—Què et va animar a fer una investigació sobre les comunitats estrangeres a les comarques del sud del País Valencià i, més en concret, a la Marina Baixa?
—Jo mateix he estat i soc immigrant. He viscut a Polònia, Àustria, Noruega i ara mateix estic instal·lat a Alemanya. Al llarg d'aquest temps, he estat investigant sobre comunitats nacionals minoritzades, qüestió sobre la qual tinc previst publicar un llibre.
En aquest cas, a mi m'ha interessat l'impacte del turisme residencial pel fort arrelament que aquest té a la Marina Baixa. Es tracta de la segona comarca, per darrere del Baix Segura, amb un percentatge de persones migrades més alt. En aquests moments, un de cada tres habitants procedeix de l'estranger. El gruix d'aquests, a més, són persones amb una bona posició econòmica.
Com a persona que té consciència lingüística i cultural, crec que és molt interessant investigar quin és l'impacte que aquesta realitat té sobre la vitalitat lingüística del territori. En molts casos, el nombre creixent de residents d'origen estranger ha induït canvis notables en els hàbits lingüístics dels parlants autòctons.
Vivim en un territori on s'ha alimentat un model turístic i econòmic que té un gran impacte en la configuració sociodemogràfica. Personalment, crec que hauríem de parar més atenció a aquest fenomen.
—Però tu ets d'Alcoi. Què et va dur a fixar-te en la Marina Baixa?
«A la Marina Baixa el gruix de la classe política s'ha desentès de la promoció i la defensa del valencià»
—A banda de per l'alt percentatge de residents estrangers, hi ha la meua pròpia història personal. Vaig viure vora mig any a Kárášjohka, que és la capital de Lapònia. Aquesta circumstància em va dur a estar present, amb un sami, en el Dia Nacional de Noruega a l'Alfàs del Pi. Allà viu la segona colònia de noruecs més nombrosa del món. Assistint a aquell acte, plantejat d'una forma molt banal, vaig prendre plena consciència d'aquesta realitat que tenim al territori. Hi tenim instal·lats grans colònies de residents estrangers que viuen completament aliens a la nostra cultura i a la nostra llengua.
—En el treball guanyador de la beca Manuel Sanchis Guarner expliques, de fet, com és de paradoxal que l'Alfàs del Pi tinga una Regidoria de Residents Internacionals, però no un departament de normalització lingüística.
—Sí, crec que és definitori de com estan les coses. De fet, en aquell acte al qual vaig assistir, l'alcalde, que és valencianoparlant, es va limitar a pronunciar un «bon dia» i res més que això. Els responsables públics han naturalitzat que als residents estrangers cal parlar-los en castellà. Manca, per tant, una política pública de defensa i promoció de la llengua.
El gruix de la classe política de la Marina Baixa s'ha desentès de la promoció i la defensa del valencià, a pesar que aquesta continua sent la llengua majoritària del veïnat autòcton. Davant d'aquest escenari, resulta imprescindible impulsar amb urgència polítiques públiques decidides de normalització lingüística. Cal garantir que el valencià continue exercint un paper central com a llengua d'integració i cohesió social.
—La teua investigació es basa en una enquesta sobre actituds lingüístiques, tant a població autòctona com a residents estrangers. La impressió generalitzada —com tu vas experimentar a l'Alfàs del Pi— és que viuen en comunitats tancades i que, en conseqüència, poc o gens no els importa l'existència del valencià. Segons la teua enquesta, quines són les actituds lingüístiques d'aquest grup de població?
«Per als residents estrangers, la Marina Baixa no constitueix una realitat territorial pròpia. Ells viuen a la Costa Blanca»
—Hi ha excepcions, persones que saben que existia el valencià i que hi tenen una actitud positiva. Ara bé, el gruix dels residents estrangers manifesten indiferència i ignorància o mostren una certa animadversió cap a l'idioma. Per al gruix dels estrangers residents, la llengua no és útil ni necessària en el seu dia a dia. Hi ha, de fet, alguns d'aquests residents que tenen posicions molt espanyolistes i que manifesten públicament la seua aversió a la llengua.
I això crec que en part és degut al fet que no se'ls ha donat l'opció d'entendre on viuen. En el seu imaginari hi ha la consciència que viuen a la Costa Blanca i poca cosa més...
