—Per començar, m’agradaria conèixer els teus orígens. Quan vas decidir que et volies dedicar a la música?
—Realment no ho vaig decidir, de fet, crec que encara no ho he decidit del tot. Encara m’hi he de trobar. Sí que sento que tot ha anat una mica lligat, he anat provant i experimentat des del joc. He trobat espais per fer-ho, i he conegut recursos i sons. Doncs m’he anat creant un equip que tira el projecte endavant. Pot ser que el moment més definitiu va ser quan vaig acabar la carrera i fou com: «D'acord, he tret un EP mentre estava acabant la carrera. Què passa si no faig un màster, que és el que pensava fer, i dedico aquest temps a fer un àlbum?». Aquest fou el moment més decisiu.
—Com va sorgir el teu nom artístic?
—Va ser per un correu electrònic. «Va» de Valèria, «nu» de Núñez i «Sa» de Saurí. Els meus amics em deien «Vanusa» i de Vanusa, Ven’nus. Llavors, al batxillerat em vaig assabentar que el planeta Venus és l’únic que orbita del revés i al final em va fer gràcia.
—Has parlat dels teus primers EP, m’agradaria saber quin és el procés creatiu que segueixes per fer música?
—Primer de tot escric en vers, perquè ja ho penso molt en musicalitat o en algun ritme. Després ja faig la música. Faig les maquetes a casa, a l’habitació. Més tard, depèn de la forma que va agafant ho acabo amb algú o decideixo que ho deixin tal qual ho he fet a l’habitació. Aquest és el meu procés. Si em ve algun pensament durant alguna estona escric en vers i ja està.
—En què t’inspires per compondre?
—Sobretot en la calma després de la tempesta. Hi ha èpoques molt intenses i després pares, les penses i les catalogues. A mi m’agrada molt l’escriptura en forma de diari com per acabar el dia. Després de vegades acaba sent una cançó, i altres simplement és una retallada escrita a un diari.
—Tens algun referent musical a l’hora de fer la teua música?
Musicalment, sí que hi ha una dona que m’inspira molt. És l’Oklou, es diu Marylou i és francesa. Fa una música com pop des d’una electrònica bastant soft. Crec que hi ha un punt en el qual ella m’inspira bastant.
—Respecte al disc, volia preguntar-te sobre el nom Mai vista trista, que vols transmetre?
—Bàsicament, crec que hi ha dues maneres d'entendre-ho. La vista, si entenem com el que tu pots veure i com tu ets vista. Realment com tu ets vista des de fora no tens el control, però com tu veus sí. Llavors crec que el que és guai era posar l’atenció a aquesta part de la que sí que tens el control. S’ha de treballar el filtre a través del qual mirem el món, i no tant centrar la teua energia en com ets vista des de fora. Això no ho pots controlar, i en el moment que et condiciona et limita. Per mi era com intentar explorar la llibertat més enllà d’aquesta presó que de vegades ens col·loquem només deixant de fer coses pel que poden pensar fora.
—Al disc la cançó «Puja, puja» té una dedicatòria molt especial, ens la pots explicar?
—En la cançó li parlo a una futura filla. Realment, el que faig és parlar de l’esperança del món en general. O sigui que esperem que hi hagi una possibilitat en la qual puga'm continuar vivint a aquest món. Hui en dia sembla que cada dia sigui una petita apocalipsi, on sobreviure un dia ja és una victòria. Llavors per mi parlar del futur i les arrels és donar una mica d’esperança i llum. Crec que és un disc que busca ser molt lluminós i presentar-ho així era un cant a l’esperança.
—A una de les cançons col·labores amb la Mushka, com va sorgir?
—Ella i jo ens coneixem d’haver-nos mogut pels mateixos entorns de Barcelona. Hem conegut el sector juntes, prou de la mà tot plegat. Molts cops compartíem música i va sorgir bastant orgànic. Fou alguna cosa així com «mira he fet això, t’agrada?», «sí, pots vindre un dia a l’estudi i provem?».
—La cançó «FA FRED ,,, parabrises» és una crítica cap a la indústria?
—Sí, en aquest sentit soc molt directa. Més que una crítica només a la indústria, és en general a tots els sectors masculinitzats de tot arreu. El suport entre les dones i els referents femenins són molt importants.
—Una de les cançons del disc està en castellà, i va dirigida cap a una amiga teua. Pots contar-nos la història?
—La Carmen és una amiga meua que és asturiana. Va venir a viure a Barcelona per estudiar trompeta, perquè és al que ella es vol dedicar a això. Li va tocar anar a Londres perquè no hi havia moviment per aquí. Allà encara les condicions de precarietat són més dures i està intentant surfejar aquesta onada. Parla una mica d’ella com a referent que tinc i com les dones de la nostra vida solen ser els nostres referents als que ens aferrem donat la mancança de figures femenines universals. A mi ella m’inspira molt perquè és molt autèntica, ho afronta tot amb un somriure. Al final ens hem de fixar en les figures més honestes que tenim a la vora.
—Un títol que m’ha cridat prou l’atenció és «Qui s'enamori perd», sona un poc pessimista no?
—«Qui s’enamori perd» és perquè sembla que qui hui a dia es mostre vulnerable pitjor estaràs. Com si hagueres perdut. És una mica una crítica a aquest pensament. Doncs de vegades és guai enamorar-se i perdre tots els papers de la vida, ja després et recolliràs de terra.
—Per què decidires cantar en català?
—Perquè és el meu idioma. Sí que és veritat que el meu poble és a El Bierzo que hi parlo a la cançó «Puja, Puja», «Espero que pugis al nord puja puja al poble amor». Tinc un vessant a la família que és castellanoparlant. Però jo m’he criat aquí a Sabadell, encara que estigui ara mateix a Barcelona. És l’idioma amb el qual sento més emocions.
—De vegades sents certa pressió per donar una imatge determinada, per exemple, a xarxes socials?
—Sí, suposo que és important com et mostres fora. Però sobretot perquè s’ha de ser honesta amb una mateixa i a l’hora vendre entrades és complicat. Com que has d’anar fent un joc de personalitat de rols pràcticament.
—Quan has estat dalt d’escenaris, com t’has sentit?
—Molt bé, em sento molt lliure. També molt afortunada per poder estar presentant la meua música en espais on la gent es pugui sentir còmoda i representada. És molt gratificant.
-Al disc has fet una mescla de molts estils.
—Al final és la música que m’agrada produir i escoltar. No ho penso. Faig el que la lletra em demani. Si la lletra em porta en un tipus de ritme allà que vaig. El que vaig fent això m’hi trobo. És una mica un joc per a mi.
—Si hagueres de descriure a algú que no t’ha sentit mai, qui és la Ven’nus, què li diries?
—Soc una tia de vint-i-cinc anys que està experimentant amb la música i intenta respectar la disciplina, des de l’honestedat. Amb missatges polititzables des de la intimitat i la col·lectivitat, també.
—Com veus el projecte Ven’nus a futur?
Jo crec que acabar vivint de la música tranquil·lament només això. I m’agradaria animar a la gent a vore concerts i recolzar la música en directe.