Aplicar el qualificatiu singular a la novel·la Capvespre no sols està justificat, sinó que, a més, es pot llegiren diverses direccions. D’una banda, està la trajectòria de Josep Bertomeu Moll, fill de pare socialista i mare anarquista, que va començar el seu periple professional com a ensenyant. Més tard, va obrir una llibreria generalista a Dénia, que va estar oberta des del 1974 fins el 2005. A continuació, treballaria en la Biblioteca Municipal de Dénia i en l’Arxiu Municipal. Una pulsió de bibliòfil que acaba derivant en la crítica literària, la qual va exercir en publicacions com Caràcters, L’Aiguadolç o L’Espill.
En aquesta darrera revista va publicar una entrevista fonamental a Rafael Chirbes, amic de l’adolescència, amb qui es va retrobar en l’edat adulta, una conversa en què l’autor de La bona lletra mostrava la seua recança per no haver rebut la formació necessària per escriure en valencià, la seua llengua materna. La invocació a Chirbes ve al cas, perquè explica la publicació tardana de Capvespre, una novel·la que Bertomeu va enviar al calaix després d’haver-se presentat a uns Premis Octubre que van quedar deserts, presumiblement en l’edició del 1978.
L’obra va habitar en el purgatori durant dècades, fins que, animat entre altres per Chirbes, decideix rescatar-la, revisar-la —amb un valencià escrit polit i esmolat amb el guiatge de la poeta Maria Josep Escrivà— i lliurar-la l’any 2016 a una editorial que començava a obrir-se camí, la Lletra Impresa de Mercè Climent i Juli Capilla, editors que trobaren un magnífic material per visibilitzar el segell. El llibre es va publicar amb pròleg en forma de «Carta» de Rafael Chirbes i una coberta il·lustrada per una obra de l’artista denier Antoni Mahiques Lattur.
La recepció de Capvespre entre crítica i lectors va ser acollidora, però podia haver estat encara més càlida. Es tractava d’un retrat molt vigorós i precís de la València de les acaballes del franquisme («novel·la d’un temps, d’una joventut turmentada, i també d’una ciutat», escrivia Chirbes), llibre iniciàtic, escrit amb l'empenta de la joventut, fruit de l’experiència directa amb una bona dosi, reconeguda per l’autor, de literaturització. Dibuix de les il·lusions i frustracions de la lluita antifranquista, del difícil ofici de viure, de veure nàixer i morir relacions i anhels, on no falten, com en qualsevol exercici iniciàtic, descobertes literàries, cinèfiles o musicals, de Vicent Andrés Estellés a John Coltrane, de Max Aub a Bruno Lomas, de Nabokov a Cortázar, entre molts altres. Referents culturals i protagonistes polítics: Santiago Carrillo, Salvador Puig Antich, Antonio Palomares, el Che Guevara. Retrat d’una època ja molt llunyana. Exercici reivindicable de memòria.
Escriptura expressiva i contundent
Alhora, Capvespre és, des del punt de vista formal, una obra trempada, d’una escriptura expressiva i contundent, molt connectada amb la prosa del seu cèlebre amic escriptor, tal vegada el millor reflex fins aquell moment de la influència de Chirbes en la literatura en llengua pròpia del País Valencià. No és estrany que, en el pròleg, l’escriptor de Tavernes de la Valldigna mostrara la identificació amb la perícia de Bertomeu Moll amb els paisatges, amb la cal·ligrafia amb la qual mostra la ciutat i el seu entorn. «Crec que les descripcions són de les més belles que he llegit mai: n’he conegut la brutícia, els camins plens de fang del Cabanyal i Natzaret (...)», deia l’autor d’En la orilla, que apreciava ressons de la literatura de John Dos Passos i, sobretot, del Cortázar de Rayuela, per la textura dels diàlegs, per l’ambientació carregada de fum, literatura i jazz. Present en fragments com el següent: «Menjar malament. No estudiar. Plantejar-se endreçar l’habitació. Fracassar. Carregar la pipa. Esperar la foscor. Beure te amb llet. Cremar lentament el tabac. Dissoldre els anells de fum».
Una novel·la en absolut contemplativa, gens complaent, o autocomplaent, directa en la dissecció dels sentiments, de la desarmant constatació que la vida és una carrera d’obstacles. «Endevinar que el pessimisme de la vida real, que el fatalisme de la vida quotidiana és molt més gris, molt més depriment, molt més desconsolador, que totes les amargures literàries de Hemingway», escriu, uns anys abans que la Noruega de Rafa Lahuerta ocupara l’espai, suposadament vacant, de la novel·la desencantada i agra sobre València que no acabava mai de comparèixer.
«Una novel·la en absolut contemplativa, gens complaent, o autocomplaent, directa en la dissecció dels sentiments, de la desarmant constatació que la vida és una carrera d’obstacles»
Descreguda i alhora generosa, com ara quan aborda l’impacte d’un autor com Vicent Andrés Estellés. «La ciutat té un poeta barroer, sentimental, humil, exuberant. Un poeta que va eixir del fred, com l’espia. Del fred de Le Carré, del fred dels teletips, del fred de les batalles de Terol (...) Un poeta que necessita el sol, la calor, la febre, la suor de la ciutat que és la seua vida (...) És el poeta de la ciutat de València. Kavafis és a Alexandria allò que Estellés és a València». Quasi un breu assaig d’una punteria excelsa.
Tristament, Josep Bertomeu Moll gairebé no va poder gaudir de la bona recepció de Capvespre. I menys encara, va poder donar-li continuïtat a una obra rotunda però que convidava a esperar cotes encara més grans; a l’octubre del mateix 2016, el llibreter, crític i escriptor moria sobtadament, de manera prematura. «El món de Josep Bertomeu —de qui costa tant parlar en passat— era molt local i alhora molt universal. Encara podia haver fet moltes coses, i sé del cert que tenia entre mans proses força interessants. La seua mort és una gran pèrdua, un dol que ens costarà molt de fer», deia en una necrològica l’escriptor i amic del denier Gustau Muñoz.
Mai no sabrem com serien aquelles proses interessants. Però tenim el llegat d’una única i valuosa novel·la, que ens és retornada en forma d’edició especial. Amb una nova coberta obra també d’Antoni Mahiques Lattur. Nova llum per a un Capvespre insòlit.