Era el moment clau d'Antoni Tàpies, l'època en què consolidava la seva opció matèrica, però també el període d'evolució: des de la primera exposició monogràfica en una galeria —el seu primer contacte amb el món—, al seu viatge a París i l'aposta per abandonar el color i jugar amb textures i matèries molt diverses. El Museu Tàpies ha volgut viatjar en el temps —i la matèria— a aquell moment i no només recordar quines obres exposava Antoni Tàpies en aquells moments sinó també com presentaven les galeries aquelles peces. Els comissaris de l'exposició, Imma Prieto i Pablo Allepuz, han recuperat tantes obres com han pogut d'aquelles exposicions —totes les obres que dormien en museus públics o col·leccions privades de l'Estat— i han adaptat tant com ha estat possible les sales del Museu Tàpies.
Galeries Laietanes, 1950
La primera exposició va ser la de les Galeries Laietanes de 1950. El cartell el va fer el mateix Tàpies i les obres són d'aquella primera època, més relacionada amb les d'altres artistes de Dau al Set, com Joan Ponç, amb més colors i un punt de surrealisme. El mateix Tàpies la descrivia així: «Vaig penjar-hi cinquanta-quatre pintures a l'oli, sense comptar nombrosos dibuixos, aquarel·les i publicacions il·lustrades que vaig posar a les vitrines. En Brossa, com he dit, em va ajudar posant títols a tots els quadres i va acceptar de publicar un Oracle que m'havia fet, d'una bellesa imaginativa i profètica sorprenent, que en Tharrats va imprimir en un número de Dau al Set».
Les galeries Laietanes van exposar, com era normal a l'època, en un ambient de penombra exagerat en aquesta ocasió, de manera que, fins i tot, algun crític (Yago César d'El Noticiero Universal) remarcava que aquesta foscor «subratllava els elements terrorífics del contingut».
Galeries Laietanes, 1954
La segona exposició històrica (1-15 de maig de 1954), que l'actual mostra del Museu recorda és més difícil de clonar perquè va coincidir, una altra vegada a les Galeries Laietanes, amb una del Grup R titulada «Industria y Arquitectura», una barreja de disseny i arquitectura promoguda pel grup d'Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell i Guillermo Giráldez: trenta-quatre empreses «mostraven —com explica Allepuz— els seus productes, des de materials de construcció fins a articles de decoració i mobiliari, al costat dels projectes guanyadors d'un concurs d'estudiants de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona». Aquesta exposició va tindre tant d'èxit que li van demanar a Tàpies —que era el següent artista a exposar a les Laietanes— si li feia res que les seves obres convisquessin amb aquells dissenys i no hi va posar obstacles. De fet, Tàpies ja havia exposat obres esparses dins del II Salón del Hogar Moderno, per exemple, «per als estands de Muebles Gili i Publicidad Zen».
La forma en què van ser penjades les obres de Tàpies en aquesta segona exposició a les Laietanes —i que aquí s'intenta reproduir— acaba donant-li protagonisme al concepte matèric inicial de Tàpies. Ho explica Allepuz amb detall: «Les obres es tornen a disposar a una sola altura, amb cables tibats fins al sostre, alineades a caixa pel límit superior, amb uns moderns focus flexibles que les il·luminen des d'una perspectiva gairebé zenital (...). Com ja passava el 1950, aquest display concebut per fer més de pressa el procés d'instal·lació crea unes maneres de veure que li són pròpies, unes maneres de veure que ara van més enllà dels que és purament òptic i incorporen un component hàptic, de tacte a distància. Una de les coses que revelen aquests quadres separats de la paret per la part superior és l'existència d'un perfil i una banda del darrere: la tridimensionalitat qüestiona l'estatut teòric de finestra al món, com proposava Cirici el 1952, i, ben al contrari, subratlla la seva presència física en tant que matèria en el món».
També ho veuen així els crítics de l'època, com Rafael Manzano, de Solidaridad Nacional, que cridava, segons Allepuz, «l'atenció sobre aquesta superació de la forma i el color per mitjà de la textura (...) inaugurant així una manera d'escriure sobre Tàpies que s'acabarà establint com a predominant».
És d'aquesta manera com l'exposició actual, la del Museu Tàpies, va mostrant al lector l'obra de Tàpies d'aquell moment, però li descobreix també com es presentava als receptors del moment. La directora del Museu, Imma Prieto, creu que «si aquesta manera d'exposar la seva obra afectava també la seva recepció és una qüestió que hem de respondre entre tots»: els museògrafs i els visitants.
Galerie Stadler, 1956
La tercera exposició ja es va fer a París, a la Galerie Stadler, el 1956 (20 de gener - 17 de febrer). Aquí, segons Allepuz i Prieto, la presentació encara reforça més l'etapa matèrica que Tàpies ja estava consolidant i, en alguns casos, «les obres pengen sostingudes per un únic cable col·locat al centre a diferents altures i amb diferents orientacions», apunta Allepuz. Fins i tot, «n'hi ha una —Composició en blanc i negre (1954)— que apareix del tot separada de la paret, surant diagonalment al mig de la sala, amb una il·luminació puntual que fins i tot fa desaparèixer el marc».
Sala Gaspar, 1960
La quarta exposició completa la dècada: va ocupar la Sala Gaspar de Barcelona entre el 6 i el 27 de febrer de 1960, i era ja la mostra d'una figura artística reconeguda a l'exterior amb premis i l'esmentada exposició de París. Per aconseguir reproduir l'efecte que feia aquella exposició a la Sala Gaspar —amb elements, com cortines, que avui ningú no espera—, el Museu Tàpies ha revestit el darrere d'una obra amb una cortina del sostre a terra, com passava en aquella sala el 1960, i una altra amb una paret de fusta que s'ha creat per a l'ocasió.
La mostra de la Sala Gaspar, tanmateix, es va fer especialment famosa per un fet extraartístic que va posar l'obra de Tàpies en boca de tots, transformant «el tema estètic en un tema social», en paraules de Prieto: l'Ajuntament de Barcelona va comprar tres obres de Tàpies per mig milió de pessetes i això va aixecar polèmica. «Una carta al director d'El correo catalán, firmada per un tal Jordi —recorda Allepuz—-, reflecteix una opinió molt estesa entre la població: per més èxit d'assistència que tingui l'exposició, l'obra de Tàpies continua sense ser entesa i és objecte de burles».
Dues d'aquelles obres, que avui pertanyen al MACBA, tanquen El moviment perpetu del mur, un mur que, si imaginem part d'una galeria, efectivament no para de canviar i, fins i tot, de viatjar al passat, com en aquest cas del Museu Tàpies.