Aquest diumenge, 15 de febrer, un Llevant-València. Dimecres, 18 de febrer, un Llevant-Vila-real. Diumenge 22 de febrer, un Vila-real-València. I diumenge 8 de març, un Vila-real-Elx. Lʼacumulació de derbis evidencia el moment dolç del futbol valencià, amb quatre equips a la màxima categoria, encara que tres dʼells estiguen lluitant per no baixar. El 20% de la primera divisió és valenciana. Únicament Madrid iguala aquesta preponderància. A més, el Castelló, que milita en segona, es troba en llocs dʼascens i a la primavera podria retornar a lʼelit 35 anys després.
El big six valencià, format per aquests clubs i lʼHèrcules, concentra bona part de les Històries de futbol que acaba de publicar Ontheroad Llibres amb un subtítol eloqüent: Cultura de club. Al capdavant del projecte hi ha José Ricardo March, Felip Bens i Josep Miquel Garcia, que alhora comanden FcMagazin.com, una revista digital que reconnecta els seguidors del futbol valencià amb la seua essència. Un refugi sentimental, romàntic, a lʼera de la mercantilització absoluta dʼaquest esport. Un autèntic oasi.
«No ens agrada eixe "futbol modern" que pretén que lʼ"hincha" esdevinga client, simple espectador. El futbol és de la gent i no és res sense la passió ni el sentiment», diuen els promotors del llibre
Ho expliquen de manera planera tots tres al pròleg del llibre: «No ens agrada eixe "futbol modern" que pretén que lʼ"hincha" esdevinga client, simple espectador. El futbol, per contra, és de la gent. I el futbol no és res sense la passió ni el sentiment que irradien les grades, els carrers, les barres dels bars». El futbol és del poble. En aquest cas, del poble valencià. Per això els promotors de la idea volen compartir vivències «més enllà dels nostres colors», de manera que els seguidors dels equips valencians no es limiten a llegir històries del seu club. Lʼobjectiu, un dels objectius, és «enriquir i eixamplar la història del nostre futbol col·lectiu» i fer-ho «en valencià, en la llengua que parlaven la immensa majoria dels nostres futbolistes a primeries del segle XX, la que encara sʼescolta, per molts anys!, en els escalons de les nostres graderies».
La vintena de textos que conformen el llibre ens transporten a episodis passats, en la majoria dels casos en blanc i negre. També hi ha alguna evocació literària i, fins i tot, un crit de desolació. Per les pàgines del llibre desfilen una bona part dels noms que van impulsar el futbol valencià.
Dels pares del Llevant als tres Sagunts de València
Un dʼells és José Ballester Gozalvo, primer president de la societat anomenada Levante Football Club, inscrita en el registre el 6 de setembre de 1909, per bé que la celebració del 60 aniversari —en 1969, coincidint amb la inauguració de lʼestadi actual— fou un 9 de setembre. La raó? Que Juan Antonio Samaranch, delegat dʼEducació Física i Esports de la dictadura franquista, va al·legar problemes dʼagenda per a desplaçar-se el dia 6 a València. Per aquest motiu, lʼefemèride va celebrar-se dimarts i no el dissabte anterior. Des dʼaquell any, el mateix club va passar a bufar les espelmes de cada aniversari el 9 en lloc del 6.
En una altra peça deliciosa, i molt recent, el periodista José Luis García Nieves conta la repatriació de les restes mortals de Ballester Gozalvo i la seua esposa, exhumats del seu exili francès i homenatjats amb tots els honors al Ciutat de València, lʼestadi del club, al barri dʼOrriols. Un exercici de memòria democràtica que ha fet justícia als desitjos de la família.
Lʼaltre pare del club que coneixem avui és Amador Sanchis. Curiosament, el Gimnástico —lʼequip que presidia, que es fusionaria amb el Llevant en 1939 i que passaria a ser el Llevant Unió Esportiva des de 1941— va registrar-se el mateix any: en 1909. Això sí, sense la voluntat competitiva del Llevant FC, sinó com a braç esportiu del Patronat de la Joventut Obrera, una entitat educativa fortament lligada a lʼesglésia. Lʼecografia al part procel·lós del Llevant és obra de Felip Bens, escriptor i granota il·lustre del Cabanyal, lʼentorn vital de Ballester Gozalvo.
El poeta Josep Carles Laínez, amb una contribució molt personal, explica la seua filiació granota al si dʼuna família plena de xotos, fins al punt que durant dues dècades va acompanyar son pare a Mestalla. El seu cor bategava sang blaugrana.
