La novel·la guanyadora del IV Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona, Passeig de Gràcia, ha estat qualificada per Fèlix Riera, director de la Fundació Romea, de novel·la trencadís perquè utilitza peces petites —en aquest cas, històries separades—, amb característiques diferents, i que aparentment quedarien descartades, per crear una realitat autònoma, com en la tècnica decorativa d'Antoni Gaudí.
Roger Bastida, l'autor de Passeig de Gràcia —subtitulada Història d'una família—, assumeix aquesta definició per una història d'històries sobre tres famílies —que, com totes, es ramifiquen en el passat en forma d'arbre— i tenen a veure amb la transformació d'aquest carrer de Barcelona: històries sobre tres famílies de classe social diferent (noblesa, burgesia i obrera) que s'entrecreuen al llarg del temps.
Bastida, en la presentació del Premi Santa Eulàlia, ha insistit molt que el llibre és «molt contemporani», en el sentit que no podria ser un llibre escrit al segle XX per l'estil i la forma: «Volia escriure des de 2025 i ho he fet connectant gèneres molt barrejats, com el periodístic, l'enciclopèdic i molts altres».
Tot i això, Passeig de Gràcia és una novel·la històrica escrita amb molta cura en els detalls, per la formació i feina de l'autor: «Jo treballo amb coses reals —ha explicat Bastida— per assessorar sèries de televisió que no saben com reproduir ambients o universos públics o privats del segle XIX: una carta, un telegrama o mil coses. Tracto amb documents, cartes i fins i tot receptes de cuina per reproduir fidelment els interiors, el calendari festiu, l'oci públic i privat: són coses que no tenen cabuda en llibres d'història de Barcelona o d'arquitectura, però molt útils per donar versemblança a les històries».
Roger Bastida admet que en la seva literatura pot haver-hi influència de la literatura catalana de l'època, com Vida privada de Josep Maria de Sagarra o Mirall trencat de Mercè Rodoreda, però això no vol dir que vulgui comparar-se amb ells. Una altra referència esmentada per Bastida ha estat La febre d'or de Narcís Oller. Ha recordat que, en aquella novel·la, l'autor volia retratar, sense esmentar-lo, un personatge real, Francesc Gumà i que en la seva novel·la també apareixen famílies reals —i reconeixibles amb el seu cognom— i d'altres fabulades.
«Volia traure el passeig de Gràcia de la postal —explica Bastida— i parlar de la gent que hi ha viscut i les històries de veïns de classe alta i de proletaris que li han donat vida». Bastida creu que, si hagués escrit aquesta novel·la fa trenta anys, possiblement l'hauria fet sobre la Rambla, però aquesta via ja ha estat arrabassada als barcelonins. «El passeig de Gràcia encara el trobo un lloc que els barcelonins vivim, on anem per passejar o treballar de tant en tant». A diferència d'altres grans vies comercials de ciutats europees, Bastida creu que el passeig de Gràcia combina encara «arquitectura i compres», cosa que no passa en altres llocs: «Les grans artèries comercials de Madrid i Milà no ofereixen l'arquitectura i l'art que es pot trobar al passeig de Gràcia».
Bastida volia retratar l'evolució del passeig des que era una via arbrada que unia Barcelona i la vila de Gràcia fins que va convertir-se en el carrer on cadascú volia fer la casa més impressionant que l'anterior passant pel temps que va ser lloc de lleure dels barcelonins, amb els Camps Elisis, etc.
Però també ha tingut la voluntat de retratar les diferències socials que s'han trobat al passeig de Gràcia com enlloc més i evidenciar les històries més improbables: «Tan improbables com que jo hagi guanyat un premi literari venint d'una família on la meva àvia era filadora a la fàbrica Tecla Sala de l'Hospitalet».