Les Corts Valencianes celebren aquest dijous un ple dʼinvestidura anòmal. La cita arriba més de dos anys després de les eleccions, no desperta cap entusiasme en les files polítiques del presidenciable i amaga una incògnita important: el sentit del vot de Vox, la formació sense la qual Juan Francisco Pérez Llorca no tindrà a les mans la clau del Palau de la Generalitat. Els quaranta vots del PPCV i els tretze de lʼextrema dreta superen la majoria absoluta de lʼhemicicle, fixada en cinquanta escons.
Però com un saltador de perxa, la disciplina atlètica que va fer mundialment conegut lʼucraïnès Serguei Bubka, lʼaspirant Pérez Llorca haurà de superar abans un altre llistó: el de les concessions als ultres fetes per Carlos Mazón. Un rècord que lʼencara president en funcions ha batut una vegada i una altra per a aconseguir el suport de la formació dirigida per Santiago Abascal.
Mazón ha batut tres vegades la seua marca de cessions a lʼextrema dreta; Vox ha obtingut més rèdits fora del Govern que no dins
A cada pas que pretenia fer, Mazón es veia obligat a assumir una part de la semàntica ultradretana. En primera instància, en juliol de 2023, per a ser investit president. Més tard, des de juliol de 2024, quan Vox va eixir del Consell, per a retenir el suport dels tretze diputats. Més endavant, en març de 2025, per a aprovar els pressupostos de la reconstrucció... A cada moment, a cada pas, Mazón ha batut successivament el rècord de cessions a lʼextrema dreta. Els rèdits de Vox sempre han superat els anteriors. De fet, entre els seus diputats hi ha la convicció que han tret molt més profit a la necessitat de Mazón de mantenir-se en el càrrec després de la dana que durant lʼany de govern conjunt. La seua agenda és més present en el dia a dia de la política valenciana.
Ara, tant ostatge de Vox com Mazón, el seu hereu Pérez Llorca ja sap què ha de fer per a resultar investit i governar plàcidament: superar, com un saltador de perxa, la plusmarca del seu predecessor. Vox desitja que el seu discurs siga més nítid encara en matèries com la immigració o el canvi climàtic. Amb la intenció de marcar-li el camí, José María Llanos, el síndic de la formació ultra, ja fa setmanes que parla sense embuts de «terrorisme climàtic».
Primer rècord
Vox ha dut el PP al seu terreny des del primer dia. De vegades amb qüestions simbòliques, i en unes altres ocasions, posant negre sobre blanc les seues aspiracions. És el cas, per exemple, de la negativa a condemnar com abans la violència de gènere a la porta de les Corts. Si en la legislatura anterior els diputats populars no tenien inconvenient a compartir pancarta amb els diputats de les formacions progressistes —«Les Corts contra la violència masclista», deia— mentre els parlamentaris de Vox sʼhi mantenien al marge, a la legislatura en curs han declinat fotografiar-se separadament de Vox i al costat de PSPV i Compromís. Com? Amb la creació dʼuna nova pancarta bilingüe —«No a la violència contra les dones», «No a la violencia contra las mujeres»— rere la qual es fotografien els diputats de PP i Vox quan guarden els cinc minuts de silenci preceptius. Socialistes i Compromís, per la seua banda, continuen fotografiant-se amb la de sempre.
La gestualitat no va ser lʼúnica concessió a Vox. Ni de bon tros. El pacte de govern de cinquanta punts rubricat per PP i Vox —amb Pérez Llorca en un paper actiu dins de les negociacions— va significar lʼassumpció del terme violència intrafamiliar, genèricament, per tal de no fer esment dʼuna manera directa a la violència contra la dona.
A més, Vox va aconseguir el compromís del PPCV de derogar la llei valenciana de memòria democràtica. Segons els dos partits, perquè els seus preceptes atemptaven contra «la reconciliació en els afers històrics». En el document subscrit, en canvi, no figurava cap referència al canvi climàtic. Hi havia espai per a lʼagricultura però no per al medi ambient. Encara no hi havia retrets al Pacte Verd Europeu, al centre de la diana de la ultradreta en els darrers temps.
Lʼacord de lʼestiu de 2023 incloïa mesures que ja sʼhan adoptat —la famosa «llibertat educativa», que ha incrementat el pes del castellà— o que estan en procés de tramitació —una nova llei de senyes dʼidentitat—, tal com va informar Mazón en el darrer debat de política general, el setembre passat. De totes elles, la més cridanera és, precisament, la llei de concòrdia que ha comportat la derogació de la llei de memòria democràtica. Aprovada un any després de les eleccions, la norma és breu, de només cinc articles, però sʼha guanyat un recurs dʼinconstitucionalitat del Govern dʼEspanya. Lʼalt tribunal, preventivament, ha deixat en suspens els articles 1, 2 i 3.
