La vida i obra de Lluís Bertomeu i Torner és heterodoxa com poques. Va nàixer a València en 1974, però els orígens familiars es troben a Teulada-Moraira (Marina Alta), d’on prové la branca paterna, i a Requena, la comarca castellanoparlant incorporada al País Valencià en 1851. No obstant això, el valencianisme va mamar-lo de sa mare, Luisa, una dona pionera en el periodisme econòmic, corresponsal de Valencia Fruits a Londres en els anys seixanta. Més tard esdevingué la número 2 d’Unió Valenciana al cap i casal. Una de les poques dones amb projecció del partit que capitanejava Vicente González Lizondo.
Els contrastos no s’acaben ací. Bertomeu fou un dels referents de Joventut Valencianista, la branca juvenil del partit regionalista. Més tard, de 2000 a 2018, va militar al PPCV, una etapa durant la qual va formar part del darrer Consell d’Administració de Radiotelevisió Valenciana (RTVV). A continuació, va abanderar un projecte propi, Demòcrates Valencians, inspirat en el catalanisme transversal de Pujol i Duran Lleida i en el savoir faire del PNB, però que va topar amb les limitacions de les classes benestants autòctones. Per això, més recentment, no ha dubtat a reclamar el vot per a Joan Baldoví en els comicis estatals i ha liderat una plataforma de suport al socialista Ximo Puig en la campanya a la Generalitat de 2023.
Llicenciat en Dret però especialitzat en comunicació, fa deu anys que és columnista habitual de l’edició valenciana del diari La Vanguardia. Amb aquest motiu ha recollit totes les seues col·laboracions en el llibre Una dècada valenciana a La Vanguardia, que acaba de veure la llum. El llibre fou presentat el 30 de gener al Casino d’Agricultura de València —de la mà de Puig i qui era la seua cap de l’oposició, la popular Isabel Bonig— i pròximament es presentarà en el Círculo Ecuestre de Barcelona i el Cercle d’Economia de Palma. De l’anticatalanisme juvenil a ser un assidu del diari senyera de la burgesia catalana i presentar el seu llibre a Catalunya i Balears, l’evolució de Bertomeu condensa, d’alguna manera, la complexitat identitària de la societat valenciana.
—Té 52 anys, però ja ha viscut moltes vides. Ha passat de militar en l’anticatalanisme furibund que negava la unitat de la llengua a visitar els polítics catalans a la presó de Lledoners…
—Bé, vaig acompanyar Alexis Marí [exdiputat de Ciutadans a les Corts Valencianes] en aquella visita, però no vaig arribar a entrar-hi. Això sí, vaig preparar-li el paquet de llibres que va regalar-li a Oriol Junqueras. També em cau bé Gabriel Rufián. De fet, diria que els valencians necessitem un Rufián. Com va afirmar Mónica Oltra, o muntem el pollo o ningú no ens farà cas. Amb tot, pense que els catalans, a diferència dels balears, han utilitzat els valencians per a fer política interna.
—En quin sentit?
—Si aspiraven a ser la metròpoli, la nostra metròpoli, val a dir que són una mala metròpoli. Com si ells foren Bèlgica i nosaltres el Congo. Els valencians som més escoltats i valorats a les Balears que no a Catalunya, i de lluny. Els catalans no s’identifiquen amb el país dels valencians. Els valencians ens identifiquem prou més amb els balears i les seues necessitats. És com el sexe compartit: quan dos no hi estan d’acord, no el pots imposar.
—Ximo Puig i Josep Antoni Duran Lleida signen els dos pròlegs del seu llibre. El segon assegura que vostè és un «moderat». Li agrada el terme?
—Tant Puig com Duran Lleida són referents del trellat, del seny, de la política que va caracteritzar els anys vuitanta i noranta. Ara tenim Elon Musk, Díaz Ayuso i Donald Trump. Alguns proclamen que els equidistants són uns covards, però, en realitat, són els qui acaben rebent hòsties. Ara bé, Winston Churchill ja va dir que qui no canvia de posicions no fa res per canviar aquesta vida.
