—Supose que estaràs fart de contestar aquest tipus de preguntes, però no estem parlant d’un relleu qualsevol. En quin moment i com es planteja que Marçal Girbau podia ser el relleu de Pere Camps al capdavant del Barnasants? Era un tema que s’anava coent des de fa temps?
—No, res d’això. De fet, durant bastants anys havia col·laborat amb el Barnasants amb diferents papers de l’auca. I l’any 2023 vaig deixar d’estar en el cuore d’organització i em vaig centrar molt en l’oficina que havíem muntat [es refereix a l’agència Ben Aisit] i en el projecte Perifèria Cultural, que engegàvem aleshores. Durant aquells anys, fins a 2025, amb el Barnasants vam fer d’oficina i, de vegades, ens encarregava produccions d’espectacles concrets, perquè eren artistes nostres com en el cas de les Orquestres per la Llibertat o Les Kol·lontai. Res des del punt de vista de l’organització. I ara fa un any, quan Pere Camps estava preparant la 30a edició —que s’havia establert com la darrera—, em va dir que li agradaria que prengués el relleu. Va anar així. De fet, en el Barnasants he fet diferents tasques i funcions els darrers vint anys, però justament en la darrera etapa m’havia desvinculat bastant de l’organització. Va ser una grata sorpresa que en Pere pensés en mi.
—La teua formació és la de filòleg i has fet tasca com a occitanista. Ben mirat, té sentit en un gènere com la cançó que presta tanta atenció a la paraula. Però el que ha pesat és la teua tasca com a gestor, amb el cicle Perifèria Cultural, un festival complementari del Barnasants. Era deliberada aquesta complementarietat?
—En certa manera sí que era bastant deliberat. Quan Pere munta el Barnasants, fa trenta-un anys, el context era que els cantautors del nostre país no tenien espais on presentar les seves propostes als mesos d’hivern. Menys encara a la capital. Eren mesos molt durs. Quan arribava la primavera i l’estiu, les festes majors, alguns ajuntaments tenien programació de cançó d’autor. Però l’hivern era un desert. En part, Pere munta el Barnasants perquè els autors tingueren un lloc de subsistència als mesos més durs. I com espai d’exhibició de propostes per poder circular pel país. Què passa? En trenta-un anys, especialment al Principat, els ajuntaments han fet alguns deures; qui més qui menys té centres —auditoris, teatres, espais cívics, biblioteques, el que sigui— que durant els mesos del curs escolar van fent la seva programació estable. I els cantautors i cantautores tenen espai en aquesta programació. La paradoxa és que ara, als mesos d’estiu, com que hi ha hagut una fal·lera brutal de festivals d’aquests multitudinaris, els cantautors no tenen cabuda. No sols això, no tenen cabuda les propostes que no són comercials...
—Les no festives.
—No, no! Perquè hi ha propostes festives que també es mengen els mocs. Tot el que no sigui mainstream no té cabuda en aquests festivals. Amb l’agreujant que molts ajuntaments han transformat la festa major en un festival 2.0. Han intentat fer competència amb diners públics —un error absolut— als festivals. Festivals que també reben diners públics. Aleshores, quan vam idear el Perifèria ens adonàrem que no existia un circuit alternatiu de cultura els mesos d’estiu. En certa manera, sí que era complementari del Barnasants, perquè no és un cicle estrictament de cançó d’autor, els criteris a l’hora de programar són diferents. Però la filosofia sí que és la mateixa.
—Un dels primers canvis és la reducció del programa en un 40%, la qual cosa implica moltes menys actuacions. Més que una decisió operativa t’he llegit en alguna entrevista que hi ha una voluntat de ser més selectius, amb actuacions més cuidades.
—Sí. I amb més incidència. No reduirem el pressupost de programació, fins i tot l’augmentarem. No es tracta d’invertir menys en els artistes, sinó de tenir actuacions de més impacte, més cuidades, com bé dius. Això implica que hem de fer una selecció més acurada. Són deures per a nosaltres, però també per als artistes. No significa que a mi em satisfaça deixar gent fora, és una cosa que haurem de treballar però d’una altra manera, per exemple posant en funcionament projectes com el Barnasants Escolta, per trobar nous artistes, jovent que emprengui el camí de la cançó. L’objectiu és que la programació de Barnasants sigui sinònim d’estàndards de qualitat i excel·lència.
