—Quina és la importància de la publicació, el 1888, d’Un poble català d’Itàlia. L’Alguer?
—És el primer llibre que fa conèixer l’Alguer entre els catalans. Circula molt entre els ambients de la Renaixença i el primer catalanisme i serà important per a la divulgació de l’Alguer. No és que Toda hagi descobert l’Alguer, perquè ja se sabia que allà es parlava català: hi havia dialectòlegs italians que ho havien estudiat i el 1864 ja hi ha un sard que envia un poema per participar en els Jocs Florals de Barcelona.
—Qui era?
—L’arxiver de Càller, que no era alguerès, però coneixia els documents en català de l’Arxiu i sabia escriure en català medieval. A partir d’aquell moment hi ha intercanvis epistolars: algueresos que publiquen a La Renaixença; Milà i Fontanals s’escriu amb un dels primers poetes de l’Alguer i després, el 1864, també hi ha estat Francesc Martorell, un arqueòleg que comparava la cultura talaiòtica amb la nuràgica i es veu amb gent de l’Alguer. Però és un cercle reduït, el de les persones que coneixien l’Alguer. Toda, en canvi, fa el llibre, fa conferències, fa articles per a La Renaixença i acaba fent molta divulgació de l’Alguer entre el gran públic.
—I a l’Alguer?
—El llibre és un èxit a Catalunya, però en el mercat sard no el coneix gairebé ningú. Sí que té un impacte molt gran la presència de Toda, perquè fa veure a tots aquells intel·lectuals algueresos que poden escriure en català. Cal dir que, en aquell moment, ser escriptor a Sardenya era complicat. Saben que arribar al mercat italià és impossible, però s'adonen que podrien arribar al mercat català, que tenen lectors a Catalunya. I llavors això fa que, quinze o vint anys després, aparegui una generació que fundi un moviment literari al voltant de l’associació La Palmavera. És un grup de joves que ha vist la possibilitat d’escriure en català o fer estudis sobre la llengua o la cultura popular. Aquesta n’és la gran conseqüència.
—Quinze o vint anys després?
—Sí. Toda va portar també molts llibres per a la biblioteca de l’Alguer, la majoria signats pels seus mateixos autors, i al capdavall posa en contacte la burgesia catalana amb la burgesia algueresa.
—Quina importància pot tenir aquesta reedició actual del llibre?
—És la primera reedició en català i pot ser important per donar importància a aquell moment, fer més investigació sobre aquell moment... Es va fer una altra edició del text de Toda, però era una edició sarda, bilingüe català-italià. Anava adreçada als algueresos perquè no coneixien l’edició catalana. Aquí tampoc no hi ha molta gent que relacioni Toda amb l’Alguer, perquè com va estar a la Xina, Egipte i té tantes facetes...
—Va ser també el recuperador de Poblet.
—Exacte. És molt més conegut per això que no per posar en relació les societats algueresa i catalana.
—Aquella generació al voltant de La Palmavera, va donar els seus fruits? Ells són els primers que intenten recuperar l’alguerès literari?
—Sí, el professor de tots aquells escriptors va ser Josep Frank —el que s’escrivia amb Milà i Fontanals. Els seus deixebles, cap a finals del segle, ja fan més activitats literàries, publiquen tant com poden i treballen també la música. A més, estan en contacte amb Antoni Maria Alcover, amb qui intercanvien informació sobre lèxic, i amb el Centre Excursionista de Catalunya, per informacions sobre tradicions, etc. Això arriba al seu cim quan, el 1906, dos algueresos es desplacen a Barcelona per participar en el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Un d’ells serà en Ramon Clavellet...
—Fa poc s’ha fet una novel·la on el converteixen en vampir. És el que va desaparèixer?
—Sí. Clavellet és el més famós de tots, sobretot perquè es queda aquí, viu a Barcelona i a Reus, té activitat cultural i política, i desapareix. No sabem si va morir d’una malaltia sobtada i està enterrat en una fossa comuna o què va passar. Aquest és el més important, perquè té una bona qualitat com a poeta, en comparació als altres, i fa declaracions més polítiques: s’acosta al moviment catalanista, reivindica els principis republicans, etc.
—En el llibre que ara reedita Veles i Vents, Eduard Toda inclou poemes de l’època i d’altres de medievals. Fa una feina de recollir textos en català que estaven en perill?
—Després d’això publica Poesia catalana a Sardenya, però són sobretot poesies publicades a partir dels anys seixanta a La Renaixença i altres periòdics catalans. A L’Alguer. Un poble català d’Itàlia sí que publica les Cobles de la conquista dels francesos, un text que recordava una batalla de 1409 i que es recitaven en una festa popular que sí que s’havia perdut perquè els textos contenien frases que es podien interpretar en contra dels Savoia. Des de fa tres o quatre anys la festa es torna a fer.
—Per acabar, no ens podem deixar la llegenda negra sobre Toda, que a Sardenya molts consideren un espoliador perquè s’endú alguns —o molts, segons les fonts— documents sense permís. És certa?
—Sí que és cert que tenia la missió, encarregada pel Congrés espanyol, de recuperar documents de l’època i li havien donat diners per obtenir-los. I ell es gasta tot aquell pressupost, en justifica la despesa i demana més diners, perquè pot aconseguir més documents medievals en català. Però no sabem si va obtenir tots els documents amb aquells diners. Sí que sabem que hi va haver un cas a l’Alguer amb un còdex. El mateix Ajuntament de l’Alguer li va fer l’encàrrec d’ordenar les cartes medievals que tenien desendreçades —i ell ho fa i obté d’aquells papers molta documentació per escriure L’Alguer... Després va agafar en préstec un còdex sobre els privilegis de la ciutat; se l’emporta amb la confiança que el tornarà, i mai el torna.
—Aquest és el que està a la Biblioteca Nacional de Madrid?
—Sí, des de l’Alguer li escriuen demanant que el torne i ell diu que l’havia tornat. No sabem si hi ha una confusió pel mig o què. A partir d’aquí l’han acusat d’haver robat moltes coses, però a l’Arxiu de l’Alguer falten documents que segur que se’ls ha emportat altra gent.
—També critiqueu que fa de l'Alguer un lloc una mica més exòtic del que és.
—El que fa és exagerar l'aïllament en què vivia l'Alguer. Entenc que ho fa perquè donava més joc: allà on no arriba ningú, encara hi són els catalans. Però l'Alguer mantenia molt contacte amb la resta de Sardenya i amb Itàlia.