Els giròvags eren monjos errants, rodamons, gent itinerant sense rumb fix. Així diu sentir-se el cantautor Borja Penalba (València, 1975), que després d’una llarga carrera com a productor, músic d’acompanyament de músics com Feliu Ventura i, finalment, component d’un grapat de duos artístics, amb Tomàs de los Santos, Mireia Vives i Maria del Mar Bonet, presenta el seu primer àlbum en solitari, ‘Giròvag’ (Blau DiscMedi / Metrònom, 2024). Una col·lecció de temes dispersos musicalment i temàtica, amb textos de procedències diverses, però un fil conductor que podria ser la vida i la mort. Un treball que es publica hui mateix i que l’autor desfulla en una llarga conversa.
Comencem pel principi, el títol: Giròvag. Quin és l’origen?
L’origen és que quan tenia huit o nou anys vaig llegir una entrevista a Miguel de la Quadra-Salcedo, que explicava que en el passaport, on havia de figurar la professió, posava giróvago. Em vaig enamorar d’aquella paraula i la vaig guardar en un calaix, perquè és un terme que no utilitza ningú, mai. Em vaig posar amb el disc, vaig anar veient en el que traspuava i havia de posar un títol. I vaig veure que giròvag era un mot molt adient, perquè em sent reconegut. Jo soc un giròvag.
De la música?
Sí. I de la vida. M’he mudat vint-i-quatre vegades, he anat sempre vagant, errant, de monestir en monestir, de bolo en bolo, donant i rebent estima. Una altra cosa que m’agradava del mot era que es tractava de persones que no s’adscrivien a cap norma eclesiàstica. I jo mai he militat en cap partit. Tinc les meues simpaties, les meues causes, el meu compromís amb certes històries, però no he militat mai. Tinc el meu llibre d’estil i la meua fe. Com aquesta gent.
En tot cas, el molt bateja el primer treball al teu nom, un disc important que arreplega material dispers, cançons noves... Com és el procés que du a Giròvag?
En 2005, durant una prova de so, Lluís Llach em va dir: «Tu hauries de fer alguna cosa sol». D’això fa quasi vint anys, però va ser una llavoreta. Al llarg del temps, de manera intermitent, més gent em feia el mateix comentari, però no trobava mai el meu moment. Em trobava bé en els meus diferents rols, compartint treball amb uns i altres...
Però amb Mireia Vives comences a cantar...
Comence a cantar amb Tomàs, en Dones i dons [disc conjunt del 2014]... Bé, en realitat la primera vegada va ser amb Dropo, quan vam fer La velleta centenària (1998). Musicàrem poetes i en aquell disc cantava dues cançons, una de Roís de Corella i una altra d’Ausiàs March. Però seriosament comence amb Tomàs i després amb Mireia. En tot cas, eren treballs compartits. I va arribar un moment —no sé quan va ser— que vaig decidir fer-ho. Un dels detonants va ser la mort de Manel Marí. L’última vegada que el vaig veure, en el Tulsa Café de Benimaclet, em va dir que li feia il·lusió que musicara algun poema d’un llibre que aleshores estava en galerades, Tavernàries. Me’l va enviar aquella nit, per mail, però no li vaig donar més importància. Al cap d’un any i mig o dos, va morir. Aquell dia, colpit, vaig buscar aquell mail. I vaig començar a musicar un poema. Aleshores va nàixer la idea de fer alguna cosa tot sol. I la idea primigènia era un disc conceptual a partir de Tavernàries, un llibre que destil·la nocturnitat i foscor. Però això sols és una part de mi. I si començava una carrera en solitari amb un disc així, m’estava limitant molt en un aspecte de la meua vida. Llavors vaig decidir fer alguna cançó de Tavernàries complementada amb altres cançons que explicaren amb més amplitud qui soc. Soc el que beu i el que fuma, però també soc el pare...
Hi ha un element de tendresa en el disc que es veu per exemple en «No tenir-te», sobre un poema de Joan Fuster, al qual poses música amb molta delicadesa.