—La programació al País Valencià encara és important, però en el mitjà termini pot afectar aquesta reducció a la filosofia descentralitzada del festival? Ara mateix no hi ha res programat a les Illes.
—Avui hem anunciat que la Carmen Consoli, que actuarà aquí a València i després a Barcelona, anirà després a Formentera. I això és molt interessant, perquè Formentera ha patit una italianització, una arribada massiva d’italians, no sols a l’estiu, que hi viuen i hi tenen negocis. Es tracta que aquesta comunitat no visca allunyada de la cultura pròpia. Aleshores, ens semblava interessant portar Carmen Consoli, però cantant en sicilià, un missatge cap a la comunitat italiana: aquí també hi ha una llengua pròpia, que és el català, i una cultura pròpia que s’ha de cuidar. D'aquí a uns dies anunciarem la resta de la programació de les Balears. I pel que fa al País Valencià, estic bastant satisfet de com ha quedat la programació.
—Sí, ja ho deia en l’enunciat de la pregunta anterior, la programació és important pel que fa al País Valencià.
—I espero que ho serà més. El primer concert de la gira «Llach - Gener 76» es farà a Cocentaina, el 15 de maig. És un concert doblement descentralitzador, no només apostem pel País Valencià, anem a llocs que, d’una altra manera, no podrien programar aquest tipus d’espectacles.
—Per compensar la pèrdua d’actuacions i, per tant, de visibilització, hi haurà el Barnasants Escolta, com has comentat. Com funcionarà això? Quina serà la seua filosofia?
—La filosofia és poder muntar en diferents poblacions dels Països Catalans un escenari obert, amb la presència de l’equip de Barnasants, començant pel director, perquè hi desfilin artistes emergents, jovent que comença. I que durant vint o trenta minuts puguin fer una actuació amb públic i davant l’equip del Barnasants. Per què fer això si poden enviar la maqueta o el disc que tinguin? Precisament perquè aquesta és la clau; com a programador no em funciona l’Spotify, sobretot amb artistes que comencen, perquè avui en dia, amb un parell d’eines tecnològiques, qualsevol és capaç...
—De sonar molt bé.
—Exacte. Com a programadors i agents culturals, volem que hi haja una nova onada de cantautors i cantautores com hi va haver ara fa quinze o vint anys, i el que ens cal és veure el teler en directe, perquè és on podem apreciar de veritat qui brilla i qui no, qui és capaç de posar-se el públic en la butxaca. Et pose un exemple; hi ha un grup de Lleida que es diuen Espai Dual, els vam tenir al Perifèria, havien participat en el Sona 9, els vaig veure en directe i em van agradar. Una cosa fresca que a més a més surt d’un poble de la perifèria absoluta, d’Almacelles. I que tenen coses a dir. Un dels grans problemes que tenim avui és que costa trobar propostes de gent de menys de trenta anys que diguin alguna cosa. No és una crítica cap a aquesta generació, també és una autocrítica cap a nosaltres, perquè no hem estat capaços de transmetre la importància de la cançó d’autor, del gènere. Que hi ha una música, sí, però hi ha un text que té igual o més valor, la música està al servei d’aquest text. Quan el text no té cap mena de transcendència falla alguna cosa. Per això el Barnasants Escolta, per trobar aquesta gent que surt de no saps on.
«Hem de fer caure la llufa que cançó d’autor és un individu amb una guitarra i un tamboret, perquè això empobreix el gènere. Per tant, la idea les properes edicions és que, des d’un punt de vista de l’estil, cada cop sigui més divers»
—La programació de la 31 edició sembla bastant reconeixible, connecta bastant bé amb la tradició del Barnasants. Pel que fa a continguts, tens previst introduir variables?