—Si el Lluís Bertomeu de 18 o 20 anys contemplara el Lluís Bertomeu que ara té 52 anys, s’espantaria molt?
—No ho crec. Nosaltres recuperem la Joventut Valencianista en els anys noranta. Érem seixanta guerrers bojos de la ciutat de València. Érem gent universitària, molt valencians i molt valencianistes, hereus de la desgràcia del 92. Vam fer la famosa campanya «Espanya-92-València 0». Volíem estar en el mapa. No érem reaccionaris, érem proactius. De seguida vam compartir espais comunitaris amb els nostres germans de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, d’arrel fusteriana. Es tractava de fer país, de fer valencianisme. Durant una dècada vam acudir junts a la processó cívica del Nou d’Octubre. La processó que ara protagonitzen els feixistes, aleshores la protagonitzàvem nosaltres. Estàvem pel consens, per la conciliació i pel diàleg. Per cert, sap qui pagava tot allò?
—Qui?
—Acció Cultural del País Valencià. El meu amic Eliseu Climent. Ell ens posava la música: els tabaleters, els dolçainers, els timbals… Els quatre nazis d’Espanya 2000 ens escridassaven i el PSOE i el PP eren molt avorrits. La diversió, l’alegria, la posàvem nosaltres.
—Fins que la gota va vessar el got.
«María Consuelo Reyna va escriure que les joventuts d’UV érem l’HB valenciana!»
—Sí. A casa estàvem subscrits a Las Provincias, i un dia, de bon matí, mon pare m’alça del llit. «Lluís, vine, per favor». María Consuelo Reyna [la directora del diari] ens havia dedicat «La gota» [la seua columna d’opinió diària]. Va escriure que la Joventut Valencianista érem «la HB valenciana»! Ens tractaven molt millor els de Levante-EMV, especialment Juan Lagardera, Ferran Belda i Alfons García. Ells van saber llegir millor el xoc que s’estava produint entre Unió Valenciana i la seua branca juvenil.
—De fet, acabeu sent expulsats.
—Sí. Compren l’argument de María Consuelo: érem uns terroristes. A partir d’aquell moment vam treballar per la unificació de l’espai valencianista. Vam organitzar un acte amb Hèctor Villalba, d’UV, i Pere Mayor, de la Unitat del Poble Valencià.
—L’inefable Rafael Blasco també intentà bastir aquella Convergència Valenciana…
—Sí, sí, sí. Més enllà de les qüestions personals, Blasco és un referent de com fer les coses bé pel que fa a discurs. Aquella operació bevia de les tesis d’Eduard Mira i Damià Mollà.
—Però l’acord no prosperà…
—És terrible. A les eleccions de 1999, més de 200.000 valencians es queden fora de les Corts Valencianes. UV va quedar-se en el 4,8% i el Bloc Nacionalista, en el 4,6%. La pressió dels elements empresarials i de Las Provincias va evitar l’entesa. Si allò haguera reeixit, l’ecosistema polític valencià segurament hauria canviat. En canvi, UV fou glotofàgicament violada pel PP i el Bloc fou seduït pels cants de sirena del PSOE, de Podem, de Sumar…
—Més recentment, al capdavant de la formació centrista Demòcrates Valencians, va establir converses per a propiciar l’entrada a Compromís.
—Sí. Vam plantejar-los ser la quarta pota, igual com Els Verds. Però, malauradament, l’executiva de Compromís va votar-hi en contra. No van voler incloure en el seu projecte els patriotes valencians, centristes, moderats, socialdemòcrates i liberals de Demòcrates. Qui va defensar la nostra entrada? Enric Nomdedéu, Ignasi Candela... Molt poca gent. Tot l’organigrama oficialista va votar-hi en contra, cosa que no entendré mai.
—Vostè, finalment, va acabar impulsant la plataforma Ximo President.