—De fet, en l'estudi hi ha un percentatge important de residents estrangers que, quan se'ls demana identificar el lloc on resideixen, manifesten que «a la Costa Blanca»...
—Sí, així és com ells defineixen aquesta part del nostre territori. Hi ha grups de Facebook —que són llocs de trobada per a ells— que utilitzen aquesta nomenclatura. Per tant, per a ells, la Marina Baixa no constitueix una realitat territorial pròpia, i prefereixen fer servir la denominació creada per la indústria turística a la dècada dels seixanta.
Com que no saben ni on viuen, és encara més difícil que sàpiguen que hi ha dues llengües oficials i que, a més, una d'elles és pròpia. Per això alguns han muntat un canyaret quan a l'escola han hagut de triar si els seus fills estudien en castellà o en valenciano. Perquè alguns d'ells ho diuen així, en castellà, com per reforçar la idea que és un dialecte, una llengua inútil i de poc valor. Hi ha, a més, casos puntuals de persones que, a més de disposar de tribunes als mitjans de comunicació que ells consumeixen, tenen una aversió declarada contra el valencià.
Aquesta realitat ens hauria de preocupar a les persones que ens estimem la llengua i, sobretot, a l'Administració. És responsabilitat seua que aquestes persones siguen conscients de la realitat on viuen.
—En la teua investigació, també has demanat a la població nadiua per les seues actituds lingüístiques i el que es mostra és, en línies generals, que l'adhesió a la llengua és alta a la Marina Baixa.
—Crec que l'estudi evidencia una bretxa significativa entre les persones nascudes a la comarca i la població d'origen estranger, especialment pel que fa a la integració i al sentiment de pertinença. Aquesta diferència té a veure amb l'absència històrica de polítiques actives d'integració. El resultat és que s'ha afavorit una convivència paral·lela entre ambdós grups.
Al capdavall, molts dels residents estrangers han escollit la zona per raons de jubilació, clima o perquè l'habitatge els resulta assequible. Durant aquest temps, han desenvolupat formes de vida desvinculades del context cultural i social local. Aquesta manca de contacte, sovint normalitzada per ambdues parts, ha consolidat un model en què és la societat d'acollida la que s'ha adaptat als nous residents, i no a l'inrevés.
—Així les coses, quin futur li augures al valencià a la Marina Baixa?
—La Marina Baixa és un territori extens i la realitat de cadascun dels pobles és molt diversa. No és el mateix Altea que els municipis que ja estan a tocar de l'Alacantí.
«L'absència històrica de polítiques actives d'integració dels residents forans ha derivat en una convivència paral·lela de nadius i estrangers»
En tot cas, una de les coses més cridaneres de l'estudi és que continua existint un percentatge alt de la població autòctona que se sent molt identificada amb la identitat valenciana. Aproximadament el 70% dels enquestats s'autoreferenciaven com a valencians. Per tant, hi ha un sentiment de pertinença fort.
Així doncs, encara que tinguem el vent en contra, crec que encara estem en un punt en el qual es poden fer coses a favor del valencià. Al capdavall, açò que passa amb el valencià no és privatiu nostre. En un context de globalització, d'internet, d'intel·ligència artificial... és indispensable posar-se mans en l'obra, perquè, altrament, en un parell de generacions, la caiguda en l'ús de les llengües minoritzades serà brutal.
A tota aquesta casuística li hem de sumar, a més a més, en el cas de la Marina, que un de cada tres resident és estranger. Per tant, si es vol revertir la tendència a la substitució lingüística i fomentar una convivència equilibrada, cal apostar decididament per polítiques públiques de promoció lingüística específiques per al valencià, especialment entre els residents estrangers.
—Algú podria adduir que aquesta advertència sobre l'impacte dels residents estrangers és racista. Què els diries?
—El primer que cal tenir en compte és que estem parlant de dues llengües que són cooficials en un territori. Al que hem d'aspirar és al fet que el valencià continue sent la llengua del territori. I, per a això, necessitem que siga una llengua d'acollida.
El que passa, però, és que estem en un procés de minorització o, fins i tot, d'extinció. I en el context en què estem, ens veiem obligats a mantenir una posició defensiva. Si nosaltres no tenim autoestima, al final no existirà un «nosaltres». Si no defensem nosaltres la llengua, no ho farà ningú.