“No he tingut tracte amb cap mecenes de la dimensió del senyor Vila Casas”, diu el pintor Perico Pastor a EL TEMPS. “No hi ha gaires casos com ell”, diu el també pintor Agustí Puig Pinyol: “Té quatre museus! Per a una fundació privada això és molt. Un banc o una caixa és diferent, però ell ha superat l’esforç d’alguns bancs”, assegura. I Joan Pere Viladecans i el crític Daniel Giralt Miracle afirmen convençuts que cap col·lecció —ni la del Macba ni cap— té més bona representació de l’art català dels últims setanta anys que la Fundació Vila Casas.
A poc a poc i bona lletra, Antoni Vila Casas ha anat bastint una fundació privada dedicada a la recerca sociosanitària i a l’art, que suma tres museus i dos espais expositius: Can Framis, al barri barceloní de Poblenou; els Espais Volart (1 i 2) del carrer Ausiàs March de Barcelona; el Palau Solterra de Torroella de Montgrí, dedicat a la fotografia contemporània, i el Museu Can Mario de Palafrugell, dedicat a l’escultura. Des que, el 1997, va decidir dedicar-se plenament a la Fundació Vila Casas, ha inaugurat aquests museus i encara un altre, Ca la Tona, a Pals, que posteriorment tancà.
En poc més de vint anys, Vila Casas ha fet que la seva fundació privada estigui, efectivament, cobrint els buits que les administracions, les desaparegudes caixes i la resta de col·leccionisme català no han sabut omplir.
El crític i historiador de l’art Daniel Giralt Miracle ho resumeix així: “El que té la Fundació Vila Casas, amb aquest ordre i especialització amb què treballa, no ho té ni el Macba ni el MNAC ni els museus locals de Catalunya. Cap d’ells no té una col·lecció semblant d’art del segle XX. Poden tenir obres dels grans —Tàpies, Cuixart, etc.— però tots els que van néixer als anys quaranta, cinquanta, seixanta o setanta, la resta de museus o no ho toquen o ho fan a miquetes. Si tu vols buscar obres d’Artigau, Llimós, Perejaume, Plensa, tot això ho té en Vila Casas”.
Per posar un exemple, Giralt Miracle cita el recent interès d’un museu de la Catalunya Nord per mostrar l’art català de l’últim segle: “Si vols fer una revisió de la pintura i l’escultura catalana del segle XX, com vol fer ara el Museu de Ceret, al lloc on troben tot el que busquen és als museus de la Fundació Vila Casas. Hi ha d’altres col·leccionistes importants a Barcelona, però amb aquesta permeabilitat, amb aquesta quotidianitat del que passa dia a dia, només hi ha la Fundació”.
De la primera farmàcia a Prodesfarma
Antoni Vila Casas va néixer a Barcelona el 1930 al si d’una nissaga “de la burgesia tèxtil del carrer de Casp”, segons el crític i historiador J.F. Yvars. “Ha estat una família que ha tingut un compromís molt noucentista amb la cultura”, assegura. El seu interès per l’art li ve de petit (vegeu entrevista a la pàg. 39) però no s’hi va poder dedicar. “Suposo —aventura Daniel Giralt-Miracle— que, com tots els fills de la burgesia, havia de tenir una carrera i que no fos artista —com el Rusiñol—. Amb la seva capacitat, intel·ligència i claredat visual, que en té molta, estudia farmàcia, que és una carrera medicotècnica-humanística”. Vila Casas fa la carrera de Farmàcia a Barcelona, “l’acaba brillantment i com és un home actiu i lúcid, comença en una farmacieta petita; la farmàcia es converteix en una gran farmàcia i després en uns laboratoris”.
Amb diversos socis fundà Prodés, després Prodesfarma, que, als seixanta comercialitza el Diazepan amb èxit. “A part de ser un gran farmacèutic —explica Giralt-Miracle—, és un gran coneixedor del màrqueting, de la part estètica del producte, de les mateixes capses dels medicaments. Ell dissenya la publicitat amb un professional de la gràfica, dona ordres per desenvolupar productes amb identitat de marca (amb colors, estètica i formes) i continua comprant obres d’art”. Ja als noranta, Prodesfarma inventa un antiinflamatori i analgèsic, l’aceclofenac, venut, encara ara, amb el nom d’Airtal. Una altra fita que, a més, els obre el mercat exterior.
Antoni Vila Casas decideix dedicar-se plenament a la Fundació quan Prodesfarma es fusiona amb Almirall.