Segon rècord
Quan el PPCV va quedar-se en minoria per lʼeixida de Vox del Consell, Mazón no va mirar cap a les formacions dʼesquerres per a trobar el seu suport en qüestions puntuals, sinó que va preferir continuar lligat a Vox. I ho feia ben a gust. Mazón va confessar en veu alta que sentia «pena» per la pèrdua dels tres consellers designats per lʼextrema dreta —Vicente Barrera, Elisa Núñez i José Luis Aguirre—, alhora que es mostrava decidit a aturar «la invasió pancatalanista» i a mantenir amb vida la central nuclear de Cofrents, dues de les peticions que va formular-li el síndic de Vox, José María Llanos, en el debat de política general de 2024.
En aquell moment, Vox ja subratllava que podien a arribar a més acords si es respectava la seua posició en matèria dʼimmigració, amb especial atenció a les «màfies esclavistes miserables» i la «immigració il·legal», a la qual Mazón encara es referia com «contingències migratòries». «Li anime a continuar, vostè en el seu vagó i jo en el meu, fent camí al servei exclusiu dels ciutadans», li proposava Llanos. I el ben cert és que Mazón va anar alterant el seu discurs immigratori. Les circumstàncies així ho requerien.
Efectivament, amb Vox ja fora del Govern, el PPCV va aprovar de la seua mà, a més de la llei de concòrdia, la de llibertat educativa, la que modificava els criteris rectors de la radiotelevisió pública, À Punt, i la que regulava lʼAgència Antifrau. En alguns casos, amb aportacions molt importants de lʼextrema dreta, com la presència dels bous a la graella dʼÀ Punt o lʼelaboració dʼun llibre dʼestil que insta els periodistes de la casa a adreçar-se en castellà als entrevistats que sʼexpressen en aquesta llengua, residisquen o no al País Valencià.
Tercer rècord
Però, sens dubte, ha sigut en els últims mesos en què la petjada de Vox sʼha fet notar més. La dana del 29 dʼoctubre de 2024 situa Mazón contra les cordes per la seua absència durant la vesprada de la tragèdia. I lʼextrema dreta, conscient de la seua feblesa, encareix el preu a pagar per donar-li suport. En cap moment amenaça de retirar-li la confiança, sinó que es limita a incrementar-ne el preu. I de quina manera.
Abascal ha posat Mazón com a exemple de president del PP obedient i demana que Pérez Llorca el supere
Per a obtenir oxigen i fer sensació de continuïtat, malgrat els 229 morts de la dana, Mazón havia d’aprovar uns pressupostos. I els vots decisius, de nou, havien de procedir de Vox. El president va comparèixer escortat per la seua vicepresidenta primera, Susana Camarero, per la seua consellera d’Hisenda, Ruth Merino, i pel portaveu parlamentari i ara presidenciable, Pérez Llorca. Va presentar aquell acord com alguna cosa més que una entesa pressupostària. «És un pla d’impuls de la Comunitat Valenciana», va dir, tractant de fitar l’horitzó del final de la legislatura. Era el 17 de març, en plenes Falles.
Aquell acord va marcar un abans i un després en la relació PP-Vox. De fet, Abascal va seguir amb atenció la declaració pública de Mazón i tant ell com el portaveu de la formació, Ignacio Garriga, van remarcar que era l’exemple a seguir. Qui volguera un acord de pressupostos, havia de passar pel sedàs que havia passat Mazón.
Aquell dia, el cap del Consell va travessar moltes línies roges. Va proclamar que la Generalitat Valenciana no acceptaria «més repartiments d’immigració il·legal». Va demanar al Ministeri de l’Interior que fera públic la xifra de persones detingudes per haver comès actes de pillatge els dies posteriors de la dana, així com la seua nacionalitat. Va censurar les polítiques verdes de la UE, i més concretament, el seu pla estrella: «Rebutgem i cridem a l’acció contra el Pacte Verd Europeu i les seues mesures, que van en contra de la nostra economia i no sols afecten el sector primari, sinó també la indústria de la Comunitat Valenciana». Mazón va parlar, ras i curt, de «dogmatisme climàtic». I va fer-ho a penes quatre mesos i mig després de la terrible dana. «Va en la direcció correcta, s’enfronta sense complexos al Pacte Verd Europeu i les polítiques que afavoreixen la immigració il·legal», va enorgullir-se Abascal. Vox arrencava la crítica de Mazón a un pacte al qual està adscrit el Partit Popular Europeu.
