Enric Iborra, el crític somnàmbul, l’escriptor despert

«Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres (...) I la vida és massa breu. No cal dramatitzar. No fa falta llegir-ho tot, i ni tan sols cal llegir tant. (...) Cal triar. Una certa ansietat es fa inevitable». Aquest paràgraf incomplet de La vida somnàmbula (Editorial Afers, 2026) podria emmarcar vagament la filosofia amb què Enric Iborra afronta el fet literari, despullat de dogmes i visions hermètiques. Amb les llums enceses però sense escarafalls. No debades abans d’aquella afirmació en fa una altra que pot contribuir a la pau d’esperit dels lectors més ansiosos en abordar la qüestió de la relectura: «No tenim temps per a tanta lectura, ni tan sols per a una primera lectura de molts llibres importants. Encara menys per a rellegir-los».

La lectura podria ser «l’autèntica vida, la vida finalment descoberta i esclarida», com sosté Marcel Proust, invocat per Iborra, poc després de reconèixer que oblidem «la major part dels llibres al cap de poc d’haver-los llegit». Ser capaços de trobar un nombre significatiu de llibres — els «bons llibres»— que es queden a viure en la nostra memòria en seria, per tant, l’aspiració de qualsevol dels molts supervivents que insistim en aquest hàbit en lenta recessió, discutit per una mena d’interregne, com el qualificava Salvador Vendrell parlant precisament de La vida somnàmbula, entre «un món analògic que encara no ha mort i un món digital que encara no sap què vol ser».

Mentrestant, la lectura perviu i cada lector és un hàbitat tancat. Hi ha molts criteris sobre què són els llibres bons. A més, els criteris propis van canviant al llarg dels anys. Però fins i tot des del respecte a la individualitat lectora, ens calen figures que ordenen el trànsit i ens guien entre la selva d’asfalt que és la lletra impresa. Des de la seua condició de professor de literatura i divulgador a través del web La serp blanca, també amb llibres com Dietari d’un curs de literatura universal (2013, Premi Ciutat de Barcelona i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), Enric Iborra ha esdevingut una d’aquelles figures valuoses que ens ha ajudat a triar el gra de la palla.

En el cas del nostre erudit, hem d'apuntar el mèrit afegit d'haver crescut sota la llarga ombra del seu pare, l'enyorat Josep Iborra, un altre gran crític a qui el fill cita en certs moments, de manera sempre justificada, i de qui hereta, a més del rigor i la solvència, preocupacions com la «tirania de les novetats», una disfunció entre la capacitat d’absorció de la comunitat lectora i la producció editorial que ha perdurat durant dècades. 

A través del llibre, ens endinsem en les passions lectores d’Enric Iborra, Josep Pla, Xammar, Fuster, Proust, Kafka, Flaubert, Gramsci, Pirandello, Virginia Woolf, entre molts altres, incloent-hi autors poc coneguts com Federico De Roberto. Sospitosos habituals dels escrits d’aquest crític de qui el lector no iniciat descobrirà la seua passió per les enciclopèdies i, sobretot, per la correspondència d’escriptors; un dels motius que creua el llibre, en diferents moments, és la fascinant correspondència de Flaubert, a través de la qual accedim al seu agitat periple vital, a les manies, a la concepció sobre l’escriptura. Com s'ha d'escriure, de fet, és una de les temàtiques més atractives de La vida somnàmbula.

L’escriptor despert

«El crític, un novel·lista frustrat? La major part dels novel·listes també ho són, de novel·listes frustrats. No tothom pot ser Dostoievski», afirma Iborra en algun moment, amb capacitat lapidària, estirant el fil de les renúncies novel·lístiques fusterianes suposadament indolores. Deixant de banda la novel·la, els crítics, els bons crítics —Iborra ho és, més enllà que podem estar o no d'acord amb alguns dels seus judicis—, són també escriptors. I La vida somnàmbula n’és una demostració, un llibre erudit i alhora llegidor, amb una estructura curiosa: no hi ha capítols, no hi ha epígrafs que ens indiquen si estem en un paràgraf sobre això o allò. Simplement, els fragments es van enganxant, acumulant, superposant, els temes van teixint-se, abandonant-se, recuperant-se. Si fem un símil entre temàtica i fil narratiu, l’obra té una lectura gairebé novel·lesca, amb personatges protagonistes i secundaris, amb trames, amb capítols breus i més llargs alternats amb paràgrafs granítics, concloents, com el citat adés.

Iborra dota de manera conscient el seu artefacte de substància i forma literàries. A diferència d’alguns treballs que confonen academicisme amb il·legibilitat, aquest crític vol seduir amb l'escriptura per portar-nos amb més autoritat a les seues lectures i dèries literàries. Dit d’una altra manera, si el seu llibre no proporciona una lectura plaent, el lector tindrà la temptació d’abandonar. La saviesa continguda en el volum no servirà de gran cosa.

Com a escriptor, Iborra és despert, hàbil, incitador. És cert que tothom no pot ser Tolstoi, però ací no estem parlant de novel·la. I fragments com el següent, justifiquen fer-nos amb un exemplar del llibre: «De vegades ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa haguera passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem».

En tot cas, si insistim en el tema de l'escriptura és perquè La vida somnàmbula és també un llibre per a escriptors o aspirant a escriptors. Agafant com a base diverses teoritzacions com les de Lionel Trilling o Gaëtan Picon, Iborra reflexiona sobre les maneres d’escriure, sobre les diferències entre escriptura creativa i reflexiva, sobre marcadors d’estil recomanables o no, indicacions, molts de collita pròpia, plausibles, com ara quan parla dels connectors o les digressions, unes altres més susceptibles de debat. Totes interessants.

El llibre es configura, per tant, com un material valuós per a autors i autores. No per al perfil que denuncia Iborra —observable en els taulers de novetats— dels escriptors que no són lectors. Però sí per als lletraferits que devoren lectures per plaer i també per afinar la veu i l'estil, la qual cosa demana una base sòlida de llibres llegits, per fer millor la cimentació. Aquest llibre ens ho recorda, proporciona títols i autors per posar a la llista, de manera raonada. I pel camí ens deixa coneixences i un camí —lector— plaent i nutritiu.