Aquesta cançó i «Els ulls» naixen com un encàrrec d’Abel Guarinós [fins fa uns dies director de l'Institut Valencià de Cultura] per a l’Any Fuster. Sobretot «Els ulls» la vaig musicar pensant en Maria del Mar Bonet, té el seu punt expansiu, èpic. I «No tenir-te» la vaig fer per a mi encara que la vaig cantar amb ella. I sí, és tendresa pura. Sona una mica lleig, però és el que opine jo: Fuster no era un gran poeta, tret d’unes quantes perles com el «Criatura dolcíssima», «Els ulls», «No tenir-te», que són una meravella. De fet, la música em va eixir molt ràpida.
Hi ha Manel Marí i Joan Fuster, però també Bertolt Brecht, Ventura Ametller, Charles Baudelaire, les coses que vas fer amb Roc Casagran... És un disc molt literari, per dir-ho així.
Sí, perquè tenia moltes d’aquestes coses al calaix. Si mires les dates de les cançons es veu. Aquests dos últims anys, a més, vaig estar llegint molta poesia. A mi em costa molt escriure cançons, admire molt a Tomàs o a Feliu Ventura, que tenen un món i saben expressar-lo a través d’un llenguatge poètic. Jo soc més prosaic, m’agrada escriure històries. Si fora escriptor faria novel·la, o contes. Però no tinc un univers poètic propi. Per això intente trobar poemes que em colpeixen d’alguna manera, ja siga per un tema de contingut o per una impressió estètica. Textos que destil·len música. Molts d’aquells poemes els faig meus, m’ajuden a dir coses que jo potser no sabria escriure. És el que volia dir jo, però millor escrit.
I això fa que cada poema tinga el seu vestit musical. Però em fa la sensació que has trobat una manera d’arranjar més expansiva, amb les seccions de cordes molt presents a través de les col·laboracions amb Quartet Brossa i amb A piacere, en un vessant èpic però també líric.
De fet, en «Els ulls» hi ha els dos quartets, perquè vaig gravar la meitat de la cançó amb un quartet i l’altra amb l’altre. Hi ha mandanga! A mi les cordes sempre m’han agradat molt...
En els arranjaments que fas per a VerdCel en Sàmara (2016) ja apareixen.
En Sàmara eren de llauna.
Cert, però el disc sonava molt bé.
Sonava molt xulo... Sempre m’han agradat. M’agrada compondre coses de clàssica, malgrat no tindre estudis. De fet, tinc un rèquiem penjat en el Bandcamp, que vull acabar perquè és per orquestra i cor simfònics. Els instruments de corda em fan volar, són instruments que m’encisen, tenen aquell punt atemporal, és igual quan ho faces. I això m’agrada molt.
Però és curiós, perquè com avançament del disc traus «Viu»...
Que és l’última que incorpore al disc, l’últim rescat.
... un tema que jo recomane escoltar veient el vídeo, perquè és un espectacle veure’t tot sol amb la guitarra. És una cançó que es gaudeix plenament veient-te tocar.
No sé qui em va dir: «T’has adonat que no mires la guitarra en cap moment?». No me n'havia adonat, toque tota la cançó mirant un punt o tancant els ulls. La vaig escollir per allò que diu: «He nascut, he viscut... i val pena», com un «confieso que he vivido». I Roc Casagran la va acabar d’escriure pensant en mi, perquè som amics i em coneix, hi ha picades d’ull, coses que tenen a veure amb la meua motxilla. També la vaig escollir perquè estic jo sol, em semblava coherent que la primera cançó que eixira del disc fora així...
Sí, però és enganyosa pel que fa al contingut del disc.
Sí, totalment. Però no podia traure cap cançó que fora representativa. Totes hagueren estat enganyoses, perquè és un disc molt heterogeni.
I tant. «Duerme negrito» comença com una nana dreampop i després és un gòspel. Els cors, per cert, són molt importants en el disc.
Sí, he volgut donar presència als cors, és una cosa que s’ha perdut molt en la música, o bastant, crec jo. Sempre he estat molt fan dels cors de Crosby, Still & Nash, de The Band... En «A Ciutat-K amb Paul Valéry» hi ha un minihomenatge a «The Weight», de The Band. També hi ha un homenatge al bombo d’«Isolation», de John Lennon. En general, en el disc no deixe de fer el que sempre he fet, que és donar-li a cada cançó el que em ve de gust i el que em demana.
«Et in arcadia ego» té un toc cabareter...
Però has pillat la història?
