Puigdollers explica que Vila Casas «entenia que l’art tenia una dimensió humanística i havia d’estar a l’abast del visitant independentment dels seus coneixements». Per tant, Puigdollers ha preferit crear tres grans eixos per dividir l’obra exposada i alhora «donar-li les claus per entendre» l’exposició en la mateixa divisió. El primer eix l’han batejat «La matèria com a vehicle»; el segon, «La realitat transgredida», i el tercer, «El gest d’existir».
Però abans l’exposició ens introdueix ràpidament en la biografia i el col·leccionisme d’Antoni Vila Casas. En poques sales, la permanent ens introdueix en la vida de Vila Casas, els estudis de farmàcia, l’empresa farmacèutica, la patent de l’aceclofenac (Airtal), el col·leccionisme d'art i la Fundació.
La vicepresidenta de la Fundació, Montse Viladomiu, ha recordat com va començar la col·lecció d’Antoni Vila Casas: «Quan es va vendre la Montesa que tenia, i es va comprar tres quadres de Josep Cusachs». Aquell dia es va iniciar una aventura que ha portat fins a aquesta Fundació, propietària ara d’aquest museu de Can Framis, al Poblenou de Barcelona; del Palau Solterra de Torroella de Montgrí (especialitzat en fotografia) i el Museu Can Mario de Palafrugell (especialitzat en escultura), a més dels Espais Volart del carrer d'Ausiàs March de Barcelona.
A l’exposició es poden veure aquests tres Cusachs (de la sèrie «Soldats») a la mateixa sala que s’exposa el quadre de Mompou que més el va colpir de petit, perquè ja era propietat familiar (Le phare de Saint-Malo), i l’obra que a ell més el satisfeia haver adquirit: Río Manol de José María Guerrero Medina.
Del gran museu de Can Framis, la col·lecció permanent ocuparà a partir d’ara tres grans naus. L’espai s’ha aprofitat més perquè s’han retirat obres de gran format que ocupaven molt i per les quals Antoni Vila Casas va tindre una especial debilitat, i s’ha reorganitzat l’espai en els tres eixos esmentats.
Cal recordar que els fons de la Fundació Vila Casas inclouen ja més de 5.000 obres (entre pictòriques, escultòriques, fotografia, etc.) i a la col·lecció permanent de Can Framis s’exposen 224 obres (no s’inclouen les de Can Mario i Palau Solterra).
El primer eix de la permanent, «La matèria com a vehicle», inclou obres que «evoquen la tradició matèrica catalana», diu Puigdollers, entre els quals Tàpies, Guinovart, Subirachs i Madola. Obres que gairebé conviden a explorar amb els dits les fibres, les rajoles, les fustes, la ràfia i el sac.
El segon eix, «La realitat transgredida», se centra en l’entorn i com ens hi relacionem: el paisatge natural, l’urbà, i d’altres que semblen parlar més de l’interior de l’artista, perquè «necessitem descobrir allò que amaga, esperant trobar —potser— l’enigma de la pròpia existència». Aquí s’hi troben les ceràmiques de Madola, que semblen crear un altre món, les obres de Joan Vilacasas i Carme Sanglas.
També s’ha sumat a aquesta exposició una obra de la col·lecció privada de Vila Casas de Salvador Dalí, que ha cedit la seva viuda. No és l’única obra que la família ha cedit per completar, equilibrar o fer més atractiva la col·lecció permanent.
La tercera nau està dedicada (amb dues plantes) a «El gest d’existir» i aquí ja situa l’ésser humà —el cos— és «el contenidor de totes les tensions: la matèria i l’esperit, la vida i la mort, l’amor i la violència, la identitat i la seva pèrdua». Entre les obres que parlen del gènere n’hi ha de Santos Montes; d’homosexualitat parla també Nazario; de sensualitat, Serra de Rivera, Gino Rubert (que té altres obres de gran format a la mostra) i Xavier Medina-Campeny.
La diversitat d’estils i de gèneres és fascinant. Els dibuixos i grafits penjants del sostre de Susanna Inglada i Heredero, són dibuix o escultura? La porcellana de Santi Moix és escultura o pintura? Té cap importància?
Puigdollers ha situat en un lloc privilegiat El col·leccionista absent III de Rafael G. Bianchi, però és evident que el col·leccionista, Antoni Vila Casas, no està absent d’aquesta permanent. Tot el contrari. I per molts anys.