Pau Cañigueral Batllosera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 1989) és doctor en Literatura i Cultura Hispàniques per la Universitat de Massachusetts Amherst i professor a la Universitat de Boston. Des d'allà es connecta en videoconferència per Zoom per explicar les claus d'Elegia de madona Fiammetta de Boccaccio (Edicions de la ela geminada, 2025), que arriba a les llibreries aquesta setmana.
—Coneixem molt Boccaccio pel Decameró, però explica vostè que Elegia de madona Fiammetta ja tenia tres versions catalanes al segle XV. Això vol dir que era «molt coneguda» en aquell moment?
—Sí, sí. De fet, hi ha estudis, sobretot a Itàlia, que revisen la creença general que el Decameró era l'obra més llegida a l'edat mitjana. Aquests estudis recents diuen que altres obres, com la Fiammetta, circulaven molt entre gent de classe mitjana —mercaders i altra gent que no tenia per què ser consumir només alta cultura— i que era una obra molt llegida. A més a més, la Fiammetta és una de les obres més traduïdes. En francès hi ha un fotimer de manuscrits; hi ha traduccions espanyoles i també d'angleses. El fet és que de seguida es va convertir en un model de prosa a tot arreu, i també a Catalunya. Al Tirant lo Blanc es veu clarament. Els autors que escriuen en vulgar hi troben una fórmula nova a través de la imitació dels clàssics (que va fer Boccaccio).
«Boccaccio és el ChatGPT de la seva època: així és com has d'escriure per tenir èxit»
—És clar que són novetats relatives perquè parlem de l'edat mitjana i entre la Fiammetta (1344) i el Tirant (1464) passen cent vint anys, a través de Roís de Corella, oi?
—Sobretot a través de Roís de Corella. Però aquesta connexió italocatalana també s'explica perquè la cort d'Alfons el Magnànim, que conqueriria Nàpols. Es diu que la primera versió catalana del Decameró l'encarreguen expressament per fer-li un regal a Alfons el Magnànim. I és molt curiós perquè un dels primers autors que imita Boccaccio és Bernat Metge, l'autor de Lo somni, però Bernat Metge també té una traducció de l'últim conte del Decameró. La tradueix primer Petrarca de l'italià de Boccaccio al llatí i després Bernat Metge diu que tradueix la versió llatina de Petrarca —tot i que crec que coneixia la versió de Boccaccio original. I llavors la versió catalana de Bernat Metge d'aquell conte la inclou l'autor anònim del Decameró en català en la seva traducció.
—Els tres manuscrits de la Fiammetta en català són tres traduccions o tres còpies de la mateixa traducció?
—És una única traducció i són tres còpies de la mateixa versió.
—Per què l'Elegia de madona Fiammetta té aquell èxit? Vostè diu que és la primera novel·la que dona una importància a la veu femenina estranyament protagonista en la literatura de l'època.
—Sí, aquest seria una primera raó. La segona seria l'estil: Boccaccio coneixia molt bé el llatí d'Ovidi i Sèneca, i és capaç de portar les seves estructures llatines a una llengua vulgar, com el seu italià, la qual cosa implica un model estilístic molt espectacular. Boccaccio era com un ChatGPT de l'època: així és com has d'escriure per tenir èxit. És un model de prosa totalment nou però alhora culte: amb unes fonts importants i molt establertes. El tercer gran encert de Fiammetta és que és el primer romanç psicològic, la primera novel·la basada únicament en l'experiència personal de la protagonista. Això era totalment innovador, i sobretot pel tema de la literatura amorosa: Fiammetta és un personatge que ha llegit els trobadors, que ha llegit Dante —la Vita nuova— i, per tant, s'expressa i explica la seva experiència a través d'aquests models.
—Una altra innovació és l'ambigüitat dels personatges que explica en el pròleg.
—Sí, l'ambigüitat de la Fiammetta la trobes en altres personatges de Boccaccio. El Decameró és una d'aquelles obres que intenta explicar la realitat a partir de diverses històries amb punts de vista diferents dels seus deu personatges. La Fiammetta, no. És un personatge només. I només tracta del que li passa pel cap. Però a pesar d'aquesta especificitat és superuniversal. Jo m'hi reconec i no soc una dona noble italiana...
—...del segle XIV...
—No. Però la manera com explica la seva experiència amorosa és una de les coses més universals, més potents, del text.
—És realment inquietant que Fiammetta descrigui la primera trobada sexual amb el seu amor passional, Panfilo, com una violació i després no passi res.
—Sí, és un dels enigmes del text. Molts investigadors moderns hi han passat de puntetes perquè no saben com interpretar-ho. Una de les fonts podria ser Fedra de Sèneca. Fedra s'enamora del seu fillastre, Hipòlit; Hipòlit la rebutja; ella l'acusa d'haver-la violat i això acaba provocant la mort d'Hipòlit. Per tant, alguns creuen que Boccaccio recupera en certa manera Fedra. De fet, és que Fiammetta no explica aquesta versió fins que ella s'assabenta que l'amant Panfilo s'ha casat amb una altra...