—M’ho van proposar i no em va semblar malament. Ximo Puig representava la defensa dels interessos propis en el tauler estatal: el corredor mediterrani, el finançament just, l’autogovern... Jo desitjava ser director general de Desenvolupament Estatutari i pense que en el Consell Valencià de Cultura també podria fer un bon paper. A més, el president Puig, amb l’objectiu de centrar la seua imatge, sempre ha valorat molt els suports externs.
—En moltes columnes del seu llibre recopilatori apareix, precisament, el debat sobre la reforma del finançament autonòmic. Després de dotze anys amb el model caducat, per fi hi ha una proposta damunt la taula. Li sembla acceptable?
«No podem deixar passar aquesta gran oportunitat; crec en la singularitat i l’ordinalitat; un liberal i un ‘blavero’ com jo, creu en la proposta de finançament de Junqueras»
—Totalment. Els valencians no podem deixar passar aquesta gran oportunitat. Jo crec en la singularitat i en l’ordinalitat. Jo, un liberal i un blavero, creu en la proposta de Junqueras. Ens proporcionaria 3.700 milions d’euros més anuals, als valencians. El nefand conseller [d’Hisenda, José Antonio] Rovira fins i tot va admetre que la música li sonava bé… Fins que el PP va convocar tots els seus presidents autonòmics a Saragossa i va obligar-los a signar en contra de la proposta. La posició del PP és contrària als interessos d’estat. Jo crec en la bilateralitat i en una Espanya federal, plural i diversa, jo vull la bilateralitat entre València i el Govern central perquè som els més espoliats i perquè ja fa trenta anys que estem en aquesta situació. I si la proposta prové de Catalunya, benvinguda siga. Nosaltres, per desgràcia, no tenim aquesta capacitat de generar debat. Hem d’aprofitar-nos dels que sí que en tenen.
—El seu expartit, el PP, diu que això seria anar a remolc de Catalunya.
—Li’n diré més: estic molt a favor de la idea d’una candidatura plurinacional liderada per Rufián. Jo seria capaç de votar-la.
—Votaria Rufián?
—Si fa les coses com toca, sí. Imaginem-nos que aquesta hipotètica llista obtinguera quaranta diputats al Congrés. Quaranta diputats de l’Espanya perifèrica, de l’Espanya plural, que deixarien sense aire el projecte neocomunista de Sumar, que s’ha demostrat un desficaci.
—Fins i tot si s’hi sumara EH Bildu?
«Estic molt a favor d’una candidatura plurinacional liderada per Rufián, seria capaç de votar-la»
—No en tinc problema. És un partit legal, és un partit que respecta les regles del joc. Els seus dirigents van ser els primers que van enfrontar-se a ETA. Asseverar que són uns terroristes és molt de l’M30, molt de l’Espanya castiza... Dit això, jo soc més del PNB. Cal fer un pas endavant per tal de capgirar l’Estat. Després de cinquanta anys ja toca deixar clar que Espanya és diversa, pluricultural, plurilingüe... Algú s’ha d’atrevir a dir-ho.
—El vent, però, hi bufa en contra. Hi ha una aroma recentralitzadora que fa por…
—Precisament per això, hem de fer-nos forts.
—En una de les columnes escrites a La Vanguardia, en 2019, va afirmar que Vox no superaria la tanca del 5% que dona accés a les Corts Valencianes. Avui alguna enquesta li’n dona més del 20%.
—És una barbaritat. Anem cap al trumpisme a escala internacional i cap a l’ayusisme a escala estatal. Per a persones com jo, partidaris de la realpolitik, de treballar a favor d’obra, d’intervenir socialment i políticament, això és un autèntic drama. Jo crec que una altra Espanya és possible. Que les Espanyes són possibles. Que una Espanya plural, diversa i plurilingüe és possible. I si no, marxem tots cap a Andorra!
