Música

Un bell fil musical per al ‘Paradís’ inassolible de la mallorquina Júlia Colom

Júlia Colom (Valldemossa, Mallorca, 1997) va irrompre amb força en el panorama musical amb un disc, Miramar (2023), en què rejovenia amb delicadesa i una veu deliciosa la música d’arrels de les Illes. Amb Paradís (La Castanya, 2025), un títol polisèmic que no es pot deixar d’interpretar en clau mallorquina, fa un pas endavant refinant i solidificant la proposta amb un cançoner encara més robust i interessant, confeccionat quasi íntegrament per cançons pròpies.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La bona acollida d’un primer disc com era aquell Miramar, multiguardonat en els Premis Enderrock de la Música Balear, generava curiositat sobre quines serien les següents decisions artístiques de Júlia Colom. Musicalment, Paradís és un pas endavant ferm, decidit, en el qual la mallorquina assumeix el pes quasi absolut de la composició, incloent-hi un únic tema procedent del cançoner popular, «Sa Madona», en un intent de dotar el conjunt d’un so més homogeni, un discurs guiat pel llaüt, la guitarra espanyola i la veu singular de l’artista que acaba adoptant la forma final a través dels ritmes i detalls electrònics.

Una bona pista per interpretar Paradís és «Sa teva barca», una cançó amb unes bases electròniques enèrgiques, que seria un tall més o menys convencional de pop ballable si no fora per la presència precisament del llaüt que pertanyia al seu avi, mort durant la pandèmia de la covid-19 i gran referent personal i artístic de l’artista. Aquesta sonoritat procedent de la música tradicional embolcalla la cançó d’una aura quasi mística, arrodonida pel treball amb les veus.

«T’he cercat» torna a abordar la temàtica amorosa amb coordinades musicals semblants, un tall que arranca de manera delicada, des del folk, per expandir-se amb un ritme subtil i una melodia pop a la qual la veu vellutada de Colom i la seua manera remorejant d’interpretar insuflen personalitat. Una certa solemnitat trencada en «Necessit», plena de jocs i detalls vocals instrumentals, que per moments remeten al k-pop, el jazz o el pop adult. Que recorda, per juganera, no tant per semblança, a l'«Ell i ella» de Miramar. I també per introduir la temàtica dels dubtes sentimentals, aquest viatge des d’una mirada més madura, de reclamar temps per saber triar, per esbrinar «lo que vull, lo que me fa bé».

 

Per a explicar «Una illa per tu i per jo», cal fer una mica de context. El concepte de Paradís que Colom explica en les entrevistes és el del «lloc ideal on tothom vol arribar però ningú ha estat mai, que vindria a ser el paradís». Com l’Ítaca d’una generació que veu compromesos els seus desitjos i anhels. I que va més enllà d’allò generacional, perquè costa trobar-te amb el títol i amb cançons com aquesta («Vull que vinguis a sa meva illa, / vull que entenguis per què soc com soc») sense donar-li un sentit col·lectiu a tot plegat.

I a Júlia Colom ja li està bé, com ha reconegut en alguna entrevista, que es puga relacionar el títol amb Mallorca, amb una illa assetjada pel turisme, la seua serra de Tramuntana i la Valldemossa massificada i transformada per una hidra que, a més, no té gens d'interès per la llengua del territori on resideixen.  «Sa nit i es dia» («Massa preguntes sense respostes»), un tall senzill i bonic, aprofundeix també en aquest sentiment.

Al marge del concepte, el disc no dona treva, les cançons estan agermanades per la mateixa substància sonora, però cadascuna amb la seua personalitat. «Gelosies» parla d’un dels sentiments tòxics que acompanya les relacions amb un aire cinematogràfic i de música antiga, podria formar part de qualsevol opening. I com era d'esperar, Colom aprofita les col·laboracions per donar segell a les cançons, com ara en «Transformacions», amb la cantant i ballarina vallesana Ounieta, un tall de magnífics trenats vocals i uns versos autoreferencials a tall de broma reivindicativa: «Parlo com la Júlia / però no soc mallorquina».

Tarta Relena, per la seua banda, participen en «Sa Madona», l’única cançó no original, posant les seues veus i la de Colom al servei d’un tall instrumentalment senzill, però que porten amb el seu talent vocal a un crescendo preciós. I entremig de les col·laboracions, una bonica balada, adornada amb arranjaments de cordes, «Juntes dins s’aigua», que descriu uns instants de plenitud amorosida. La cançó de reconciliació «Ja saps on m’amag», vestida de detalls instrumentals subtils i amb Colom en mode falset, ens va conduint pel tram final.

D’un Paradís que acaba amb «Més avall», un tall final oníric i eteri, pel qual rellisquen uns únics versos enigmàtics: «Més avall, molt més avall, / sa realitat pot il·luminar-mos, / tenir sentit». Siga el que siga aquell més avall, una manera esplèndida de tancar un àlbum de confirmació absoluta. El bell fil musical per a un paradís esmunyedís, inassolible.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.