“Arriba un moment —diu Giralt-Miracle— que se li presenta un repte vital. El negoci li va molt bé i té l’oportunitat de dedicar-se a allò que sempre havia estat la seva vocació. I ara es veu el resultat: ell va a veure a tots els artistes o tots els artistes el van a veure a ell. És el gran amic dels artistes; és un generós patrocinador de les arts; es complica la vida creant tres museus amb una clara vocació d’identitat amb el país —perquè els seus museus són en antigues indústries del tèxtil o del suro”.
Yvars també destaca aquesta ambiciosa —i rara— empenta de Vila Casas: “El fet que una persona del món industrial, de la indústria farmacèutica, quan té la possibilitat de capitalitzar aquells anys, es dedique a la cultura, compre uns edificis històrics que s’estaven fent malbé, els restaure i en faça museus d’art, és un cas insòlit”.
El Palau Solterra era la residència medieval dels comtes de Torroella de Montgrí; el Museu Can Mario, una antiga fàbrica de suro; Can Framis, una antiga fàbrica de llana del segle XVIII i els espais Volart, una “meravella del modernisme”, en paraules de Giralt-Miracle.
Refugi de pintors
Perico Pastor (la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 1963) afirma que Antoni Vila Casas “és, possiblement, el mecenes més actiu, més transversal i més generós que hi ha hagut a Catalunya en els últims cent anys”. Ho afirma rotundament tot i que només hi té tractes des de fa set anys. “Suposo que ens havíem creuat moltíssimes vegades en el món de les exposicions de Barcelona, que tampoc és tan gran, i naturalment coneixia el seu nom”. Però no va ser fins 2011 que va tenir contacte directe amb Antoni Vila Casas. “El 2010 —explica Pastor— vaig exposar a la Pedrera les il·lustracions que havia fet de la Bíblia per a Enciclopèdia Catalana. Ell va veure l’exposició i va tenir l’amabilitat d’enviar-me una nota dient que realment estava molt impressionat per la meva feina”. Al cap d’un parell d’anys, “el meu amic Armand Puig, que era rector de Sant Just i Pastor i s’ocupava de la restauració de l’església, li va proposar a Vila Casas que jo fes dues obres grans per a la capella de l’Encarnació i el senyor Vila Casas hi va estar totalment d’acord”. Pastor i Vila Casas aviat van fer tractes i el pintor s’encarregà dels dos quadres que es poden veure a Sant Just i Pastor. “Com a mecenes, el senyor Vila Casas és i ha estat sempre d’una enorme correcció, tant personal com econòmica. És un home molt generós. A més, un cop s’interessa per l’obra d’un artista, s’interessa de veritat”.
Pastor el descriu com “accessible”, fins i tot “per a coses que no impliquen la seva col·lecció”. Quan el pintor va editar un llibre sobre el barri de Poblenou, El Poblenou torna a ser nou, li va proposar d’exposar els originals a Can Framis, que és al mateix barri de Barcelona. “Li ho vaig proposar d’una manera una mica atropellada, amb poc marge de temps, perquè Can Framis té una programació tancada amb anys d’antelació, però Vila Casas s’ho va muntar per fer un forat de tres dies, que a més va coincidir amb les festes de Poblenou. I la veritat és que va tenir una assistència brutal”.
El pintor, des del seu taller de Montpeller, apunta a EL TEMPS una altra característica de Vila Casas que marca molt la seva col·lecció, la combinació entre un criteri molt clar i l’ambició de tenir una col·lecció molt completa, amb molts artistes representats: “Una de les característiques entranyables de Vila Casas és que no és gens sectari. Té els seus gustos, però com a mecenes té el doble vessant: fer una feina bastant enciclopèdica de gairebé tot el que s’ha fet a Catalunya durant els últims cinquanta anys o setanta anys, però sense que això li impedeixi donar un segell personal de quines són les seves preferències dintre de la seva col·lecció, com Guerrero Medina o Agustí Puig. Això, ho fa molt més entranyable que si fos una col·lecció asèptica, que acostuma a ser el problema d’alguns dels mecenes d’avui dia”.
Joan Pere Viladecans hi coincideix: “Vila Casas té pràcticament de tot i de tothom. Pots criticar diguéssim el seu eclecticisme, però com a col·leccionista —ell ho és i té una opinió molt independent— ha de fer la seva col·lecció”.
Gust i criteri
Agustí Puig Pinyol (Sabadell, Vallès Occidental, 1957) és un dels preferits d’Antoni Vila Casas. El mecenes de l’art el va convidar a inaugurar el Palau Solterra, l’any 2000, i a ser un dels primers artistes convidats en l’Espai Volart 1 i 2. Puig Pinyol ho explica mig rient mig excusant-se per haver-ne esdevingut el favorit: “Jo no li faig mai la pilota però sempre em convida a les seves inauguracions. Ell diu que jo li porto sort i jo li responc que potser és ell qui em porta bona sort a mi”.