—En el seu llibre afirma que la burgesia compromesa amb el país dels valencians sí que existeix. D’acord. Però caben en un taxi?
«Vam reunir una vintena de representants empresarials i només Hosbec, la patronal hotelera, va accedir a aportar 25.000 euros per al projecte de Demòcrates»
—Quan me’n vaig del PP, en 2018, els patriotes de Demòcrates Valencians em proposen enrolar-me en el seu projecte. En 2018 i 2019 vam preparar candidatures municipals i al Parlament Europeu. Tot allò fou una lliçó. Recorde que vam reunir-nos amb una vintena de representants empresarials d’aquesta terra, tots ben patriotes, i vam demanar-los 25.000 euros per cap. Els oferíem contribuir al llançament d’un partit centrista, liberal, valencianista, que confrontara amb el PP i amb el PSOE... De paraules bones, vam tindre a cabassos. Moltíssimes! Però quants van acceptar d’aportar els 25.000 euros?
—Diga-ho.
—Només Hosbec, la patronal hotelera. A més, l’Associació Valenciana d’Agricultors (AVA) va posar al nostre abast totes les seus comarcals i les llistes de socis. És un cercle viciós: no t’ajuden a tirar endavant però et garanteixen que, si el projecte triomfa, estaran al costat teu.
—M’agradaria que ens comentara, breument, què li han semblat els presidents de la Generalitat Valenciana... Comencem per Joan Lerma.
—Va vindre al Club de Líders [un fòrum d’opinió que Bertomeu organitza cada mes al voltant d’un dinar i d’un convidat] fa uns anys i el vaig trobar superespanyolista. Molt espanyolista. I em va sorprendre. Al capdavall, fou ell qui posà les bases de l’autogovern, qui certificà la nostra autonomia.
—Eduardo Zaplana.
—Un polític brillant, molt brillant. Un venedor de serps? Per descomptat que sí. Es guiava pels seus interessos? També. Però encarnava allò que la Comunitat Valenciana necessitava en aquell moment. Després ha vingut el que ha vingut, però em va semblar un polític molt brillant.
—Francisco Camps.
—Un patriota... Si més no, el primer any. Vaig ser un dels escribes del decàleg d’Ares, que regia l’ús del valencià en l’Administració pública sent conseller Esteban González Pons. Va pujar al cim del Penyagolosa, va fer l’estupendíssima cavalcada del Nou d’Octubre... Pareixíem un altre país! Però allò va durar un any. Un dia rep una telefonada de José María Aznar i passa a actuar com un polític professional més. «Ui, m’han cridat l’atenció!». Tota l’esperança dipositada en ell va derivar en una decepció.
—Alberto Fabra.
—Un interregne sense pena ni glòria. Personalment, vaig cometre l’error, del qual em penedesc moltíssim, d’haver-me utilitzat per a tancar Canal 9. Des de Madrid, en plena crisi econòmica, Pedro J. Ramírez [que dirigia el diari El Mundo] va obligar-lo a tancar RTVV.
—Ximo Puig.
—El millor president que hem tingut els valencians.
—Carlos Mazón.
—Una anècdota desgraciada.
—Juanfran Pérez Llorca.
«Pérez Llorca no és un home de transició i, de fet, pot ser un boníssim president de la Generalitat… El seu problema és que està segrestat per Vox»
—Si vol, tindrà futur com a president de la Generalitat. És alcalde d’un municipi valencianoparlant de la Marina Baixa, un polític fet a si mateix. És el primer president valencianoparlant del PP. Alguns diuen que María José Català seria una millor candidata, però el PP no pot desvestir un sant per vestir-ne un altre. Per als seus votants, Català és una estupendíssima alcaldessa que tornarà a guanyar l’Ajuntament. El president Llorca té molt de camp per recórrer; no és un José Luis Olivas, no és un home de transició. De fet, pot ser un boníssim president de la Generalitat. El seu problema és que està segrestat per Vox, de la mateixa manera que Vicent Mompó, a la Diputació de València, està segrestat per Ens Uneix.