—He intentat transmetre —potser en aquesta edició no me n’he sortit— que la cançó no té un gènere definit, que es pot expressar amb una guitarra i un tamboret o fent ska, hip-hop... Tenim uns valencians que m’agraden molt que són Sa Pena, un grup de la Safor que per mi fan cançó d’autor, pel contingut i per l’actitud. El que passa és que és una cançó d’autor de 2026. Hem de fer caure la llufa que cançó d’autor és un individu amb una guitarra i un tamboret, perquè això empobreix el gènere. Per tant, la idea les properes edicions és que, des d’un punt de vista de l’estil, cada cop sigui més divers.
—Un altre tret distintiu era el tarannà combatiu del festival, el fet de ser també una plataforma des d’on difondre reivindicacions. Sempre ha tingut sentit aquesta filosofia, però estem en un moment especialment delicat.
—De vegades tinc la sensació que estem revivint els vuitanta des d’un punt de vista cultural. Ho explica molt bé el Lluís Llach, i no sols ell; el Pere Camps té una frase: «No existeix el règim del 78, existeix el règim del 82». Va ser Felipe González qui es va carregar totes les possibilitats de fer de l’Estat espanyol un estat modern, federal o confederal, m’és igual, veritablement democràtic. I alhora que es carregava aquests anhels hi havia una mena de pau social a còpia de talonari, injectant en nodes fonamentals, per anestesiar el país. Això és el que va passar amb casos vergonyosos com la movida madrilenya, que és una operació d’estat per carregar-se la cultura combativa. Perquè tinc dubtes que la cultura, si no és combativa, siga cultura. Si no hi ha conflicte, dubto molt que hi haja cultura, hi ha entreteniment, que està molt bé. No soc sociòleg ni antropòleg, però tinc la sensació que vivim una mena de revival d’aquests vuitanta, en un moment que tenim l’extrema dreta trucant a la porta, quan hauríem d’estar més combatius que mai, és un dels moments que hi ha propostes més blanques. El jovent hauria de ser el primer a agafar, en l’estil que vulguin, el toro per les banyes i tenir propostes més combatives. La paradoxa és que costa trobar propostes combatives en el jovent d’avui.
Al País Valencià heu sabut combinar molt bé la festa i el combat, però ja m’agradaria tenir propostes com Zoo o La Gossa Sorda al Principat. Potser el darrer grup combatiu i de festa va ser Roba Estesa, o dels darrers. I justament han plegat. Si de cop i volta tot es redueix a «La Marina sta morena», tenim un petit problema. No sé com ho hem de fer, perquè és una cosa col·lectiva, no s’hi val tirar la culpa al jovent. Però hem d’esperonar la gent que té ganes de dir coses.
Una aposta pel País Valencià
El canvi en la direcció no ha alternat la voluntat de fer una programació sòlida també al País Valencià. A més de l’inici de la gira internacional la italiana Carmen Consoli en La Rambleta (19 de febrer), hi haurà l’estrena mundial del nou treball discogràfic de Maria del Mar Bonet, 'L’aigua no cansa'. Seixanta anys de cançons, també en La Rambleta, en aquest cas el 12 d’abril. La mallorquina repetirà ara en format duo amb Borja Penalba amb un espectacle dedicat a Joan Fuster, que es veurà a Sueca el 7 de març. Xiomara Abello a Ondara (13 de març), Anna Roig i Carles Belda a València (26 de març), L’Arannà i ARRE-A.K. la seu de la Universitat d’Alacant en Sant Vicent del Raspeig (28 d’abril i 14 de maig, respectivament), o Selma Bruna (València, 7 de maig) són altres propostes. A banda, Penalba repetirà però fent ara duo amb Meritxell Gené (València i Ròtova, 16 i 17 d’abril). A més, hi ha formats especials com l’actuació de Sau coincidint amb el rodatge del biopic del grup (Alcoi, 30 de maig) o el referit en l’entrevista de «Llach - Gener 76» que es veurà a Cocentaina (15 de maig). Un programa que es completarà amb una data a Montcada el contingut de la qual es farà públic més endavant.