Encara estic processant-la. Ho dius pel piano Petrof que va pertànyer a Ovidi Montllor?
La vaig compondre amb el piano de l’Ovidi, que em va deixar la Jana Montllor, encara que el piano que sona és d’estudi. Però no és això... Una nit, durant un bolo d’Andreu Valor, conec a Pepiu, un personatge que jo no coneixia [diu en referència al showman i cantant Pepe Navarro]. Vam acabar en el London de Benimaclet i em va contar una història. Les històries de Pepiu mai no saps si són veritat però són molt bones. Llavors em va contar que el 22 de novembre del 2016 queda a Madrid amb un amant seu, pilot d’aerolínia, procedent de Buenos Aires. La cita és en l’Hotel Villareal, Plaza de las Cortes, habitació 314: paret amb paret amb l’habitació on estava morint Rita Barberà. Ara, torna a llegir la cançó...
[Repassem aleshores, vers a vers, la cançó i una història que, aleshores, agafa una altra dimensió pel relat creuat de la trobada dels amants, als quals escolta aquella dona que ha deixat enrere els temps de glòria que enyora].
Per això «Et in arcadia ego», aquell lloc brutal, que seria València, on ella era la puta ama. Però fins i tot els putos amos moren i cauen en desgràcia. En cap moment vull fer sang, sinó fer palesa la tristor de la situació. És una mort que no li desitge a ningú. Ja està. Puc tenir les meues diferències al voltant d’aquella persona, però la història va d’una mort tràgica contraposada a una passió.
Tampoc no falta el country-folk, al qual tornes periòdicament. «Al país dels besos perduts», sobre un text de Joanjo Garcia, seria el tema més representatiu d’això.
Sí, sense més ni més. Sempre he tingut un punt dylanià. Quan vaig començar a tocar tocava versions, pels carrers, demanant amb el barret. Versions de Sabina, de Silvio, coses molt dispars. I de Dylan sempre em va agradar molt el rotllo fingerpicking, el cantautor més senzill de guitarra i veu. Sempre l’he tingut molt present.
Temàticament, Giròvag abasta moltes coses, de la tendresa a la mort i la revolta, representada pels versos «Les cadenes o els fusells» del tema «O tots o ningú», sobre un text de Brecht.
I és un disc molt de vida. La paraula «viure», «viu» o «vida» apareix en totes les cançons. O encara que no aparega hi és el concepte, latent. Giròvag és el meu projecte vital, no faré una altra cosa que no es diga així. Aquest disc és com si agafares la meua motxilla, la girares i començares a abocar coses. Aquestes són les primeres coses. D'ací a un temps trauré una cançó nova. I en tinc dotze a mig acabar. Aniré traient-les, de diferents maneres, i tot serà Giròvag. Igual serà Giròvag 2 o no sé què del giròvag...
I el repertori dels directes serà amb aquestes cançons o recuperaràs anteriors?
Recuperaré cançons també. Per exemple en el concert del Teatre Principal [diu en referència al concert de presentació a València del disc, el passat 10 de desembre] hi ha un moment que em quede sol a l’escenari i vaig fer com un apartat dedicat a les dones, amb «Dolça i pruna», de l’època amb Mireia. Agafaré com em vinga de gust coses del passat i també cançons inèdites.
Quin serà el format? Amb banda?
El concert de Barcelona [29 de febrer, Paral·lel 62, dins del festival Barnasants] serà com en el Principal, tretze músics i jo. I la resta, estic experimentant amb el format. A priori, amb un trio i jo.
Vol dir això que no tens un espectacle associat al disc.
Estic definint-ho, perquè hi ha un problema que és la pasta. I jo tinc el mal costum d'intentar pagar bé a la gent. Amb un bolo de xicotet format ja som sis persones i jo, més una empresa que es du una comissió, més impostos... Si em flipe i munte un sextet, amb cordes, estaríem parlant d’un caixet de 8.000 a 10.000 euros, xifres que la gent no pagarà per mi. Llavors, aniré fent, com puga. Però sí que és espectacle, perquè tinc un fil, i hi ha un moment que em canvie la jaqueta i no toque cap instrument. I ix el meu vessant més teatral, d’intèrpret, jugant amb les mans, dirigint l’orquestra, coses que no havia pogut fer mai perquè sempre he estat pegat a una guitarra o un baix.