—M’agradaria retornar al seu pas pel Consell d’Administració de RTVV, a proposta del PP que aleshores liderava Alberto Fabra. Per què se’n penedeix tant? Si no estava d’acord amb el tancament de l’ens, podria haver presentat la dimissió.
—Me n’he penedit molt i he patit moltíssim. Jo tan sols vaig estar sis mesos en el Consell d’Administració. Nosaltres no votàrem res, la decisió del tancament és aprovada per les Corts Valencianes. A mi Fabra va enganyar-me: va demanar-me que m’incorporara al Consell d’Administració de RTVV pel meu tarannà dialogant, pactista, valencianista… Pretenia bastir ponts amb l’oposició i amb la resta de membres del Consell d’Administració. Per això mateix vaig acceptar-ho. I, de sobte, vaig veure que no era així. Ja ho tenien tot decidit. Buah! Una errada més en el currículum. En qualsevol cas, el 50% de la culpa del tancament correspon a la Generalitat i l’altre 50%, al comitè d’empresa.
—Per què?
—Els sindicats feren impossible arribar a un pacte. L’última oferta de Pepe Ciscar, que era el vicepresident de la Generalitat, mantenia una plantilla de 456 treballadors. Però els membres del comitè d’empresa s’hi van oposar, es pensaven que Fabra no s’atreviria a tancar la tele i s’hi neguen. Aquell sobredimensionament hauria permès la supervivència de RTVV. Limitada i minoritzada, sí, però viva.
—En les seues columnes a La Vanguardia vostè parla bastant, i sempre positivament, de l’AVL.
—És la gran aportació al nostre autogovern. Tinc amics que continuen sent-ne membres, com Artur Ahuir i Àngel Calpe, provinents del meu sector. També hi ha el meu mestre Eduard Mira, hi ha passat un acadèmic fantàstic com Emili Casanova... Però en un moment determinat, per culpa de la Conselleria de Cultura del Botànic, ostentada per Compromís, i per un director general que no era el més adequat, Rubén Trenzano, van cometre l’error de desvirtuar el pacte inicial de la institució, garant del consens lingüístic, el pacte i la concòrdia social.
—Per què ho diu?
—Van crear un llibre d’estil i unes normes administratives que posen en evidència les directrius de l’Acadèmia. Qui havia de ser-ne més sensible, Compromís, deixa en evidència l’AVL.
—Però el model lingüístic del Botànic violentava tant el de l’Acadèmia?
—Els creadors de l’Acadèmia així ho pensen.
—Acabem. Hi ha un altre tema recurrent en les seues opinions: la reivindicació del dret civil propi. Una demanda compartida al País Valencià per tots els partits tret de Vox, però que no s’ha consumat al Congrés perquè populars i socialistes, allà, sempre se n’han desentès.
«Quanta cocaïna hi ha al pantà d’Alarcón? La reclamació del dret civil i del finançament mai no arriben a Madrid»
—Sí. En travessar el pantà d’Alarcón [que separa el País Valencià de Castella la Manxa, en direcció a Madrid], el projecte sempre s’ofega. Quanta cocaïna hi ha al pantà d’Alarcón? Tant la reclamació valenciana del dret civil com la del nou sistema de finançament, mai no arriben a Madrid. Aquest és un símbol del desprestigi que patim els valencians i del poc cas que se’ns fa. Si ni tan sols som capaços d’aconseguir això, no sé què fem en aquest Estat. Jo em faria portuguès.
—Una altra frase del seu llibre pot contenir la resposta: «Els valencians entenem la nostra identitat com la manera mediterrània de formar part d’Espanya».
—Quan t'adones que som tan menyspreats, tan menysvalorats, tan poc considerats i no passa res... Hauríem de replantejar-nos algunes coses. Però ací ningú no es planteja eixir al carrer i reclamar el que ens pertoca. Ningú! Començant per les elits polítiques.