Borja Penalba, el ‘Giròvag’ despullat

L’any 2024, una mica empentat per Lluís Llach, a qui Borja Penalba (València, 1975) considera gairebé una figura paterna, a més d’un referent, el productor, músic i compositor valencià engegava una etapa en solitari amb un primer disc, Giròvag, en què invocava la figura dels giròvags, una mena de monjos errants i rodamons amb els quals es va sentir identificat. No per casualitat, perquè la trajectòria fins aleshores de Penalba tenia una mica d’això, de rodamon de la música, algú que va desplegar durant anys una activitat frenètica, d’escenari en escenari, amb esperit col·lectiu, tocant amb Feliu Ventura, Maria del Mar Bonet, Tomàs de los Santos o Mireia Vives.

El nou disc era alguna cosa més que un projecte musical en solitari. «Giròvag és el meu projecte vital; no faré una altra cosa que no es diga així», ens explicava aleshores en una entrevista. Dit i fet. Perquè per al seu segon disc recorre al concepte però amb una coda, «Suite de Parlavà», que cal posar en context; en algun moment, Penalba decideix fer un recés, un període de sis mesos «deixant de beure i deixant els ansiolítics», com explicava a Quim Vilarnau amb una sinceritat desarmant en una entrevista per a Enderrock. El lloc escollit per a la descompressió vital, que no creativa, va ser una població del Baix Empordà, Parlavà, que ara apareix en el títol del disc en forma també de picada d’ull a Miquel Martí i Pol, autor del llibre Suite de Parlavà.

Musicalment, aquell procés s’ha traduït en un àlbum molt més despullat que l’exuberant Giròvag, un disc expansiu, llarg, dens, bastant arranjat amb percussions, cordes i cors. En contrast, a Giròvag. Suite de Parlavà, Penalba i la seua insubornable guitarra es fan acompanyar del piano de Vicent Colonques, amb uns acabats sobris que posen la cançó i el text en el centre, que remeten —com el mateix músic reconeix— al Música i lletra (2011) de Feliu Ventura, on Penalba feia de productor i músic d’acompanyament.

De Maria Beneyto a Magnetic Fields

Després d’un esbós de cançó, «Així, d’entrada», una intro sobre el vertigen del creador davant de la pàgina en blanc —sensació que no sembla que li durara molt—, el piano de Colonques governa en «Paisatge», un blues que serveix perquè Penalba desplegue una certa teatralitat i l’enyorança d’un temps «que no és vingut encara». Tall clàssic, d’escalfament per a l’oient. Porta d’entrada al segment tal vegada més trempat del disc, el de les cançons en què Penalba ha posat música a poemes de la desapareguda Maria Beneyto, per encàrrec de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).

Aquestes coses passen, de vegades. Segurament era la primera vegada que Penalba abordava la poètica de Beneyto, una escriptora amb una temàtica i una manera d’expressar-se llunyana a la del cantautor. Amb tot i amb això, el nostre giròvag va trobar la manera que les peces encaixaren. En «L’estrany», amb una construcció melòdica molt ben trobada, on el piano, guitarra i veu, amb Penalba desfermat, acaben fonent-se. A continuació, «Albat», sobre el poema que Beneyto va dedicar a Estellés arran de la mort de la seua filla, és una peça bonica i delicada, amb una picada d’ull al mestre de Burjassot, encapsulant el vers «Jo tinc una mort petita». Finalment, «Vent en la tarda» és un tall folk que funciona des de la senzillesa i des d’un text vigorós de la poeta: «La tarda perd els ocells, / i en refusar l’ombra plora. / Per què s’ha callat el vent? El vent ens llança l’oblit, / furiosament a la cara», remoreja Penalba, sobre versos de Beneyto «a la vora del misteri». Una delícia.

«Cançó de perdonar a aquell que no duu», sobre versos d’Estellés, és un tall que va reclamant atenció a cada visita, un tema que també està entre el millor d’aquesta col·lecció, potser per la interpretació sentida, emotiva. Que entra en contrast amb «El llibre de l’amor», versió dels Magnetic Fields de Stephin Merritt, una delicatessen que marida molt bé amb «Estigues alerta», un dels més bonics del disc, amb una cadència i un frasejat molt Clara Andrés i uns arranjaments més generosos, baix i unes elegants escombretes d’Edu Olmedo, que fan pensar si l’opció pel despullament podia haver estat més matisada en altres talls.

El tram final del disc és una picada d’ull a gent important per a Borja Penalba. «Bruna i salada» és un tall country-folk, bastant aparent, sobre un poema de Joanjo Garcia; mentrestant, «Cançó per a M» és una emotiva cançó de comiat i agraïment dedicada a Mireia Vives, artista amb qui va compartir una intensa etapa vital i artística. Aquest Giròvag. Suite de Parlavà es tanca amb una versió de «Silenci», de Lluís Llach, amb tota la intencionalitat del món, però dotada d’una dimensió musical diferent, molt de l’estil de Penalba.

Un giròvag seré i despullat, que també ha trobat des del recer la manera de remoure i commoure.