, però, no va funcionar: només es van vendre dues de les seixanta parcel·les previstes, aconseguint una rendibilitat molt inferior a la que s’esperava obtenir amb el negoci. Aquest fracàs és, precisament, el que ha acabat donant valor al parc. Quan l’Ajuntament de Barcelona va comprar els terrenys i els va obrir al públic l’any 1926, es va transformar un projecte privat en un espai obert a tothom. En aquest cas, un fracàs immobiliari va donar peu a una obra paisatgística referent a Catalunya, un espai que representa l’arquitectura modernista catalana i la projecta a escala mundial.