Ben a prop de lʼestadi de Vallejo, on els llevantinistes van celebrar el primer ascens a la màxima categoria del futbol espanyol en 1963, hi hagué tres clubs que José Ricardo March recupera en aquest llibre: el Sagunto a seques, el Sagunto Football Club i el Club Deportivo Sagunto, tots ells enclavats al barri de Morvedre del cap i casal. En el primer cas, íntimament lligat als salesians i més concretament al pare Viñas; en el segon cas, amb dirigents com Francisco Garrido i Llorenç Matamales, un publicista polèmic que va crear la revista La Estaca, i, finalment, amb un estadi ben gran —amb capacitat per a dues mil persones— per a un equip modest que acabaria sent un satèl·lit del València CF. Una estació dʼenllaç entre lʼamateurisme i el professionalisme.
No és lʼúnic club esportiu ja desaparegut que desfila per les pàgines del llibre: lʼescriptor Carles Fenollosa ens conta la vida intensa del Benimar. Un equip formatiu, també lligat a lʼEsglésia, radicat en el barri de Natzaret, a la façana marítima de València.
De la plaça de la Vinya a la Vinya somiada
Josep Miquel Garcia dedica el seu article al primer gran estadi que tingué la ciutat dʼAlacant: el camp de la Florida, ubicat a la plaça de la Vinya. Un camp inaugurat tres vegades: en la primera ocasió, lʼequip local, el Lucentum, va vèncer per cinc gols a zero a lʼIlice, i en la segona, en un xoc improvisat celebrat tres setmanes després, hi hagué un empat amb el Gimnàstic. La inauguració que consta com a oficial fou també contra l’Ilice i amb una altra victòria, en aquest cas per quatre a zero.
Paco Lloret, un veterà del periodisme esportiu valencià, aprofita la seua participació en aquest volum per a explicar lʼemoció que va causar-li lʼexcursió familiar a Alacant per veure un Hèrcules-València. El seu somni estava a punt de fer-se realitat: seguir el seu equip en un desplaçament. Però ni els plans inicials ni aquell partit no van acabar com esperava.
Del València CF hi ha algunes altres històries curioses, com la semblança que el cronista de la ciutat Vicent Baydal estableix entre la tribu de «formigues roges» procedents de lʼAtles que executaren la séquia de Mestalla i les formigues roges que hi acudeixen ara, amb la bufanda al coll, cada dia de partit, totalment impotents davant la maleïda «formiga reina» que és propietària del formiguer i habita a Singapur. Del club valencianista i el magnetisme de Mestalla, en parla també Rafa Lahuerta, en el seu cas sobre el seu «debut» a lʼestadi de la seua vida. Lahuerta nʼha parlat a bastament a les seues novel·les La balada del bar Torino, Noruega i La promesa dels divendres. Del partit, no seʼn recorda, només tenia dos anys, però del 21 de gener dʼaquell se li ha quedat sempre el resultat: victòria de lʼAtlètic de Madrid per un gol a dos. Mestalla també és el protagonista dʼuna altra història narrada per José Ricardo March: la dʼescenari de mítings republicans de signe divers. De Manuel Azaña a Alejandro Lerroux i Ricardo Samper, passant per Marcelino Domingo, Fernando Valera i el granota Ballester Gozalvo.
Per la seua banda, Josep Lizondo es remunta als anys de la postguerra i els lligams que el València va establir amb Mèxic a través de la Casa de València, una de les més actives del país. La missió de reclutar jugadors per a enfrontar-se al Club Espanya, el Club Astúries o lʼEuskadi va esdevenir una obsessió.
De lʼElx a lʼAlacant, del Castelló al Foghetecaz
Josep Miquel Garcia signa una altra peça sobre lʼescut originari de lʼElx, inspirat en el de la ciutat. Es basa en una insígnia feta a Saragossa per una empresa, la dels germans Faci, creada en 1897. Lʼescut en qüestió va tenir una vida curta, però en el llibre podem observar-ne lʼevolució patida fins i els nostres dies.
També se centra en el passat de lʼElx el crític literari i corrector Óscar Mora, en aquest cas a través del trident «Pauet, César, Cardona» que van convertir-se en el particular Messi-Neymar-Suárez de lʼequip franjaverd. A la temporada 1958-59, entre tots tres van anotar 74 gols en el grup II de la segona divisió. LʼElx, òbviament, va ascendir aquell any a la màxima categoria del futbol espanyol.
