Volum baix, alta densitat: el regal sonor de Ferran Palau pel seu aniversari

El temps consumeix fulls de calendari amb la voracitat d’un os famolenc. Quan et gires, ha passat una generació; Ferran Palau fa 43 anys i per anar al seu primer disc en solitari, L’aigua del rierol, ens hem de remuntar a l’any 2012. I ha fet dues dècades dels seus començaments en Anímic, aquell projecte posat dempeus entre altres amb la seua actual parella i ànima del segell Hidden Track, Louis Sansom, amb un debut que es deia Plou massa poc, títol que sembla el revers d’una de les cançons del nou àlbum.

El músic de Collbató ha cremat moltes etapes en aquest viatge, sempre dins d’uns paràmetres reconeixibles musicalment. Sempre a prop de la delicadesa i el recer, expressats de maneres diferents. Un ideari estètic connectat amb el seu tarannà tímid però resolutiu, reservat i ferm alhora, d’artista amb les idees molt clares. Aniversari feliç no és exactament un disc de maduresa, però es podria interpretar així, pel gir cap a temàtiques en alguns casos més solemnes, però també per una corfa musical analògica que si bé té a Nick Drake en els altars —referència i influència confessada públicament— acaba remetent al Sufjan Stevens de Carrie & Lowell, una de les cimeres de la música contemporània.

Aquesta nova transmutació —subtil, no descarnada— té a veure amb una otoesclerosi —la malaltia degenerativa que patia Beethoven— que li provoca problemes d’audició des de fa dues dècades i que recomana anar a instrumentacions més lleugeres, menys agressives, amb l'objectiu de minimitzar i alentir danys. Per materialitzar-ho, el músic torna a aliar-se amb Jordi Matas com a coproductor, un dels arquitectes del «pop metafísic», a qui Palau va demanar que les cançons «volessin, que fossin un passeig pels núvols», va explicar en Enderrock. El violoncel de Bruna González Subirà, una connexió provocada per Mar Pujol i pel projecte Cançons amagades, amb Anna Andreu, i les flautes i clarinet de Marcel·lí Bayer, acaben d’arrodonir aquell to eteri. Bons ingredients en l’olla. Res no podia anar malament.

I tan feliç

«I calaré foc a tantes coses, / tindria prou amb un llumí. / Un dia de sort, com un idiota, / que no veu més enllà del seu melic. / Diga’m si has vist un lloc així, / com és el sol del teu país. Un tros petit sigui per mi, / jo tinc un amor, i tan feliç». Així comença un dels talls que marquen el to de la proposta, «Tan feliç», un tros d’intimitat expressat amb recança, quasi de manera irada, embolcallat de delicades instrumentacions i efectes i la invocació d’un fantasma, homenatge a Ghost Story. Bellesa envasada al buit que trobarem en «Ei què tal» i les seues precioses cordes i pizzicatos, amb un text que transmet la rebel·lia de la fragilitat i la vulnerabilitat.

Un ambient testimonial que interromp «Bang bang», una murder ballad explicada de manera no especialment explícita, forçant que siga l’oient qui haja d’omplir els buits. On les cordes i arranjaments transmeten ara un ambient més dramàtic, adient a la història, un cert estranyament per la presència de la mort que torna a aparèixer en «Un dia el sol», un altre tall majúscul, bellíssim, que parla d’una pèrdua, després d’un accident de cotxe, amb un trenat de cordes i flautes vaporós i, alhora, trist.

«Jo al teu lloc» és una cançó musicalment no tan atractiva, però conté un text commovedor, una exhortació a una segona persona que sembla un manual d’instruccions en cas d’absència. «Creu-me, ja sé que no hi soc, / però jo si estigués al teu lloc, / m’ho pensaria dos cops. / I abans que es fes fosc, / tocaria el dos». La cançó «21» té un altre clima, és la bonica celebració de les més de dues dècades de relació personal i artística amb Louis Sansom —encarregada, per cert, de la part visual del disc—, un tall despullat i esquemàtic, d’un minut i escaig, que acaba amb el vers que bateja el disc, «Aniversari feliç».

«Estómac buit» és una suma d’imatges evocatives, una cançó amb un punt críptic, que el violoncel de Bruna González fa enlairar-se molt alt. Més evident, tot i no ser completament explícit, és el missatge de «Que no plogui tan fort», un tribut no explicitat a les zones afectades per la dana que va ser una de les cançons d’avançament del disc, atiada per la visió en TikTok d’una cançó de Sandra Monfort que parlava de la catàstrofe i que va commoure el músic de Collbató. Una invocació «animista» a un ens superior.

La testimonial «Ben aviat» sosté el llistó, que és molt dir, d’un àlbum atapeït de delicatessen i que es tanca amb «En vas fer així», amb cors molt protagonistes i un text marca de la casa, aparent i difícil de desxifrar: «A mi, em vas fer així, /plantat a un balcó, / amb un cel petit. / A mi em vas fer així, / a qualsevol lloc. / I és tan avorrit / el temps infinit».

A ningú li estranyaria el llançament d’aquestes cançons sense conèixer el context dels problemes auditius de Palau. Perquè porten el seu segell, formen part d’un jardí on reconeguem les flors, les plantes, els arbres, els camins marcats amb pedretes, els nans sobre la gespa. Un aniversari si no completament feliç de volum baix i d’alta densitat, que converteix en fortalesa una feblesa. I ens proporciona de pas un regal sonor.