—Pot semblar una història fruit del despit?
—Exacte. Jo no tinc una solució sobre com s'ha d'interpretar, però assenyalo que això és important i que no em sembla del tot contradictori: pot ser que aquest personatge estigui enamorada d'aquest personatge, però en el moment que van tindre el primer encontre no va ser consentit. És un dels punts que fan el personatge més complex.
—Pot retratar la psicologia d'una dona maltractada que, tanmateix, es negui a reconèixer que és una relació tòxica...
—Exactament. El text està dissenyat així: sembla que t'explica una història i llavors canvia completament. És part de la gràcia. Boccaccio s'ho prenia també com un exercici retòric: et puc fer creure ara que això va ser una violació i després que no. Com que no hi ha altra versió, això queda en el limbe. De vegades s'ha fet una lectura feminista de la Fiammetta i crec que és bastant més que això. Perquè el relat feminista falla una mica: al capdavall, és la història d'una dona que està obsessionada per un home que l'ha abandonada. I a mesura que vas llegint et vas adonant que el paio era un penques.
—I aquesta història, en part, es repeteix al Tirant?
—Sí, en el capítol de les bodes sordes entre Estefania i Diafebus...
—Unes bodes sordes són unes bodes que avancen el coit al casament...
—Sí. Un cop les bodes sordes s'han acomplert, Estefania també expressa que ella no volia. I entra en certa contradicció perquè abans han signat un contracte per expressar que primer faran les bodes sordes i després es casaran. Però més tard Estefania diu que no volia i ho expressa també d'una manera semblant. Si llegeixes els dos textos, és bastant evident que Martorell coneixia la Fiammetta.
—És l'única influència directa en el Tirant lo Blanc?
—No, però és difícil de provar-ho exactament. Hi ha estudiosos que han trobat algunes cites molt semblants, però en tot cas es veu clar que les protagonistes femenines del Tirant (Carmesina, Estefania, la Viuda Reposada, etc.) s'expressen fent servir el llenguatge de Fiammetta. Fiammetta està a la seva habitació —el seu àmbit privat— deixant anar els seus monòlegs, les seves reflexions. I els personatges femenins del Tirant són personatges d'acció perquè tenen la trama amorosa —es troben amb els cavallers, canvien d'escenari, etc.—, però després tenen uns moments a la seva habitació on, entre elles o soles, reflexionen i tenen aquests monòlegs. Aquests monòlegs fan servir molts dels motius que fa servir Fiammetta i s'expressen de la mateixa manera. Hi ha la vida pública i la privada: una cosa que també Boccaccio fa servir en diverses obres. I al pròleg del Decameró fins i tot ho diu: aquesta obra és per a les dones, perquè les dones quan pateixen només poden fer que estar a l'habitació i llegir.
—Sí, ho escriu vostè també al pròleg.
—Doncs Fiammetta, quan és a la seva cambra, s'expressa i es confessa —que és encara més atractiu. Tots volem salsa, volem confessions. Doncs al Tirant, aquest mecanisme també s'aprofita.
—Joanot Martorell havia estat a Nàpols, a la cort d'Alfons el Magnànim, només cinc anys abans de començar el Tirant. És molt fàcil que conegués la Fiammetta en versió catalana o italiana.
—Sí, tot apunta cap aquí. Per bastir una mica l'univers psicològic amorós dels personatges femenins, li va servir. Clarament. I, a més, a la Fiammetta, hi ha un capítol que segur que a Joanot Martorell li va encantar. Quan Fiammetta ja ha estat abandonada i sap que Panfilo està casat, ella es deprimeix i explica les coses que fa per distreure's. Una d'elles són els torneigs d'armes que es feien a Nàpols, uns fragments que segur que a Martorell li encantarien perquè explica com apareixen els cavallers... Ho fa d'una manera molt original, des del punt de vista de Fiammetta, i, per tant, és com una noia de l'institut que mira els nois que van a jugar a futbol o al que sigui. Se'ls mira, i descriu com aquell va vestit d'aquesta manera; com aquell altre fa servir les armes, etc. Descriu tota la cerimònia del torneig...
—Diu «una noia de l'Institut» perquè la protagonista, Fiammetta, és molt jove.
—No s'explica bé, però és «una dona jove en edat de casar-se». En aquell temps això volia dir des dels 11 fins als 18, com a molt. També hem de tenir això en compte a l'hora de llegir. Moltes vegades es jutja el personatge d'una manera molt cruel. Si penses l'edat que té, té tot el dret a estar trista.
—I tant. És una adolescent.