Gràcies a un altre escrit de Josep Miquel Garcia sabem que lʼHèrcules, lʼequip amb més seguidors de la ciutat dʼAlacant, va experimentar un canvi brusc de nom: va passar a ser, directament, lʼAlacant CD, tot i que va mantenir lʼescut de lʼequip originari. Més tard es va aconseguir el canvi a la fórmula Hèrcules dʼAlacant. De fet, en només un any i mig, lʼHèrcules va tenir quatre denominacions oficials distintes.
Ximo Alcón, Miguel Ángel Serer i Conrado Martín, al seu torn, escriuen sobre les raons per les quals el Castelló va decidir adoptar el blanc i el negre, les franges albinegres, com els colors representatius de la seua samarreta. La primera idea sʼallunyava bastant dʼaixò i guardava relació amb el verd dels horts, el taronja de la fruita i el blau de la mar. Massa variat i massa bucòlic per a competir en uns altres camps, els de futbol.
Lʼspeaker actual del club, Hèctor Escrig, és el protagonista de la història dʼEnrique Ballester, un gran narrador que aprofita lʼocasió per acomiadar-se dolorosament del company de diari Pepe Beltrán, a qui considera mestre. Els crits de «pam, pam, orellut» amb què el Castelló cavalca cap a la primera de segur que se senten des del cel.
A poquíssims quilòmetres del camp de Castàlia, el Vila-real CF ho té tot de cara per aconseguir la seua segona classificació consecutiva a la Champions League. Una proesa que ja no ho sembla tant venint dʼun equip tan exitós, però que ni tan sols ho haurien imaginat els creadors del vell Foghetecaz.
Perquè no, Foghetecaz no és el nom de cap davanter fitxat per Fernando Roig en els anys de glòria de lʼentitat, sinó el nom dels primers clubs federats de Vila-real. Font, Gil, Herrero, Teuler, Català i Zaragoza, seʼn deien els impulsors. El nom del club, tan particular, prové de la fusió de les inicials dels seus cognoms. Aureli Sánchez, groguet de soca-rel, viatja als anys quaranta del segle passat per fer-nos cinc cèntims dʼaquell submarí iniciàtic.
En una altra col·laboració inclosa en el llibre, Sánchez reviu un gol «maradonià» del veterà Forment quan el Vila-real, quan faltaven tres jornades per al final de la lliga, sʼenfrontava al Villena i maldava per no baixar de categoria. Eren uns altres temps, sens dubte. No hi ha imatges gravades, però els presents asseguren que Maradona va plagiar-lo cinc anys després en el famós partit del Mundial contra Anglaterra.
«Tota una generació de mestallistes estem preparant el nostre adeu al futbol sincronitzant-lo amb lʼadeu de Mestalla», escriu Chilet
Però com els vint poemes dʼamor i la cançó desesperada de Neruda, el volum es clou amb una elegia del vell Mestalla, lʼestadi més que centenari del València CF. El seu enclavament serà ocupat per vivendes glamuroses i el cor de no pocs seguidors quedarà com un solar. «Es la hora de partir, oh abandonado, / sobre mi corazón llueven frías corolas. / Oh, sentina de escombros, feroz cueva de náufragos, / en ti se acumularon las guerras y los vuelos, / de ti alzaron las alas los pájaros del canto. / Todo te lo tragaste, como la lejanía. / Como el mar, como el tiempo. / Todo en ti fue naufragio», escrigué el poeta xilè.
Vicent Chilet inicia la peça en qüestió amb una frase dolorosa: «Tota una generació de mestallistes estem preparant el nostre adeu al futbol sincronitzant-lo amb lʼadeu de Mestalla». Mentre arriba el desenllaç fatal, aquest periodista aprofita les últimes vesprades en lʼestadi per a elaborar un inventari de fotos. Una càpsula del temps amb aroma valencianista. «Al tancament dʼeste text porte 4.812 fotos del temple», precisa.
El colofó melancòlic potser ens deixarà un regust amarg, però la lectura dʼHistòries de futbol enriqueix lʼaficionat, siga quina siga la seua filiació. Els coordinadors de lʼobra han aconseguit lʼobjectiu que sʼhavien marcat. De fet, moguts pel mateix impuls, recopilen textos per a un altre exemplar que veurà la llum a les acaballes dʼenguany i que estarà dedicat, íntegrament, als camps de futbol passats i presents. A les principals catedrals valencianes. Al capdavall, ja fa més dʼun segle, des que uns mariners britànics popularitzaren el football arreu del planeta, que els estadis són les catedrals amb una afluència més nombrosa de fidels.