L’espiral negacionista va arribar —un semestre més tard, en el marc del debat de política general— a l’àmbit lingüístic. En aquest cas, Mazón va fer realitat una de les reivindicacions de capçalera dels ultres en matèria identitària, consistent a rebatejar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) amb el nom d’Acadèmia de la Llengua Valenciana (ALV). «Fum de botja», va reaccionar la presidenta de la institució, Verònica Cantó, ja que la reforma de la llei en qüestió —una de les institucions de la Generalitat— exigeix una majoria reforçada de tres cinquenes parts de les Corts que PP i Vox estan lluny d’assolir.
Mazón no ha tingut inconvenient a plagiar el discurs de Vox en algunes matèries sensibles
A més, Mazón anunciava la seua intenció de sol·licitar a l’Estat que, en les proves d’accés a la universitat (PAU), els alumnes valencians pogueren quedar exempts de l’assignatura de castellà o valencià amb l’excusa de no tenir una prova més i no veure’s perjudicats en la nota mitjana final. Una altra iniciativa que buscava el desprestigi de la llengua pròpia, en sintonia amb les demandes de Vox. «Els nostres alumnes no han de tenir un examen més que els d’Albacete», va exposar Mazón en el debat més important de l’any. El PPCV ha anunciat, en la mateixa línia, que suprimirà els autors catalans i balears del currículum de l’assignatura de valencià i que tractarà de modificar el nom de la carrera de Filologia Catalana per tal que es diga Filologia Valenciana. Dues demandes clàssiques del secessionisme lingüístic que políticament, sense l’extinta Unió Valenciana, ara sobretot enarbora Vox.
No sols això, sinó que Mazón, en el debat de política general, també va lamentar que l’esquerra haja «utilitzat políticament» les associacions de víctimes de la dana, en consonància amb les declaracions que el síndic de Vox havia fet mesos abans, quan va qualificar-les d’associacions «interessades». Els familiars que seguien el Ple des de la tribuna de convidats van optar per abandonar l’hemicicle, amb signes visibles d’indignació.
Era el 23 de setembre. Mazón i Llanos van evidenciar aleshores que la sintonia entre ells era total. Absoluta. «Senyor Llanos, a mi m’alegra que vostè i jo siguem profundament independentistes i sobiranistes», va dir el president. «Em vindria de gust que algú titulara avui que Llanos i Mazón s’alien en l’independentisme, aquest és un titular que m’agradaria molt». Es referia a la sobirania energètica i al desig compartit d’estendre la vida útil de la central de Cofrents. Però la seua companyonia s’ha vist a cada ple. Fins al darrer minut. En la compareixença de Mazón, l’11 de novembre passat, a la comissió d’investigació de la dana en les Corts, Llanos va competir en servilisme amb el diputat de la seua formació a la comissió d’investigació creada al Congrés, Ignacio Gil Lázaro.
Una mena de fusió nuclear perfeccionada en les últimes setmanes de Mazón a la presidència, en què Vox ha forçat la desaparició de la comissió LGTBI de les Corts o la distinció expressa entre espanyols i immigrants a l’hora d’elaborar les estadístiques de la Generalitat Valenciana. Per exemple, pel que fa a l’ús de les urgències sanitàries o les donacions de sang.
Que el PP haja botat tots els llistons que fins ara li ha plantejat Vox no significa que el rècord vigent siga imbatible. Ben al contrari, la formació ultra ha deixat clar que Pérez Llorca, si vol ser president, haurà de remarcar els aspectes ja ressenyats i incidir també en un tema que té aroma a franquisme: la construcció de dics i presses per part de la Generalitat Valenciana.
Si el presidenciable Llorca supera la plusmarca de Mazón, passarà a habitar el Palau. Si en el seu discurs no és prou explícit i opta pel llenguatge «típic del bipartidisme» que tant abomina Vox, haurà de continuar esperant o, pitjor encara, anar a eleccions. Probablement, amb un cap de cartell que no seria ell.
Alea iacta est. Com un saltador de perxa, el fins ara alcalde de Finestrat ha de verbalitzar un discurs més escorat a la dreta que el de Mazón. Aquesta és l’única exigència de Vox.