L’artista de Sabadell hi té relació des de 1996, després que es coneguessin per casualitat : “Cap a 1995, jo vaig rebre una trucada d’una dona que havia vist un quadre meu en una galeria, i volia unes obres per al casament de la seva filla, a les Drassanes de Barcelona. Volia que li deixara uns quadres grans que jo havia fet sobre el tema de Velázquez. Hi havia quadres de tres metres i vaig pensar que seria una complicació però finalment ho vaig fer”.
Antoni Vila Casas va veure el quadre de Las Meninas al sopar. “Uns dies més tard —continua— es va presentar al meu estudi, ens vam conèixer i es va quedar Las Meninas, un quadre de tres metres per quatre de llarg que encara té a la col·lecció de Can Framis”.
Puig Pinyol li agraeix el suport: “És l’única persona que m’ha ajudat. Mai no he tingut una beca ni una ajuda així i el fet que hagi cregut en mi també és un suport moral”.
Sobre la seva manera de fer, Puig Pinyol explica que Vila Casas té “molta perseverança, molta voluntat i, quan decideix una cosa, s’hi dedica i no defalleix”.
Amb Agustí Puig Pinyol, Vila Casas hi ha tingut molt tracte. Però la relació amb els pintors no sempre és tan estreta. Joan Pere Viladecans (Barcelona, 1948) el va conèixer fa uns quinze anys. “Va venir a interessar-se per unes obres meves, per a la seva col·lecció. Després n’ha anat adquirint més, d’obres meves, però a mi me’n va comprar una o dues de grans”. Com la resta d’obres ja les ha comprat indirectament —“Les deu haver comprat a galeries o a altres col·leccionistes”, suposa Viladecans—, aquest artista no ha “tingut tot el tracte que voldria” amb Vila Casas, a qui considera “un home savi del qual s’aprèn molt”.
Viladecans el descriu com “un senyor de Barcelona, tant físicament com conceptualment”. I el qualifica de “patriota”: “Ho dic perquè, tal com està el panorama d’espais tant institucionals com privats com de galeries i col·leccions particulars, i amb el fracàs del Macba, on realment pots prendre-li el pols a l’art contemporani als Països Catalans és a les col·leccions de Vila Casas”.
Tots els artistes i col·laboradors de Vila Casas insisteixen en l’excepcionalitat del seu cas com a col·leccionista: “De col·leccionistes, n’hi ha més, però a Catalunya, i a Barcelona en concret, el col·leccionisme no ha tingut mai una importància ni continuada ni forta. Els grans artistes i les grans obres es trobaven més fàcilment a Madrid o a fora que aquí. Al col·leccionista tipificat com el burgès català els agradava molt el Casas i el Rusiñol, però ja no els agradava el Nonell. I als seixanta Picasso i Miró van fer grans exposicions aquí i la burgesia no comprava o bé perquè no li agradava o perquè no hi creia”. Vila Casas, segons Viladecans, trenca amb això.
Daniel Giralt-Miracle hi coincideix parcialment: “Molt probablement una de les grans mancances que tenim als Països Catalans és la falta de col·leccionistes que sàpiguen fer una bona col·lecció d’art o sàpiguen fomentar l’art. Hi ha casos, com el de Bombas Gens a València o la Foto Colectania, a Barcelona, que intenten cobrir les mancances de les administracions i les fundacions de caixes i bancs: no tenim museu de fotografia; no tenim museu de còmic; ara tenim museu del disseny... Les fundacions són el gran suport per completar el mapa cultural en allò que no tenim”.
Giralt-Miracle destaca el paper de Vila Casas en l’escenari posterior a la desfeta de les caixes catalanes: “A Catalunya —i suposo que a la resta dels Països Catalans—, la pèrdua de les caixes, en el camp de les exposicions, de les edicions, de la música o de la dansa, jo crec que va suposar un 60% de la nostra economia cultural”.
J.F. Yvars és l’únic que li posa un però, a Vila Casas: “L’únic punt en què jo discrepe —però que, de tota manera, és un plantejament personal— és el concepte d’unificar la col·lecció amb autors només catalans. Avui, si hi ha alguna cosa internacional, és l’art. És un criteri restrictiu, però raonable perquè ell no pot dispersar-se molt. Però com totes les col·leccions és criticable”.
D’altra banda, opina que Vila Casas “ha tingut l’elegància de no imposar mai res. Té una representació molt plural dins del món de l’art català. I té disciplina. Mires les novetats que presenten i tenen una versatilitat admirable. No sé com s’ho poden fer. Té obra d’art total on cap tot”.