Carlos Pérez Siquier (Almeria, 1930-2021) va forjar una sòlida obra fotogràfica a la perifèria geogràfica i urbana, i es va atrevir primer a immortalitzar un dels barris més extrems d’Almeria, La Chanca, el barri mariner on convivien cases blanques d’una sola alçada amb habitatges excavats a la roca en un paisatge en pendent, i després va saltar al color per retratar la coentor policromàtica del turisme de masses.
La seua primera etapa (1956-1962), que utilitzava La Chanca com a escenari natural d’una sèrie fotogràfica molt basada en el cinema neorealista italià, és ara un èxit, però de bon començament no va ser molt coneguda. Pérez Siquier va fer un treball d’anys «de visites regulars al barri, al qual s’integra com a observador respectuós i com a còmplice de la vida quotidiana», segons explica el text de l’exposició, de la comissària Eva M. Vives Jiménez. Ell mateix va concebre el treball com «un reportatge pur». Va evitar la «mirada paternalista o sensacionalista» i va retratar la dignitat d’una comunitat perifèrica marcada pel subdesenvolupament, els bombardeigs i la pobresa. A gos flac, tot són puces. No hi ha escenes tremendistes, però la sèrie en blanc i negre de La Chanca és colpidora pel contingut (xiquets que juguen; gossos conillers en la pell i l’os; dones estenent la roba; rucs carregats fins a l’impossible per carrers sense asfaltar i cases blanques) i perfecta en l’execució.
L’arribada de la fotografia en color va posar en una cruïlla molts fotògrafs professionals amb pretensions artístiques, la majoria dels quals van refugiar-se en el blanc i negre molt temps. Pérez Siquier va decidir començar la seva nova etapa en color des de la mateixa base que havia estat fotografiant. Així va començar «La Chanca en color» (1962-1965), que abandonava l’estil i la intenció de la sèrie en blanc i negre, i s’hi acostava, com escriu Eva M. Vives, «des d’una perspectiva cromàtica que transforma el discurs visual». Ara s’exploren «les textures, els volums i les superfícies arquitectòniques de l’entorn urbà». Després de fer denúncia social, Pérez Siquier advertia de la bellesa d’aquell patrimoni, tan ric i tan pobre, tan brut com net, tan miserable com vulnerable...
Potser els treballs de Pérez Siquier van ser els primers a reivindicar un patrimoni que més tard Almeria va intentar -sense èxit per ara- a convertir en Patrimoni Mundial de la Unesco, pensant —possiblement— que altres casos semblants (amb cases cova) com Matera (Itàlia) ho han aconseguit.
El llenguatge visual del fotògraf almerienc es va radicalitzar amb formes i colors i la següent sèrie «Informalismes» (1965) recorda més la pintura no figurativa que cap altra cosa. Segons Eva M. Vives, «abandona la figura humana per centrar la mirada en les superfícies dels murs de La Chanca». Se centra en «la superposició de capes de pintura, cartells i textures».
El 1972, Pérez Siquier fa «un gir radical», com diu Vives. Superats els informalismes, el turisme de masses sorollós, imperfecte i heterogeni omple les platges de tovalloles, para-sols, joguines, carns i cremes. L’almerienc no retrata la cara amable del turisme —ni la seva cara lletja—, sinó que enquadra fragments de cossos exposats al sol amb banyadors de colors llampants, fibres, mans, cames, espatlles. No busca la humanitat que dona personalitat a un cos —no retrata cares— sinó fragments, moltes vegades persones girades d’esquena. Tampoc busca la sexualització de les retratades ni busca els cànons estètics dominants. Es podria dir, fins i tot, que els evita. «Els gestos espontanis i les poses despreocupades, els banyadors llampants, els accessoris de platja, el maquillatge o l’oli bronzejador sobre els cossos torrats al sol configuren un retrat coral d’una Espanya en plena transformació social», afirma Vives. Segons ella, «Pérez Siquier se situa com a pioner d’una estètica pop que connecta amb el llenguatge visual de l’art contemporani internacional».
La sèrie «Trampes per a incauts» gira també al voltant d’un nou país sorgit amb el turisme, amb elements xarons que «La platja» ja avançava i amb un joc entre realitat i veritat: lleons falsos però molt reals —de cartró pedra— custodiaran platges a l’estiu; souvenirs coents ompliran les botigues; cartells enganyosos per tots els carrers... Són imatges «carregades d’humor i ambigüitat». El que sembla «quotidià», diu Eva M. Vives, «es transforma, mitjançant l’enquadrament i la perspectiva, en una escena fantàstica o absurda. El fotògraf juga amb el trompe-l’oeil i ens proposa una lectura alternativa del món que ens envolta».
Les últimes sèries de l’exposició abandonen el kitsch i tornen a cercar racons d’ombres, angles de colors i plànols diferents que juguen amb la paleta pujada de contrastos radicals. Es tracta de «Troballes». Ho fa pels camps i pobles del cap de Gata i Roquetas de Mar. Fins que se’n cansa (2015) i decideix que pot trobar-los a casa seva mateix. L’última sèrie, «La briseña» (2015-2017) —titulada com el cortijo on viu— demostra que no cal viatjar ni sortir de casa per trobar motius per fotografiar. «Les imatges, de petit format i en color, plasmen objectes quotidians, racons domèstics i jocs de llum sobre parets emblanquinades», diu Vives. Deia l’autor: «El retir ideal per enfrontar-me a un paisatge auster».